Victoria Szpunberg ja ens va sorprendre la temporada passada amb L’imperatiu categòric, i ara fa uns tres anys amb El pes d’un cos, però l’autora catalano-argentina d’ascendència jueva porta ja més de 25 anys escrivint i estrenant textos pels nostres escenaris. Ara li ha tocat estrenar a un dels espais més temuts per a molts autors i directors: la Sala Gran del TNC. Les dimensions de l’escenari, de la sala, els recursos tècnics i també les expectatives posades en cada estrena imposen d’allò més. Però val a dir que el resultat ha estat més que satisfactori, sobretot perquè l’autora ha deixat de banda el seu estil més íntim per explicar-nos una història grandiosa en tres parts. De fet, la història (inventada o vagament inspirada en la realitat) de la seva pròpia família.
Tot comença amb una dansa de la mort, i amb un mestre de cerimònies (excel·lent treball de Ton Vieira) que ens endinsarà dins de la família de l’autora del text. Tot amb moltes referències metateatrals i un humor que aviat es barrejarà amb el drama. I ja de seguida ens trobarem a Berditxiv (Ucraïna), a principis del segle XX, on està a punt de celebrar-se el casament d’uns antics parents… Un acte marcat per l’amenaça de la guerra, que ens connecta inevitablement amb el nostre present. I ja després marxarem cap a Argentina, on arriben refugiats dos dels familiars ucraïnesos. Aquí entrarem en l’acte més dramàtic i temàticament més complex; un acte realment emotiu que ens remet, també inevitablement, al moment actual amb totes les referències a l’auge del feixisme i els estralls de la dictadura de Videla. La tercera part –o la tercera fuga, segons es vulgui veure- ens portarà fins a Catalunya, en el que serà l’acte més còmic i lleuger… almenys a l’inici. Potser no és la millor part de totes, però el text està tan ben lligat i el final –encara que una mica impostat- és tan impactant que de seguida convenç als espectadors. Fer aixecar a quasi tota la platea del TNC no és tasca fàcil, i l’obra de Szpunberg ho aconsegueix quasi cada nit.
Cal valorar l’estructura d’un text que t’atrapa de seguida i no et deixa anar en les seves quasi tres hores de durada. Un treball enorme de l’autora –conjuntament amb Albert Pijuan– que també es llueix en la part de direcció. I és que moure un engranatge com aquest amb aparent facilitat i sense excessius artificis també és de mèrit, a part de que aconsegueix un dels treballs interpretatius de conjunt més interessants i cohesionats dels darrers anys. Veure com els actors i actrius –amb Clara Segura al capdavant- passen del català a l’argentí amb tanta naturalitat és realment admirable, però la barreja de músics i intèrprets també resulta gratificant, fins al punt que el moment del tango Cambalache acaba essent un dels punts àlgids de la peça.
Per finalitzar, destacar el treball escenogràfic, el vestuari, la il·luminació, l’espai sonor… Un treball tècnic impecable que aquest cop va de la mà de la història, i ni l’entorpeix ni l’ofega.