No calia arribar fins aquí…

En el estanque dorado

En el estanque dorado
06/12/2014

Quan Mark Rydell va decidir adaptar On golden pond al cinema el 1981 només feia tres anys que l’obra s’havia estrenat a Broadway, però el seu to i la manera de tractar el tema de la vellesa s’emmarcaven dins de la tradició més rància del teatre anglosaxó: diàlegs irònics, humor barrejat amb moments dramàtics i una gran dosi de carrincloneria i sentiments passats de sucre. La pel·lícula va evidenciar també tots aquests defectes, que per a altres poden resultar virtuts, però un càsting d’infart -es reunien per primer cop en pantalla Henry Fonda i Katherine Hepburn– va aconseguir convertir-la en un èxit i li va proporcionar deu nominacions a l’Òscar. Un autèntic disbarat. De totes formes, cal tenir en compte que eren els vuitanta, una dècada on convivien, sobretot en termes artístics, el més modern amb el més tronat…

La pregunta que em faig ara, més de trenta anys més tard, és la següent. ¿Feia falta recuperar una obra que ja estava passada de moda quan es va estrenar? Puc entendre que és una peça de lluïment per a actors veterans, i no n’hi ha moltes, però si un s’embranca  en una empresa com aquesta hauria de tenir en compte els temps que corren i fer petits ajustos… sense por, i amb la consciència ben tranquil·la. No cal parlar de la parella d’ànecs que es fan petons amb el bec, ni cal saludar al llac amb la mà com si els personatges fossin parents de Sant Francesc d’Assis… ja que al final un pot tenir la sensació que en lloc d’una obra de teatre seriosa està veient un Power Point de postes de sol i missatges d’autoajuda.

Pel que fa a les interpretacions, val a dir que Lola Herrera i Ernesto Alterio mostren ofici i salven moltíssims  moments tirant de professionalitat i carisma, però quan han d’interactuar amb els altres actors -afortunadament no són moltes escenes- la cosa es complica. En escenes transcendents com la de la conversa entre pare i filla es descobreixen les intencions per les paraules que s’escolten però no pas per l’actitud dels actors, i el mateix passa amb la conversa sobre sexe o en moltes de les que apareix l’adolescent. No sé si és un error de direcció o és que cadascú ha assajat per la seva banda, però feia anys que no patia pels actors en un muntatge professional… i aquí vaig patir. Sap greu dir-ho, però no era necessari recuperar aquesta obra ni posar a dos grans noms del teatre espanyol en aquesta tessitura. Al final no s’ha fet cap favor a ningú.

← Tornar a En el estanque dorado

Enllaç copiat!