Tot el que necessites per anar al teatre

La plaza del diamante: Minimalista i humil

La plaza del diamante
2/05/2015

Que jo recordi ja és la tercera vegada que l’extraordinària novel·la de Rodoreda puja als escenaris de casa nostra. En el 2004 va ser el mateix Joan Oller qui va convertir el text en un monòleg per a tres actrius, amb un muntatge que recorda molt al que ara se’ns presenta. Quatre anys més tard, Toni Casares dirigia al TNC una versió més formal que aprofitava tots els recursos de la sala gran. Però és amb la versió produïda pel Teatro Español de Madrid on potser s’arrisca més, ja que a part de fer una versió castellana s’ha convertit la novel·la en un monòleg per a una sola actriu. La direcció torna a recaure en Oller, que coneix molt bé el text, i la interpretació l’aporta una Lolita Flores que torna a demostrar que és una gran actriu… a més d’una cantant i un personatge públic. Flores resta asseguda en un banc tota la funció, però la seva interpretació continguda, humil i sentida li està donant algunes de les satisfaccions més grans de la seva carrera, ja que el teatre s’ha omplert quasi en totes les funcions i el públic l’ovaciona a peu dret totes les nits. És cert que s’hagués agraït una direcció menys conservadora i previsible, ja que l’enllaç una mica postís entre els diferents temes o la repetició de recursos -les llumetes de colors i la música de Pascal Comelade– acaben per esgotar la fórmula. De totes maneres, estem davant d’una funció que treu molt rendiment d’una proposta minimalista i d’un plantejament sense grans pretensions.

← Tornar a La plaza del diamante