Carles Armengol Gili

L’any 2019 s’estrenava Els dies mentits a la Sala Flyhard, i just l’any següent rebia el premi Max a la millor autoria revelació. Des de llavors, han estat moltes funcions –quasi totes interpretades per l’actriu Lara Salvador- i moltes sales on s’ha explicat, potser per primer cop, què era l’anorgàsmia i els problemes que podia comportar. Ara, segons Marta Aran –autora, directora i a la Gaudí també la única actriu-, aquest serà el comiat de la peça perquè cal tancar un cicle i engegar projectes nous. Els dies mentits comença amb dues preguntes claus: quina és la mentida més gran que t’han dit mai i quina és la més gran que has dit tu. A partir d’aquí, assistim al relat […]

L’estranger, d’Albert Camus, és una novel·la que compta amb una legió de seguidors, ja siguin els que hi veuen diversitat d’interpretacions o els que la consideren pedra angular de l’existencialisme (moviment filosòfic al que Camus no es va voler lligar mai). Aprofitant aquest llibre, i sobretot la part del judici a Meursault, la companyia Indubio ha convertit l’espectacle en un autèntic tribunal en el que els espectadors i les espectadores hi juguen un paper decisiu. Estem davant, doncs, d’un teatre participatiu i juganer, però també davant d’un exercici crític i molt intel·ligent sobre el paper de la justícia a la societat. Els tres actors de la companyia (Luis Maesso, Manuel Pico i Mar P. Soler) acompanyen en tot moment als […]

Forever Van Gogh és eminentment un espectacle visual, amb projeccions que ocupen totes les parets de l’escenari i recreen uns espais virtuals basats en l’obra de l’autor. Podríem dir que també és teatre de text, però menys. I fins i tot dansa, però només a petites dosis. El que no podríem dir és que sigui un musical, malgrat que en alguns moments hi hagi música en directe i la banda sonora hagi estat feta expressament pel reconegut violinista libanès Ara Malikian. Degut a la preeminència de l’espai visual, tota la resta queda una mica difosa… tot i basar-se en la correspondència que es van escriure els germans Theo i Vincent Van Gogh. Es dona molta informació, és cert, però la […]

Tornem a estar davant de teatre documental o teatre basat en fets reals… i sorprenentment recents. A l’igual que a Jauría, tenim parts d’un judici i algunes declaracions que es van recollir al sumari del cas, però aquí hi ha molta més dramatització. L’autora s’ha esplaiat en el context, en la presentació dels fets, i fins i tot ha utilitzat part de la cultura i el folklore de Navarra per tal de situar una gran metàfora que ajudi a tancar el cercle. Tot i així, el cercle segueix obert, ja que els condemnats segueixen a presó i la història encara no ha acabat del tot. Tot i que l’obra pren partit a favor dels protagonistes, utilitza molt bé tota la […]

D’entrada, és ben curiós trobar-se un musical de creació pròpia que parli d’una dona americana dels anys trenta obsessionada per treballar en el cinema d’animació de l’època. No es pot parlar de l’estudi en qüestió, ni del famós home que hi havia al darrera, ni del ratolí que va crear… però tots sabem de qui s’està parlant i del context que hi havia. Sobta veure-ho en català, al TNC, i en una producció gegantina i poderosa, com moltes del Nacional. Però superat l’ensurt o la sorpresa inicial, un s’endinsa en una obra de factura clàssica, amb una música que també traspua swing per totes les seves notes i anima a bellugar els peus, vulguis o no vulguis. Potser falta més […]