Recomanacions

Penso que no li ha provat massa aquest salt de 250 anys a aquest Misantrop. Tot ha estat molt bé en aquesta adaptació, posada en escena, il·luminació… però a mi m’ha grinyolat una mica aquest salt a l’època actual. Penso que hi ha autors més universals (en el temps) que d’altres. Shakespeare per a mi n’és un exemple i de Molière no n’estic tan segur. La moral d’avui i la de meitat del XVII és molt diferent. Tot i així les persones que omplien la Sala Fabià Puigserver han aplaudit molt, i jo me n’alegro de cor.

Al llarg d’aquest primer trimestre teatral, el Lliure de Montjuïc ens està oferint obres de fora de casa nostra, les quals són una autèntica delícia. En aquesta ocasió, Kamikaze Producciones ens porta un versió lliure del Misàntrop de Molière, un clàssic amb un contingut fascinant i reflexiu que ben podria ser un classe magistral d’una facultat de psicologia o filosofia. De fet, Miguel del Arco situa el text en l’actualitat sense perdre la seva força i reforçant encara més la identificació de l’espectador en els personatges. En aquest sentit, l’obra és un mirall de la societat en la que, malauradament, ens veiem reflectits en moltes de les situacions mostrades, a on la lluita per la sinceritat del protagonista ens pot […]

Un clàssic que continua qüestionant-nos què és l’honestedat del ésser humà…. i que degudament actualitzat al dia d’avui, en la era del mòbils i de les xarxes socials, Miguel del Arco ha aconseguit que nosaltres, els Voltaires, la considerem com una de les produccions teatrals que ens ha impactat i agradat més de les darreres temporades… senzillament irrepetible. Veiem representats a l’escenari personatges públics que observem cada dia a través dels mitjans de comunicació, que lluiten sense vergonya pels seus propis interessos en una societat on “tot si val” per aconseguir el que es desitja. Les actuacions de TOTS els actors, és realment magnífica, des del primer a l’últim. Si voleu llegir tota la crónica.

Èxit rotund el passat Dilluns a l’estrena de l’obra En el estanque dorado. Una obra realista, compacte i plena d’optimisme tot i tractar temes complicats i bastant desoladors. El text toca la fibra per complet i la història t’endinsa a descobrir més sobre la vida dels personatges principals (Norman i Ethel Thayer) – una vida que, tot i tenir pincellades tristes, està plena de vitalitat. És tan profund l’argument que no es necessiten grans decorats per transmetre tota l’acció (la història transcorre dins la casa d’estiu de la família d’ancians Thayer, al costat de l’estany daurat, i el mobiliari que veiem durant tota la representació és el mateix: senzill però suficient). En el estanque dorado es representa per primera vegada […]

La producció d’El somni d’una nit d’estiu del TNC, dirigida per Joan Ollé, destaca en primer lloc per una escenografia esplendorosa, preciosa i màgica. És una obra coral, sense cap protagonista singular, i amb diverses trames que s’encreuen. El resultat és un mosaic molt divertit i gens bigarrat. En aquesta ocasió hem gaudit del luxe de veure un conjunt de grans actors com ara Mercè Arànega, Xicu Masó, Joan Anguera o Enric Majó en papers importants però curts, que han brodat com una filigrana. La trama més reeixida i la que resulta més divertida és la dels còmics que representen l’obra sobre Píram i Tisbe, perquè és quan veiem a escena actors de raça com Anguera, Masó, Oriol Tramvia, Xavier […]

En poc més d’una hora i tot veient diferents seqüencies d’un dinar de Nadal d’una família, a través del temps, ens explica la història d’aquesta familia, en un llarg període de 90 anys. És angoixant comprovar com és de curta la vida quan es veu des de fora, amb una perspectiva més accelerada, en el que únicament es relacionen els fets més característics de la vida d’un grup de persones, sota el sostre d’una mateixa llar. Els intèrprets, tots ells molt joves, treballen el seus múltiples papers de manera molt creïble, encara que moltes vegades han de representar edats molt més avançades a la pròpia, sense cap altre maquillatge que la seva interpretació i el mode de com ho retransmeten […]

Les limitacions de la vellesa i la incertesa davant la proximitat de la mort són qüestions de gran importància però molt difícils de tractar pel perill d’obtenir un resultat massa depriment o caure en l’antipatia del públic més jove. Escrita per Ernest Thompson l’any 1979, En el estanque dorado esquiva hàbilment aquests possibles paranys dotant de vitalitat i optimisme un text realista que no renuncia, però, a la vessant més dramàtica del tema. En concret, aquest muntatge dirigit per Magüí Mira destaca per la lliçó de veterania d’una esplèndida Lola Herrera i un carismàtic i aclaparadorament versemblant Hèctor Alterio. En la seva relació damunt l’escenari tot és llum i humanitat. Cadascuna de les paraules que surten de la seva boca […]

Què és allò que més por ens fa de fer-nos grans? Perdre la memòria i oblidar els records més preuats? No ser capaços de valdre’ns per nosaltres mateixos? Veure com, una rere l’altra, desapareixen les nostres facultats i habilitats? Convertir-nos en persones avorrides? Perdre l’interès en tot allò que ens envolta? o no tenir res a comentar? La tercera edat, l’etapa daurada de la vida, és un tema poc tractat a l’escena teatral (o almenys he vist pocs espectacles que en parlin). Amb un diàleg sincer i divertit; una escenografia acurada; un ritme molt encertat i uns intèrprets de primera, En el estanque dorado planteja la realitat d’una parella d’avis que fa quaranta-vuit anys que comparteixen les seves vides. Ell, […]

No és un drama ni una comèdia, sinó tot el contrari, perquè no té principi ni final: és un cicle que recomença eternament, com la vida. Els personatges neixen, creixen, es fan grans, es casen, tenen fills i es moren. A través del pas dels anys i de les generacions canvien els temes de conversa i les preocupacions, però el centre és sempre la família i la casa pairal. És un retrat en moviment de la família Bayard. Els set actors que surten fan tan aviat de senyors com de criats, de vells com d’infants. És un treball coral molt remarcable, sense ningú que sobresurti. Escenogràficament, malgrat les limitacions d’un espai tan petit com el Círcol Maldà, l’obra està molt […]

Aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques. Pel que respecte a les interpretacions del fotiment d’actors, inqüestionable la seva gran qualitat; un treball coral a un nivell excel·lent, en el que destaquen les primeres figures que tots ja coneixem i dels que no faré esment per què crec que tots els coneixeu prou. L’única referència que voldria destacar és el treball de l’actor Pau Vinyals, […]

I això de la òpera líquida no es deu haver inventat per a mi. Aquest Dido i Enees de nom llarg, llarguíssim vol ser una relectura del llibre IV de l’Eneida de Virgili en clau contemporània, o sigui Unió Europea, mercats, etc… Jo estic obert a tot, però em sembla que aquesta vegada s’ha especulat massa, fins a arribar a aquell punt que alguns filòsofs etiqueten com a “palla mental”. Bona posada en escena, bons intèrprets, però la resta… Em dona la impressió que quatre compositors diferents són massa penya per una sola obra.

Ens trobem davant d’una comèdia romàntica, on hi ha una part real i una part imaginària. Quatre històries que comencen separades i a l’hora paral·leles i que al final de l’obra s’uneixen. La part real és la que relata les històries sentimentals dels personatges Teseu i Hipòlita; Lisandre, Hèrmia, Demetri i Helena, i la part imaginària es la història entre Oberon i Titània. Un conte on hi ha fades i follets. Precisament és un follet, en Puck, qui enreda la història d’Hèrmia, Lisandre, Helena i Demetri. Un personatge que interpreta en Pau Viñals d’una manera espectacular, podria fins i tot dir que és de les millors representacions que he vist fins ara d’ell. Els altres dos personatges a destacar del […]

Després de l’èxit de La familia irreal, era qüestió de temps que el televisiu equip de Polònia tornés als escenaris teatrals. En aquesta ocasió, ho fa utilitzant directament la seva pròpia marca i explotant un tema de rabiosa actualitat, com ens tenen acostumats. Així, presenciem una visió satírica de la vida política i social de casa nostra, tot utilizant números músicals i escenes en clau de vodevil, que formen part d’una única trama ben definida. En aquesta ocasió, fan un homenatge a grans clàssics del gènere musical, tot adaptant per la història temes de Els miserables, Jesucrist Superstar o Mar i cel, per exemple. De fet, la història creada funciona i la majoria de les cançons encaixen perfectament en ella. […]

Si algú pretén veure només un concert de cuplets i cançons de revista va molt equivocat, perquè darrera d’aquesta actuació i d’aquest nou projecte del grup gironí Le Croupier hi ha molt més. Hi ha una idea molt interessant -meitat broma, meitat homenatge- i també hi ha, sobretot, un cant d’amor a un gènere i a una manera d’entendre l’espectacle que només viu en fotografies antigues, vells records i llegendes deformades. Com diu algú en el documental que es projecta durant el muntatge, la història de l’oblidada vedet Esperança Dinamita i la de tantes altres estrelles d’un Paral·lel que ja no tornarà “formen part de l’imaginari col·lectiu”. I amb això ens hem de quedar, perquè la resta són vuitanta minuts […]

La vida és allò que transcorre entre un dinar de Nadal i el següent. Si mirem les fotos dels nostres darrers dinars de Nadal, segurament veurem més o menys les mateixes cares i actituds molt semblants en els protagonistes. El llarg dinar de Nadal ens mostra noranta anys d’una família condensats en aquests dinars que, en el fons, són sempre el mateix. Amb unes interpretacions increïbles i delicades en què veurem els actors envellir davant dels nostres ulls sense l’ajuda de cap mena de maquillatge, La ruta 40 presenta un muntatge commovedor sobre la família i la pèrdua. Una reflexió lúcida, punyent i emocionant sobre el pas de temps i el record. Un muntatge petit però ple d’intenció i matisos. […]