Recomanacions

… a l’octubre del 2013 al Temporada Alta, però avui l’he volgut veure des d’altres angles i dono fe que ha valgut la pena. Avui m’he fixat en aspectes del vestuari, la posada en escena, la il·luminació i m’he oblidat de la pantalla de sobretitulació. He observat amb lupa la minyoneta, el porter del palazzo, la veïna que tira les cartes, però en realitat es tira al personal perquè fa de prostituta i principalment l’expressió corporal i les cares del Toni i Peppe Servillo, germans a la vida real i germans en aquesta ficció.. Redéu quins grans actors i que bé m’ho he passat! Llegiu-ne més.

La trajectòria com a director d’en Josep Maria Pou ens ha portat, durant els darrers anys, alguns dels textos més rellevants del teatre contemporani com La cabra d’Edward Albee o Els nois d’història d’Alan Bennett. Últimament, però, havia desviat aquesta tendència cap a muntatges més clàssics com El zoo de vidre de Tennessee Williams o l’emblemàtica Truca un inspector de J.B. Priestley. Prendre partit sembla un punt d’inflexió entre aquestes dues vessants. Estrenada a Londres el 1995, es tracta d’una obra formalment molt clàssica malgrat proposar un debat ple d’arestes i molt actual. Pou demostra, primer de tot, que continua tenint un gust teatral exquisit i, d’altra banda, que el seu talent interpretatiu és enorme. Malauradament, com a director es […]

… que tiri la primera pedra. Això ja es va dir fa més de dos mil anys, però en realitat està vigent, encara que ara en contes de pedres es tirin coses pitjors. Wilhelm Furtwängler, gran director d’orquestra alemany, potser el millor de tots els temps, va ser acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi i d’això va l’obra que Ronal Harwood va escriure l’any 1960. El director no va fugir d’Alemanya i es va quedar per col·laborar? Ho va fer per preservar la cultura del seu país? Amb una excel.lent posada en escena i bona direcció de Josep M. Pou, el dilema està servit. Aneu-la a veure i preneu partit (si teniu valor per fer-ho). Llegiu-ne més.

A la Sala Atrium hi fan un d’aquells espectacles que cal veure. Projecte Ingenu aconsegueix que una de les tragèdies més representades de Shakespeare agafi noves dimensions en un format íntim i proper. Actors a tocar i una inusual intensitat en l’ambient fan que el públic gairebé ni respiri durant les dues hores i vint de l’espectacle. Teatre de gran format en una sala diminuta i amb els actors com a base de la proposta. A destacar Raimon Molins, que ofereix un Hamlet d’alçada; Clara de Ramon, fantàstica en el paper d’Ofèlia, i Toni Guillemat, que aconsegueix sorprendre en l’escena de l’enterramorts. Menció especial mereix també la posada en escena de Marc Chornet, que creix minut a minut (les imatges […]

Desdèmona és l’Otel·lo shakespearià vist des de l’altra banda del mirall: la de les dones, personatges col·locats en segon terme a l’obra de Shakespeare, tractats com a éssers sense capacitat de decisió, supeditats a la voluntat dels homes. Paula Vogel retrata Desdèmona (l’aristòcrata), Emília (la criada) i Bianca (la prostituta) com a dones recloses en el marc mental d’una societat profundament patriarcal i masclista, però que tenen inquietuds i anhels de llibertat. En aquest muntatge hi ha cinc actrius que s’alternen. El dia que hi vaig anar jo van actuar Sara Espígul (Desdèmona), Gemma Martínez (Emília) i Maria Ribera (Bianca), integrants de la companyia La Mandona, de la qual també formen part Carmela Poch (Bianca) i Alba Florejachs (Emília). La […]

Veure Lola Herrera i Héctor Alterio sobre un escenari és motiu més que suficient per sortir de casa i apropar-se al Teatre Romea. Poques vegades tenim l’oportunitat de gaudir de dos intèrprets de la seva talla sobre un escenari. És cert que el text no és res de l’altre món i que la resta del repartiment no acompanya com caldria la parella protagonista però, tot i això, Herrera i Alterio ens regalen una feina tan ben feta que seria un error perdre-se-la. Més informació (en castellà)

Tríptic és un espectacle dirigit i interpretat per Cesc Gelabert i que es distribueix en tres parts: “La Suite Santos” , “Domènech” i “Cesc Gelabert interpreta a Vicente Escudero”. Hem pogut veure una interpretació de Cesc Gelabert realment increïble on ha demostrat la seva gran professionalitat en el món de la dansa, una interpretació elegant i amb molta tècnica, però em vaig avorrir moltíssim, se’m va fer fins hi tot llarg, sobretot la part de “Domènech” , una recopilació dels 12 vídeos curts, que Cesc Gelabert va realitzar i interpretar a meitats del 2013, que personalment, la vaig trobar molt pesada. És de les poques vegades que no m’ha acabat de convèncer un espectacle de Cesc Gelabert.

Probablement, Hamlet és l’obra més gran del teatre universal. Gairebé inabastable en la seva totalitat, el resultat de cada nou muntatge depèn molt de l’adaptació que es faci del seu text, tasca, de fet, gens senzilla. La Companyia Sala Atrium i ProjecteIngenu han optat per una ambiciosa versió de 2 hores i 20 minuts sense entreacte que, tanmateix, compensa la seva durada amb una sobrietat escènica que assoleix moments de gran bellesa. La valentia i el treball interpretatiu de tot el repartiment, format per actors i actrius molt joves, és veritablement encomiable. Especialment, l’actor Raimon Molins en el paper del turmentat príncep de Dinamarca, que també ha dirigit l’espectacle juntament amb Marc Chornet, aconsegueix un enteniment més profund del personatge […]

El famós ‘ser o no ser’ torna a un escenari barceloní de la mà de la Sala Atrium i Projecteingenu. Parteixen de la traducció de Joan Sellent per fer reviure la història més popular de William Shakespeare. Amb una direcció bicéfala decidida a respectar el text, l’escenografia esdevé un dels elements clau d’aquesta proposta. Una virgueria en fusta sobre rails ben pensada i ben resolta. Elements moderns en el vestuari, en l’atrezzo i en la música. Algunes oportunes projeccions sobre les parets negres de la sala. I aigua, molta aigua. Sobre aquest escenari un Hamlet de veu tremolosa que convenç acompanyat d’una colla d’actors joves amb molt talent que interpreten els diferents personatges que requereix el drama. És una d’aquestes […]

L’adaptació de la faula de Saint-Exupéry és un dels regals més inesperats de la cartellera teatral. L’espectacle que presenten l’Àngel Llàcer, el Manu Guix i La Perla 29 capta l’essència i totes les capes del “fals” conte infantil. Però no només és brillant la dramatúrgia que ha fet Marc Artigau. La música composta pel Manu Guix per l’espectacle és una joia que, alerta, enganxa. Cançons com “El Fanaler” o “Vull ser el teu amic”, et faran somriure i que els peus es moguin sols seguint el ritme. També, cal destacar, el tema “La Rosa”. És una cançó tan delicada, i alhora, tan sensual, que només faltava que l’interpretés l’Elena Gadel per omplir-ho encara més de màgia. L’elecció del Petit Príncep […]

Val la pena perquè és una obra molt recomanable posada en escena magistralment per La Ruta 40 amb la direcció d’Albert Díaz. Entrareu en una mena de túnel del temps que al llarg de noranta anys, i passant del segle XIX al XX, en que una família celebra el (els) sopar de Nadal. que sempre comencen igual: “el sermó del pastor aquest any m’ha emocionat i m’ha fet saltar les llàgrimes” diu la mestressa de la casa. Amb una posada en escena senzilla i molt efectiva, els actors s’han mogut lenta i equilibradament en un món que ja no existeix i potser ja ni aleshores existia.

Existeix un prejudici envers l’obra de Molière que fa que alguns espectadors considerin que no té avui la mateixa vigència que la d’altres autors més universals com ara Shakespeare o Calderón. Potser hi ha una part de veritat en aquesta consideració, tot i que, probablement, gran part de la culpa també pertany a la incapacitat d’alguns dels directors contemporanis d’adaptar com escau les obres del dramaturg francès. Dirigida per Miguel del Arco, Misántropo és una actualització exemplar del popular drama del segle XVII on es demostra que no cal cenyir-se estrictament al text per ser respectuós amb l’esperit de la peça. El muntatge és àgil, intel·ligent, personal, potencia el seu caràcter incisiu i treu partit de tots i cadascun dels […]

Quan Mark Rydell va decidir adaptar On golden pond al cinema el 1981 només feia tres anys que l’obra s’havia estrenat a Broadway, però el seu to i la manera de tractar el tema de la vellesa s’emmarcaven dins de la tradició més rància del teatre anglosaxó: diàlegs irònics, humor barrejat amb moments dramàtics i una gran dosi de carrincloneria i sentiments passats de sucre. La pel·lícula va evidenciar també tots aquests defectes, que per a altres poden resultar virtuts, però un càsting d’infart -es reunien per primer cop en pantalla Henry Fonda i Katherine Hepburn– va aconseguir convertir-la en un èxit i li va proporcionar deu nominacions a l’Òscar. Un autèntic disbarat. De totes formes, cal tenir en compte […]

Resulta difícil, moltes vegades, trobar un equilibri entre la idea d’insatisfacció de l’ésser humà respecte la seva pròpia existència i la buidor de contingut de l’obra en sí que la vol transmetre. És a dir, quan s’intenta tractar el drama d’una persona que sent que a la vida no passa res d’interessant es corre el risc de contaminar l’espectador d’aquesta sensació envers la història mateixa. Aparentment, Krum té alguna cosa d’això. El text del dramaturg israelià Hanoch Levin presenta un ventall de personatges fracassats des de la mirada d’un protagonista que no ha fet res a la vida i, en retornar als seus orígens, descobreix que allà tampoc sembla haver passat gran cosa des que va marxar. La directora Carme […]

Alcestes és un dels grans personatges del teatre universal, però és cert que l’encartonament amb que es representa sovint a Molière fa que ens oblidem de la seva importància i la seva contemporaneïtat. Miguel del Arco, bon director i millor adaptador, ens col·loca molt hàbilment al Misantrop de la funció enmig d’una festa banal plena d’hipòcrites, corruptes i artistes de poca volada. Tot i que es ressenteix d’algunes herències de l’original, la contundència i eficàcia de la proposta s’imposen des del primer minut. Del Arco ho ha tornat a aconseguir; ha igualat la proesa de La función por hacer, i fins i tot s’ha col·locat per sobre d’Un enemic del poble, que ja es va veure la temporada passada i […]