Recomanacions

Sí, com diu el diccionari, d’una gosadia extraordinària muntar aquestes Comedias Bárbaras, perquè Valle-Inclán no te res de fàcil i per agrupar les tres obres s’han de tenir ben posats, però Ernesto Caballero no s’ha espantat i se n’ha sortit amb nota. Tot gira al voltant de don Juan Manuel Montenegro, cacic, senyor feudal, fill de puta, engegant amb Romance de Lobos i passejant-se després per Cara de Plata i Águila de Blasón. El muntatge és genial i la forma d’avançar per les tres obres un encert. Boníssima direcció que ha portat a la companyia (23 actors) a l’excel·lència. Escenografia, il·luminació, vestuari, moviment d’actors, tot genial. No badeu i compreu ja les entrades. Llegiu-ne més.

Hi ha un tipus d’actor i/o creador que et pot explicar el que sigui, de la manera que sigui, i deixar-te ben convençut. Pot ser pel seu magnetisme, per la seva capacitat comunicativa o per l’originalitat a l’hora d’explicar-se. Ernesto Collado s’emmarcaria, sobretot, en les dues últimes opcions. A Montaldo, precisament, l’actor utilitza una història interessant però la deixa quan vol, l’abandona enmig de la carretera, i la recull una estona després per seguir el viatge d’aquesta “road-tale” tan peculiar. Li importa poc la premissa original, i molt més la forma o  els personatges “freaks” que van apareixent aquí i allà (el camioner-mofeta, la noia que abraça sense braços, els homes disfressats de porc senglar, etc.) Recomanable per als qui […]

Malauradament aquesta representació “SER O NO SER OTEL•LO (o com tot se’n va a la merda un dia qualsevol)”, de la Cia. Neo Rural i Teatre de Vellut (Illes Balears) ha estat mol pocs dies en cartell dins de la programació V Cicle Companyies en Xarxa en el teatre Tantarantana, i realment és  una pena ,ja que es tracta d’una proposta divertida, ingeniosa, original  i del tot imprescindible pels amants del bon teatre. Es tracta d’una  revisió de l’Otel.lo clàssic de Shakespeare, a partir dels fragments més coneguts de l’obra, i a més a més en llengua  mallorquina. “Iago el fa creure a Otel.lo que la seva dona li és infidel amb Càssio, donant-li com a prova un mocador robat. […]

Amb més de 50 anys de carrera professional a l’esquena, Montserrat Carulla ha escollit acomiadar-se dels escenaris on tantes emocions ha viscut i propiciat amb una proposta feta en família. Iaia és una obra escrita i dirigida per Roger Peña, el seu fill, amb un paper fet a mida per a ella i un altre pel seu nét, l’actor Aleix Peña. El més cuidat de l’espectacle, certament, és el personatge de Carulla, molt proper als rols del teatre i la televisió que l’han fet tan popular i estimada. L’actriu llueix el seu carisma i la seva tendresa amb comoditat en aquesta comèdia que, en termes generals, en realitat, resulta força fallida. Perquè, més enllà del necessari i merescut homenatge a […]

Vaig tenir ganes de veure Pensaments secrets des que vaig saber que es faria a la Sala Muntaner per molts motius: perquè David Lodge és un autor que m’agrada molt, perquè Mercè Pons i Àlex Casanovas més enllà de dues cares conegudes són dos grans actors i perquè la Sala Muntaner gairebé sempre l’encerta en les obres que programa. Val a dir que totes les meves expectatives es van complir amb escreix. Amb una escenografia del tot minimalista, Pons i Casanovas aconsegueixen crear i recrear l’atmosfera d’una bombolla on només viuen ells dos dins el marc d’un campus universitari. L’obra és un diàleg constant entre una novel·lista i un científic sobre l’origen de la consciència i les emocions, sobre ciència […]

La nova proposta de La Kompanyia del Teatre Lliure té dos encerts indiscutibles: el repartiment i la posada en escena. El vestuari, la llum, la música, la utilització de l’espai del Lliure de Gràcia i, per descomptat, les excel·lents interpretacions converteixen Victòria d’Enric V en tot un plaer des del punt de vista estètic (i això sense mencionar l’escena final sobre un escenari ple d’aigua, una de les solucions més originals que he vist mai sobre un escenari). Malauradament, aquest encert en la posada en escena no correspon a la qualitat de l’adaptació del text de Shakespeare. Precipitació en els canvis d’escena, salts bruscos de moment i espai, monòlegs nus sense els diàlegs introductoris i una certa sensació general de pressa i desordre […]

Una hilarant comèdia escrita en vers i en el català actual, sobre la rivalitat entre els aficionats a l’òpera en el Teatre de la Santa Creu (ara el Principal), que és on primer es va representar aquest gènere….. i els nou vinguts de l’època, que van apostar pel nou Teatre del Liceu; dues classes socials antagòniques que rivalitzaven per veure on es representaven les millors òperes i amb els millors intèrprets Ens ha agradat molt la posada en escena, en la que els intèrprets no abandonen mai l’escenari i simplement quan no els hi toca actuar s’asseuen a les butaques del saló on simula que passa tot l’argument. Una molt bona direcció i adaptació de Jordi Prat i Coll, recolzada per […]

Des del mateix començament de l’espectacle, resulta palpable que el seu director, Roger Ribó, es va formar a la London International School of Performing Arts (LISPA). I és que Et vindré a tapar no és més que un drama senzill i intimista que, gràcies a l’ús de les tècniques del Storytelling Theatre britànic, aconsegueix construir un ampli, bell i complet imaginari amb només tres actrius, tres maletes i unes poques peces de roba. Ambientada l’any 1940, l’obra narra el viatge de tres amigues a la recerca del marit d’una d’elles desaparegut durant la guerra. El tema, no gaire innovador, tot i que encara present en el sentiment col·lectiu i, per tant, necessari, està tractat amb intel·ligència, combinant l’angoixa amb la […]

Una obra on la parella protagonista desenvolupen els seus papers amb una sinceritat i força que els fa totalment creïbles. Una història de marginalitat, desubicació, desconfiança, por, dolor, esperança …. magnífics Sara Parisi i Albert Franch i la direcció de Fernando Griffell. Dos ànimes perdudes, automarginades que es troben e intenten buscar una sortida. El director ens ha deixat dos possibles finals per així poder veure, tal com ell diu, “el otro lado de las cosas”. Per mes informació cliqueu aqui.

El Teatre-Museu El Rei de la Màgia és un espai dedicat al món de la màgia des del 1881 i que en aquesta ocasió, ha cedit el seu escenari a la companyia Cia. Artemises per mostrar-nos l’espectacle Molta merda!!!; una comèdia en to irònic sobre el món del teatre i de la gent que l’envolta. Es tracta d’una obra de teatre escrita i dirigida per Jaume Nadal, on el públic s’ho passa d’allò més bé. Una comèdia irònica, sense grans escenografies, on sis  actors  donen el cent per cent damunt de l’escenari. Quan entrem a la sala, ens trobem en mig de l’ assaig d’una obra de teatre, una versió  de Bodas de Sangre una mica surrealista; teatre dins del […]

Quan es porta a escena una obra satírica, i més si és un text de Serafí Pitarra, s’ha de calcular on és la línia que separa la caricatura més àcida del ridícul més espantós. I això, ho té molt clar en Jordi Prat i Coll, director de l’adaptació. Els seus actors juguen fins al límit i saben guanyar amb avantatge. Liceistes i cruzados és un text tan musical, no només perquè es parli d’òpera, si no perquè els versos respiren música en tot moment. I quan el piano de l’Andreu Gallén fa acte de presència, crea un diàleg entre text i música que la màgia que desprèn tot el conjunt trenquen l’espai-temps amb una facilitat innata. Uns actors extraordinaris i […]

Es tracta d’una actuació coral en tota regla on tots els membres de la jove Kompanyia es deixen la pell a l’escenari; m’agradaria destacar l’actuació de David Verdaguer, gairebé protagonista (sense ser-ho) amb moments màgics com quan canta assegut a terra, minuts abans de la batalla… i evidentment, per descomptat, Pol López, que aprofita el paper principal d’Enric V, per tornar a demostrar la seva vàlua. Pau Carrió, director i adaptador de l’obra, actua com a narrador i interpretant música en directe. Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que en alguns […]

Tres actrius, Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Soléque, interactuen entre elles sobre un espai negre i en escenes força curtes, ens mostren, mes que explicar-nos… i de forma gairebé visual, amb força mímica, l’angoixa de la protagonista que no vol acceptar la mort del seu estimat, que fa un any que hauria d’haver del front de la guerra civil espanyola. Les relacions humanes entre les tres amigues, les seves pors i angoixes ens la saben transmetre d’una manera colpidora que fereix la sensibilitat de l’espectador des de l’inici de la representació. Ens va agradar molt la posada en escena, on en alguns moments el director Roger Ribó emula a Ferran Adrià, ja que en aquest espectacle es “desconstrueixen” físicament algunes escenes […]

En aquesta obra res és el que sembla, començant pel gènere, pel títol i per la promoció que se n’ha fet. Es parla de sexe? Sí, però no de la manera festiva en que un pot parlar de sexe en una comèdia. I per acabar, estem davant d’una comèdia? Sí, però no en el sentit estricte de la paraula. Una obra que comença parlant de desnonaments i amb els crits de fons d’una manifestació anticrisi pot arribar a produir rialles, sobretot si l’autor s’hi esforça, però segurament seran rialles d’aquelles que se’t queden glaçades en el rostre… El punt de partida de Microporno por dinero -dos actors d’obres infantils són desnonats i decideixen refugiar-se a la casa del germà conservador d’un d’ells- […]

Només entrar, estem envoltat d’una boira que ens situarà en el lloc dels fets, Anglaterra. Els espectadors estem repartits en tres grades; en mig tan sols una gran tarima negre i una banqueta al seu damunt. Un narrador o coro (Pau Carrió), la música en directe d’Arnau Vallvé i la imaginació del públic faran possible l’escenografia d’aquest muntatge; una escenografia on no hi ha rés, però on hi és tot. L’ Anna Rubiola és l’encarregada de la coreografia. El moment de la batalla, el vam trobar molt original; les interpretacions i moviments que fan els actors ens van recordar a  l’angoixa que pateix un peix quan està fora del aigua i  lluita fins l’últim alè abans de morir. Realment és […]