La intenció d’aquest menú teatral era parlar de les masculinitats tòxiques o fràgils en to de comèdia, una mica a l’estil de la sèrie Machos Alfa. La premissa de que els tres amics protagonistes no s’han vist mai plorar potser resulta un pèl forçada, a part de generar una trama molt previsible. De totes formes, el problema principal és que no es creen situacions excessivament divertides, els personatges no aconsegueixen que empatitzem amb ells i les escenes “sèries” o més transcendents tampoc acaben de sorprendre ni emocionar… Una llàstima, sobretot si tenim en compte que el context del restaurant funcionava i que hi havia prou elements interessants per satisfer al públic.
La manca d’una trama que enganxi també és un dels elements que juga a la contra… Tot i així, Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Múñoz fan el possible per defensar les seves rèpliques i donar una sensació de complicitat entre ells. Malauradament no sempre s’aconsegueix, sobretot en aquelles escenes en que sembla que construeixin comèdies de diferent to.
A destacar l’escenografia de José Novoa, que crea un restaurant creïble dins dels marges de l’escenari de La Villarroel, sempre tan complicat i limitat. Un bon embolcall per a una comèdia que potser no funciona del tot, però que pot atraure i convèncer a un bon nombre d’espectadors.