Recomanacions

Sóc un mal espectador… Analític, poc rialler i una mica amarg. A més, no m’entusiasmen els musicals i pràcticament tot se’m fa llarg. Suposo que és una de les conseqüències d’aquesta generació digital, on tot es consumeix ràpid i un moviment de dit s’anticipa al nostre pensament per convertir la nostra vida en una constant d’estimuls cada cop més breus i sorprenents. Amb Sister Act però, tot i ser una història que ja coneixem, val la pena parar motors i deixar-nos portar per aquest ‘subidón’ excel·lentment orquestrat. Un espectacle per a tots amb una factura impecable. Destacar la gran interpretació dels actors en aquest musical de primer nivell. Un acert de El Terrat, que col·labora en la producció amb Stage. Estic convençut […]

Sóc una gran entusiasta del teatre dins el teatre, com de la literatura dins la literatura. Tant una cosa com l’altra són un joc de miralls molt atractiu i intel·lectualment molt estimulant que ens transporta a realitats gairebé paral·leles. Això és exactament el que passa a A la vora de l’aigua, de la companyia belga La Fabrique Imaginaire, integrada pels dramaturgs Ève Bonfanti i Yves Hunstad. Amb només una taula verda i dues cadires com a escenografia, els dos actors-autors ens expliquen una història dins la història. La funció s’inicia en un moment indefinit de manera informal i veiem els autors, que parlen de l’obra que han escrit i que estan a punt de començar a assajar. Però al cap […]

Claudio Tolcachir torna a la cartellera barcelonina després d’haver-nos delectat l’any passat amb la meravellosa El viento en un violín dins del Festival Grec. En aquesta ocasió, l’argentí torna a centrar-se en el nucli familiar, però l’utilitza per fer una esplèndida dissecció de la immaduresa emocional. I es que en aquesta obra, els cinc personatges que apareixen tenen grans dificultats per gestionar les seves pròpies emocions, convertint-se en víctimes d’ells mateixos i en una bomba de rellotgeria per tots plegats. Així, cap d’ells és conscient de la seva mancança, la qual provoca que s’arrosseguin els uns als altres en una espiral malaltisa d’emocions disfuncionals. En la mateixa direcció, cal destacar el gran treball que s’ha fet amb l’escenografia, la qual es troba carregada de significat metafòric. No es […]

La posada en escena de David McVicar, ens va captivar des de l’inici; una barreja de classicisme i d’una visió totalment actualitzada al teatre d’avui en dia; vestuaris i mobiliari d’època, entrellaçats amb elements trencadors i realment impactants, a base de grans cortinatges que envolten l’escena i que la delimiten a vegades a una petita part de l’escenari i sempre amb la mateixa base d’una escenografia comuna, presidida per una enorme làpida amb el nom de la protagonista: Violetta, a sobre de la qual es representa la totalitat de l’òpera. Una relectura contemporània que ens va agradar molt, moltíssim, ajudada per una extraordinària il·luminació de Jennifer Tipton. Vàrem gaudir de valent, de gairebé totes les veus del repartiment que ens […]

Pot una sola obra tractar alhora temes com la ciència cognitiva, el concepte d’ànima i l’atracció sexual i ser alhora entretinguda? Si m’ho haguessin preguntat fa un parell de setmanes hagués tingut els meus dubtes sobre la resposta però després d’haver vist Pensaments secrets puc afirmar que sí. La primera incursió de l’actor Lluís Soler en l’àmbit de la direcció teatral aborda un génere híbrid, a mig camí entre el teatre a l’ús i la divulgació científica i, estrany com podria semblar sobre el paper, aconsegueix un muntatge interessant, amb unes interpretacions més que correctes i una posada en escena del tot solvent. Pensaments secrets alimenta l’intel·lecte i genera interessants debats postfunció. Sorprenent i del tot recomanable. Més informació  

Hi ha autors que demanen una cura especial en la posada en escena. Harold Pinter n’és un d’ells. Els seus textos d’ambient amb personatges complexos i trames gairebé anecdòtiques necessiten actors excel·lents i directors intel·ligents. Per sort, aquest L’encarregat que reposa el Teatre Lliure té tots els ingredients necessaris per crear un Pinter memorable. La feina de Carles Martínez, Albert Pérez i Jacob Torres sota la batuta de Xicu Masó és literalment magistral i ens regala un muntatge ple de matisos, emocions i escenes pel record. Si, com jo, us la vau perdre l’any passat, no teniu excusa per tornar a cometre el mateix error. I encara més després de les seves dues nominacions als premis Butaca. No us en penedireu. Més informació  

Perquè a la protagonista de l’obra li passa i li fan de tot per culpa de néixer al cantó equivocat de la mar mediterrània. La Jbara és una adolescent molt bonica (encara que ella no ho sap) i de vegades aconsegueix un petit premi com una llaminadura a canvi de… prostituir-se. Una peça duríssima amb tocs que fan riure (per no plorar), molt ben dirigida per Magda Puyo. Un monòleg amb dues veus: Mireia Trias i Judith Farrés, excel·lents en tots els registres, i en toquen una pila. Adaptació de la novel·la de Saphia Azzeddine estrenada a Avinyó el 2009 i ara traduïda i adaptada per Puyo de manera exemplar. Per no perdre-se-la. Llegiu-ne més.

La Magda Puyo ens presenta Confidències a Al·là, un muntatge inspirat en la novel·la del mateix nom escrita per Saphia Azzedine. Una obra que ens narra la història d’una dona, la Jbara , que donarà veu a una part del món musulmà, que sovint està silenciada. Un text molt dur i ple de tristesa. La Magda  també és la responsable de la direcció, la traducció i l’adaptació de la novel·la. L’escenografia és com una gran caixa vermella (terra vermell, parets vermelles, fins i tot el sofà i els coixins també són vermells) que segons la Magda, el que vol és fer-nos veure , que el mon sencer és un gran ‘puticlub’. La Mireia Trias i la Judith Farrés interpretaran aquest […]

La crisi econòmica actual, com ha passat en altres dècades, està marcant tota una manera d’abordar les històries per als nostres dramaturgs, escriptors i cineastes. La part positiva (per dir-ho d’alguna manera) és que els continguts de les comèdies comercials s’han trobat en la necessitat d’adquirir un nou to crític, reivindicatiu, cru i, fins i tot, dolorós que, sense perdre comicitat, les fan molt més interessants. En aquest sentit, Microporno por dinero és una sàtira del món de la parella i de les relacions familiars i humanes, molt divertida (i convencional) que, amb el rerefons de la crisi, guanya molts matisos i profunditat. Pablo Álvarez, autor i director de la peça, juga amb intel·ligència amb uns personatges contraposats (uns actors […]

Diu Pau Carrió en el programa d’aquesta enèrgicament sòbria Victòria d’Enric V que “les ganes de guanyar són un dels grans motors per fer avançar les nostres feines, la nostra carrera, la nostra economia i la nostra vida”. Sembla que el director d’Iván i els gossos, de només 33 anys (el més “vell” de la companyia), s’ha sentit identificat generacionalment amb el protagonista d’aquest drama shakespearià que es veu obligat a construir la seva identitat sobre la derrota dels altres. Amb un grup de talentosos joves intèrprets, el director construeix amb una solemnitat que toca de peus a terra un univers de guanyadors i perdedors on no hi ha espai per la conciliació o l’objectiu comú. El muntatge aprofita l’èpica […]

Extraordinari !!! Brutal !!! Imprescindible !!!. L’Ernesto Caballero, director artístic del Centro Dramático Nacional, ens presenta l’obra Montenegro, una versió que neix d’ajuntar la trilogia que formen les Comédias Bárbaras ( Águila de blasón , Romance de lobos i Cara de Plata ) de Valle-Inclan, l’escriptor considerat com el pare del teatre espanyol del S.XX. Ens trobem davant de més d’una vintena d’actors sobre l’escenari, tot un luxe en aquests temps!!! Les  interpretacions són en conjunt fantàstiques; fins hi tot alguns actors fan tota mena de personatges, com pot ser el del mascaró d’un vaixell, un gos o fins hi tot un cavall; una feina molt ben treballada, on el resultat és impressionant i d’una estètica escenogràfica espectacular. Però si em permeteu […]

Els nostres avis coneixien a Pitarra sobretot per drames com Les joies de la Roser, La dida, La creu de la masia o La filla del marxant, però Frederic Soler i Hubert -nom autèntic de l’autor- va destacar principalment per la seva trajectòria satírica, que el convertiria en un dels pares de la comèdia catalana i també en un dels principals artífexs de la normalització de la dramatúrgia en català. L’esquella de la torratxa, ja representada la temporada passada dins de l’homenatge que li va retre el TNC, o El castell dels tres dragons són algunes de les seves sàtires més conegudes, tot i que Liceistes i Cruzados passa a ser des de ja un dels seus èxits més importants. I en això […]

Ha estat un espectacle de tan sols una hora de duració, en el que ella ha parlat (i no ballat) gairebé la meitat d’aquest temps, en el que pretenia ser un viatge (amb avió i hoste masculí), a través dels últims 20 anys de la seva carrera com a ballarina i coreògrafa, amb petites danses protagonitzades per ella en exclusivitat. Mentiria si digués que és un espectacle fallit; no ens ha desagradat pas i inclús alguna de les seves propostes ens ha agradat, però en general no sabem trobar-li el que; no ens ha atrapat, com si ho fan altres espectacles de dansa i tampoc ens ha arribat a emocionar; continuem creient que en la seva dansa és barreja un […]

Si una cosa ens ha quedat clara del teatre de Wajdi Mouawad, cada vegada més habitual als escenaris catalans, és que li agrada apuntar molt alt; parlar dels grans temes de l’existència que, per definició, són l’essència tràgica de la vida. Dirigida per Oriol Broggi, que ja ens va portar la mítica Incendis del mateix autor, l’obra és un ambiciós intent de fer un retrat poètic de les carències del món occidental, els seus dubtosos valors, la seva falta d’autocrítica, les seves fòbies i la hipocresia. Amb aquest objectiu titànic, Mouawad construeix un text molt tècnic, ben dialogat i amb una correcta tensió que fa mantenir l’interès sota l’amenaça d’un possible atemptat que els protagonistes intentaran evitar. La contraposició entre […]

Hereva de la tradició literària del viatge iniciàtic i novel·les com On the road (1957) de Jack Kerouac, la road movie és un gènere cinematogràfic que tracta, amb estructura episòdica i un desplaçament geogràfic com a metàfora, la revelació d’un personatge sobre la seva pròpia identitat o la del territori que travessa. Agafant molt d’aquest esperit aventurer i barrejant-lo, teatralment, amb el d’una crònica periodística o documental, Ernesto Collado escriu, dirigeix i protagonitza aquesta entretinguda peça que, per sobre de totes les coses, està defensada amb molta dignitat i de forma honesta i divertida. Montaldo explica la història d’un home que marxa a Texas (EUA) a investigar la figura d’un català mut i tímid que, al segle XIX, va convertir-se […]