Recomanacions

Parlar de Life Spoiler (Sala Flyhard) sense fer, efectivament, cap spoiler, serà difícil però ho intentaré. Tot comença amb aquesta premissa: què passaria si poguessis saber quin serà el teu futur? Voldries saber-ho? Això influenciaria en la teva vida? Intentaries canviar el teu futur? Podries? De l’argument només dir que tot comença amb un accident de cotxe i, la resta, millor no saber-la. Part de la màgia d’aquesta obra és la desconeixença de cap a on ens portaran els personatges. El text és vital, reflexiu i enginyós. Dels actors, remarcar el redescobriment que he fet de la Vicky Luengo, la seva entrega al personatge és tal, que vivim les seves reflexions, les seves pors, els seus sentiments. De la Bruna […]

Hi ha companyies de teatre que sí, juguen en una altra lliga i ara s’han ajuntat el pa i la gana: Complicite de Simon McBurney i la Schaubüne de Thomas Ostermeier, i ho han fet per atacar una obra del gran Stefan Zweig: Ungeduld des Herzens aquí titulada Beware of Pity. Dues hores d’intensitat explicant la confessió d’Anton Hofmiller quan era lloctinent del exèrcit austrohongarès, just abans de l’esclat de la primera guerra mundial. I es clar, Zweig, gran bussejador de l’ànima humana ens parla de l’honor, però especialment de la compassió i la pietat, i el director McBurney ho fa amb el seu estil habitual —recordeu fa cinc anys el Mestre i Margarita?—, amb projeccions, amb aturades, amb una […]

La sala Beckett ens porta aquest Grec una proposta al voltant de l’ètica, apostant per una bona fusió de gèneres a través de l’encertada dramatúrgia d’en Pau Miró. De fet, no es planteja cap tema nou, però s’aconsegueix una obra interessant que integra diferents temàtiques i que les fa avançar com si fossin una sola, fent una reflexió al voltant de l’ètica professional i personal, que tot i ser diferents, s’integren en la persona a l’hora d’aplicar-les. Es tracta d’un text que explora el món interior de tres personatges, tot aconseguint presentar una bona triàngulació entre ells que permet mostrar cada personatge i fer trontollar el món interior de la protagonista. En aquest sentit, Miró aconsegueix un bon dibuix de […]

Per una banda tenim a Emma Vilarasau i Mar Ulldemolins defensant una història ben poc creïble: una joveneta inexperta intenta entabanar a una periodista que ja porta esperons, tipus Oriana Fallaci; com si es pensés que es mama el dit. De l’altra la germana de la periodista, Imma Colomer en estat de gràcia, que sembla que interpreti una funció apart. Llàstima que no l’hagin desenvolupat més la seva història, la relació amb el gat Muriel i una pila de coses que li passen o li han passat. Llàstima perquè amb ella l’obra rutllava. Vaja, que els hi ha robat la funció Crítica completa » http:// http://bit.ly/2uVUouv

Tots els homenatges a la figura de Federico García Lorca són pocs. La companyia La Coquera Teatro li ret un homenatge al poeta endinsant al públic dins el món lorquià. Un homenatge on es barregen els sentits de la vista, l’oïda i el tacte. Un recorregut en el que guiareu i sereu guiats. Alberto Rizzo ens proposa un espectacle íntim, per a un grup reduït de públic, en un espai sense escenografia, amb una il·luminació suau, íntima, i el so de la paraula del poeta en les veus dels actors que s’endinsen dins de alguns dels personatges de les seves obres més conegudes com “Yerma”, “Bodas de Sangre”, “Así que pasen cinco años”,”El público”,”Doña Rosita la solterona” i “Mariana Pineda” […]

És el meu primer espectacle dins del Festival Grec d’enguany. Les expectatives eren molt altes. Dimitris Papaioannou està considerat com un dels millors artistes escènics grec d’arreu del món i tinc moltes ganes de veure que ens proposa amb la seva creació “The great tamer”, una obra que ens parla sobre el temps segons la mitologia grega, que segons Papaioannou és la qui controla les forces per crear la vida. Un seguit d’imatges poètiques omplen l’escenari. Acompanyades de la música d’El Danubi blau d’Strauss, però amb un ritme més lent, juga amb el cos humà (actors, acròbates, ballarins), mostrant-nos una sèrie de quadres pictòrics i figures visualment hipnòtiques, que em recordaven a éssers mitològics i moments bíblics, que ens parlen […]

Encara sou a temps, fins aquest diumenge, de veure a la Sala Atrium un dels espectacles guanyadors de DespertaLab 2017. Es tracta de Watchig Peeping Tom d’Alícia Gorina, una conferència teatralitzada que pren com a punt de partida la pel·lícula de suspens i terror de l’any 1960 Peeping Tom dirigida per Michael Powell. El crític cinematogràfic Àlex Gorina, pare de l’Alícia Gorina, i l’actriu Patrícia Mendoza, que interpreta el personatge de la pròpia Alícia, en són els protagonistes d’aquest muntatge. Es tracta d’una creació que vol investigar sobre un altre tipus de llenguatge dins del mon teatral. En forma de diàleg entre dues generacions, la de un pare i la seva filla, la directora ens vol mostrar per un costat […]

Un espectacle familiar, per a totes les edats, un regal que ens han fet els del Teatro delle Bricciole de Parma instal·lats al auditori de la Fundació Miró. La major part fet manipulant llibres pop-up, d’aquests que al obrir-los emergeixen figures en relleu. Un pugilat (incruent) entre les dues actrius Beatrice Barrufini i Francesca Ruggerini que, menys parlar, han fet de tot: moviment, expressió corporal, onomatopeies… Realment genial. He estat observant al públic i marrecs d’escassament tres anys reien dels mateixos gags que em feien riure a mi. D’això se’n diu abastar a tots (però tots) els públics. Crítica completa » http://bit.ly/2sWwSw0

A primera vista, costa pensar en la física quàntica com a un element poètic. Però la veritat és que les realitats paral·leles, el destí programat i el famós gat d’ Schrödinger, viu i mort a la vegada, donen per molt en el món de l’art. I en el del teatre. Veient aquesta obra em van venir al cap molts referents relacionats amb la física. Un dels més recents, el dels Afasians, la delirant conferencia dels Corderos.sz i Za!. També el propi Angelet ja va tocar el destí a Ego, obra que també es va poder veure fa uns anys a la Flyhard. Allí era una aplicació la que prenia les millors decisions per tu, estalviant-te el mal tràngol d’haver de […]

Dels que fan mal perquè el tema és pelut, perquè les obres de denúncia fan forat quan el nivell artístic és alt, i perquè en aquest cas ho és molt d’alt. Els textos de Carla Rovira són molt bons, la música de Clara Peya t’abdueix i les coreografies de l’Ariadna Peya són possiblement les autèntiques protagonistes de la funció. Els moment en que la noia violada intenta rentar-se per treure’s el fàstic de la pell, és antològic, i ho dic jo que en dansa vaig molt fluix, però el meu estómac mai m’enganya. Un espectacle que s’ha de veure i s’hauria de fer veure, penso, principalment als instituts on, diuen, que encara hi ha molt masclisme. Tenim molta feina pendent. […]

Rondava l’any 1991 quan cinc actrius i un director, acabats de graduar a l’Institut del Teatre, es reunien per muntar una obra pel seu compte. D’aquella trobada casual, va néixer el primer espectacle de T de Teatre: Petits contes misògins. A continuació, li van seguir dos grans èxits que van fer història del teatre comercial com van ser Homes i Criatures. I, com qui no vol la cosa, ja han passat 25 anys, 11 espectacles, 8 directors i una sèrie de televisió. La importància d’aquest grup en el context del nostre teatre, en termes de popularitat, és innegable. Per exemple, ara que el debat feminista es troba tan d’actualitat, cal reconèixer la gran tasca de visibilització del món de les […]

Com vam poder comprovar recentment a La treva dirigida per Julio Manrique, el periodisme és una professió magnífica per parlar d’algunes de les qüestions ètiques, professionals i personals que més inquieten a la gran majoria d’éssers humans. D’alguna manera, es tracta d’un ofici que connecta fàcilment amb alguns dels conflictes, interessos, dubtes i necessitats més universals de la societat occidental. Un tret al cap és una obra prou intel·ligent i ben construïda per aprofitar aquests elements inherents del subgènere en un còctel on trobem moments de thriller, comèdia i drama social barrejats amb gran habilitat. Protagonitzada per tres excel·lents actrius, Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer, esplèndidament dirigides per Pau Miró, el to realista que respira la peça aconsegueix […]

Perquè és un psico-thriller de molta envergadura i perquè els psicòpates a mi em fan por; tothom que em coneix sap que sóc delicat com una princesa. Han passat quasi vint anys i l’obra es manté fresca… no, no és la paraula. Digue’m que no ha envellit; de tarats n’hi ha a tot arreu i en tots els temps. La trama és una filigrana que va de pirueta en pirueta, però mantenint-ho tot ben lligat. Magnífica direcció se Sergi Belbel i actuacions notables del duo David Bagés i Mima Riera que a més està espectacularment guapa, cosa que el paper demana. Escenografia, il·luminació i vestuari al mateix (alt) nivell. Aplaudiments sonors i llargs, merescuts. Crítica completa » http://bit.ly/2sr3UoR

Quan acabes de presenciar una experiència com The Great Tamer pots tenir la sensació d’haver estat somiant. Les quasi dues hores d’espectacle passen com en un estat d’endormiscament, on la successió d’imatges oníriques ens transporta a una dimensió que no és real. Els cossos dels ballarins-actors semblen ingràvids, i fins i tot es desmembren davant dels nostres ulls com si fos per art de màgia. L’escenari és ple de trampes i oculta secrets que anirem descobrint de mica en mica. Tot plegat, un espai per al somni on tot hi té cabuda, perquè aquí no s’alliçona ni es moralitza ningú, més aviat se’l convida a visitar un espai en el que cercar els continguts que més li commoguin. Dimitris Papaioannou […]

Ja han passat vint-i-cinc anys des del moment en que un grup d’alumnes que s’acabaven de graduar a l’Institut del Teatre van decidir llençar-se a la piscina del teatre professional. El resultat van ser els Petits contes misògins, una fresca i desintoxicant carta de presentació que els hi donaria moltes satisfaccions. El que va venir després (Homes!, Criatures, Jet lag, Això no és vida, Com pot ser que t’estimi tant…) ja ho coneixem tots, i coneixem també les que han marxat, les que han tornat, els satèl·lits que han tingut sempre al seu voltant, els directors i autors còmplices, etc. En vint-i-cinc anys han provat esquemes diferents, sense por a equivocar-se i amb ganes d’anar aprenent dels millors. Van anar […]