Carles Armengol Gili

Nelson Valente ja és un director argentí de referència a Barcelona, almenys a dia d’avui. Al llarg del temps n’hem tingut d’altres (Daulte, Veronese, Tolcachir, etc.) però ara li toca a ell defensar l’herència argentina del teatre petit, sobre conflictes familiars, comptant amb intèrprets d’allà (El loco y la camisa, El declive, Silvia) però de tant en tant amb alguns d’aquí (Els gossos) i fins i tot dirigint textos que no li són propis (Pols de diamant, Els rapinyaires). I ara li ha tocat el torn d’estrenar al TNC, apostant pels temes que més bé se li donen i posant la memòria –o la manca d’ella- com a motor essencial d’un text costumista, a camí entre la comèdia i el […]

La nova obra d’Ivan Andrade, autor també de La millor obra que mai no veureu als escenaris catalans i sobretot Partícules paral·leles (guanyadora de la Mostra de Teatre de Barcelona del 2020), ens porta cap a una reflexió del món actual. Una reflexió que va des del nucli més petit –la família- fins a la immensitat de l’univers i els viatges intergalàctics. I pel mig, una crisi global, una estranya pandèmia, una deshumanització total… A l’igual que en altres obres de l’autor i director, les preocupacions pel present i el futur més immediat omplen tots els forats d’històries quotidianes i aparentment senzilles… tot i que educar un fill no sigui precisament una tasca fàcil. L’obra té dues parts diferenciades, de […]

A qui li agradi el teatre argentí sempre podrà trobar alguna cosa interessant a la cartellera barcelonina. Ja sigui amb espectacles que venen directament de Buenos Aires, obres dirigides aquí per directors argentins (el cas de Nelson Valente, ara d’estrena al TNC) o bé amb companyies de Madrid, com és el cas que ara ens ocupa. A més, no cal oblidar que aquest muntatge forma part de Latituds, el cicle de teatre llatinoamericà de proximitat a Barcelona. Com tota bona obra argentina, aquesta també té la família com a eix central i vertebrador de la trama. Ens trobem amb una mare i un fill amb discapacitat intel·lectual que viuen com poden en un petit apartament d’una petita ciutat. L’arribada de […]

Suposo que per alguns girs de l’argument i per la ferma voluntat de la protagonista, mentre veia Llegat em venia al cap aquell Testament que Josep Maria Benet i Jornet va escriure ja fa més de 25 anys. Però a part d’alguns punts de contacte, les dues obres no poden ser més diferents en les intencions, en el to i sobretot en la forma. Si Testament tenia un llenguatge i una estructura sòlidament teatrals (tot i que al final arribés al cinema amb la versió de Ventura Pons), Llegat té un format purament cinematogràfic. A estones sembla que s’ha adaptat al teatre el guió del que havia de ser una pel·lícula… Potser m’equivoco, però el continu canvi d’escenes, de paisatges […]

Parafrasejant el títol d’una sàtira ja quasi oblidada de Dürrenmatt (Plet per l’ombra d’un ruc), el burro protagonista comença a parlar amb la seva ombra el dia en que un incendi el deixa aïllat enmig de l’era. Diuen que quan un veu la mort de prop se li projecta la pel·lícula de la seva vida, però en aquest cas apareix tota la història d’aquests èquids d’orelles llargues a partir del que ha dit d’ells l’art i la literatura. Es comença per les faules, molt populars entre grecs i romans, per passar després a llegendes i petites històries medievals, com la de Fra Anselm Turmeda. No hi faltaran les referències a El somni d’una nit d’estiu, Don Quijote de La Mancha […]