Eurípides, Shakespeare, Txékhov, Koltés… materials complexes de treballar. Teixits delicats que cal cosir amb atenció i no són adients per elaborar qualsevol mena de peça. Autors que han aconseguit fer un ús magistral, a la vegada que subtil, del llenguatge. Dramaturgs que han aconseguit descriure amb excel·lència les unitats atòmiques de l’existència humana: les emocions, les angoixes o aquells impulsos més profunds i contradictoris que fan de la vida una lluita contra nosaltres mateixos, el nostre pitjor enemic.
És per això que cal anar amb cura a l’hora de ressuscitar qualsevol dels seus textos. Cal un treball exhaustiu i meditat si volem reviure els seus personatges i insuflar l’espectador amb les seves realitats, doncs neixen del més profund de l’experiència humana.
Les Antonietes ens presenten en aquest muntatge una versió de l’Oncle Vània força interessant que manté la tensió i atenció de l’espectador fins el darrer moment. És cert que algunes rèpliques no acaben de trobar el to precís en algun dels intèrprets (o no estan prou compreses o treballades -és l’opinió d’aquest humil espectador) i la proposta escènica és una mica irregular (existeix una barreja d’estils que despista una mica). La majoria dels actors, però, exhibeixen una tècnica precisa i elegant, destacant especialment la feina d’Arnau Puig en un doblet de papers magníficament resolt.
Potser se’ls podria demanar, atesa la gran dosi de talent i joventut sobre l’escenari, d’apostar més fort i, aprofitant la proposta lleugerament moderna del seu espectacle, per què no fugir una mica més de l’estereotip txekhovià a l’hora de construir i desenvolupar els seus personatges?
Cal seguir-los d’aprop per veure què ens continuen oferint en el futur.