Un jeta, dos jefes: Caspa en clau de vodevil

Un jeta, dos jefes
15/02/2014

Com pot ser que gairebé no hagi rigut en la que proclamen com “la comèdia més divertida del planeta”? I no és que sigui un eslògan publicitari fet a casa nostra, ja que si passseges pels carrers de Londres et trobaràs la mateixa frase en el cartell del seu muntatge original. Llavors, què m’ha pogut passar? Tinc algun problema? Potser, però el fet de trobar-me amb un muntatge més proper a la caspa madrilenya no ha ajudat gaire a que hagi sortit totalment decebut del teatre. Òbviament, cal ser conscients que ens trobem davant d’un vodevil i, per tant, per definció del gènere es tracta d’una comèdia lleugera basada ens situacions equívoques i frívoles, però això no vol dir que no hi hagi un rerefons en la història, ni que hi hagi una direcció i unes situacions casposes. Afortunadament, tot es resol d’una forma àgil, tant en les situacions plantejades com en la seva estructura (interludis musicals, dirigir-se directament al públic, etcètera), que fa que el muntatge no es faci pesat i que tingui un bon ritme. Tot i això, i malgrat que es pugui basar en una obra de Goldoni, aquests no són elements suficients per emmascarar la caspa que desprèn el muntatge, que va des de la resolució de les situacions a la direcció d’actors i passant per l’escenografia, per mencionar alguns altres en contra.

← Tornar a Un jeta, dos jefes