La trajectòria com a director d’en Josep Maria Pou ens ha portat, durant els darrers anys, alguns dels textos més rellevants del teatre contemporani com La cabra d’Edward Albee o Els nois d’història d’Alan Bennett. Últimament, però, havia desviat aquesta tendència cap a muntatges més clàssics com El zoo de vidre de Tennessee Williams o l’emblemàtica Truca un inspector de J.B. Priestley. Prendre partit sembla un punt d’inflexió entre aquestes dues vessants. Estrenada a Londres el 1995, es tracta d’una obra formalment molt clàssica malgrat proposar un debat ple d’arestes i molt actual. Pou demostra, primer de tot, que continua tenint un gust teatral exquisit i, d’altra banda, que el seu talent interpretatiu és enorme. Malauradament, com a director es mostra cada vegada menys imaginatiu, amb símptomes que se li estan acabant les idees. Ronald Harwood, l’autor, planteja un interessant conflicte en l’Alemanya de 1946 on el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler s’ha de defensar d’acusacions de col·laboracionisme amb el règim nazi. Basat en fets reals, el més engrescador de la proposta és la indeterminació dels fets, traslladant a l’espectador la responsabilitat de jutjar-los per ell mateix. La història és, en aquest sentit, captivadora i trenca dramàticament certs estereotips de l’eterna confrontació entre l’art i la política. No obstant això, per moments, pot resultar una mica massa densa i la sobrietat de la posada en escena de Pou, bàsicament, no ajuda a alleugerir-la. Per sort, l’estètica és força llampant i la resta d’actors fan també una bona feina, exceptuant, potser, la interpretació una mica desdibuixada d’Andrés Herrera. Cal destacar, en canvi, un inspirat Pepo Blasco en el paper de segon violinista de l’orquestra de l’acusat; un personatge, com l’obra mateixa, humà i ple de matisos.
Enllaç copiat!