La mort dibuixada a través de titelles / esquelets capaços d’esclatar i tornar a la seva forma enmig d’un ball caribeny o haitià, en què no se sap si estem davant el triomf de la mort sobre la vida, o davant d’una invitació hilarant a relativitzar les coses: tard o d’hora ens arribarà. Com el relat aquell de la Mort a Samarra, en què el protagonista intenta fugir en va d’ella. Titelles en estat latent, com el pianista que camina en la corda fluixa i acaba dormit sobre ella… o aquesta pobra titella que prendrà el seu últim bany amb pistola en mà, escoltant una trista cançó que parla sobre amor i titelles. L’amor i el cor trencat; cert és que els fils de la nostra ànima -de vegades- pertanyen a altres. Què és llavors la mort? ¿Monstre terrible o heroi còmic, alliberador de tanta soledat?
Els números del cabaret són d’una bellesa estètica molt poc habitual en els espectacles de titelles que conec; la música encertadíssima. Àngel Navarro ha imprès a les seves marionetes una expressivitat excepcional. Destaco l’últim quadre: aquesta dona / deessa que desperta en una illa diminuta del pol nord. No hi ha res al seu voltant. Neu i vent la colpegen: i no pot escapar. Més enllà del no-res. I quan es dorm, presa del desassossec i l’angoixa existencial d’estar sola, apareix des de la foscor un drac d’ossos. Un d’aquests dracs / serp orientals. La bellesa d’aquesta titella et deixa sense alè. El quadre és tan bell com l’escena del drac alat de la Història Interminable. Sense paraules.
Un espectacle senzill i profund. El follet també visita als mestres de les titelles. I Àngel Navarro és un artista que seguirà fent-nos somiar desperts. Bravo!