Tot el que necessites per anar al teatre

T de Teatre: E.V.A: Vint-i-cinc anys de complicitats

T de Teatre: E.V.A
5/07/2017

Ja han passat vint-i-cinc anys des del moment en que un grup d’alumnes que s’acabaven de graduar a l’Institut del Teatre van decidir llençar-se a la piscina del teatre professional. El resultat van ser els Petits contes misògins, una fresca i desintoxicant carta de presentació que els hi donaria moltes satisfaccions. El que va venir després (Homes!, Criatures, Jet lag, Això no és vida, Com pot ser que t’estimi tant…) ja ho coneixem tots, i coneixem també les que han marxat, les que han tornat, els satèl·lits que han tingut sempre al seu voltant, els directors i autors còmplices, etc. En vint-i-cinc anys han provat esquemes diferents, sense por a equivocar-se i amb ganes d’anar aprenent dels millors. Van anar a cercar a Sergi Belbet, a Javier Daulte, a Alfredo Sanzol, a Pau Miró… i ara han comptat amb Julio Manrique i tot el seu equip. La peça que n’ha sortit és un compendi de coses diverses: un autohomenatge conscient, una comèdia sobre l’amistat, un drama sobre el dolor i la forma de processar-lo, etc. Moltes trames i una durada, potser excessiva, de dues hores. En una obra així hi ha temps per a tot, des d’escenes o personatges que sobren fins a moments tendres i realment emotius. Crec que el text està força ben travat, però potser és l’hàbil i intel·ligent direcció de Manrique la que fa que tot plegat prengui sentit i quedi millor cohesionat. Els actors, per la seva banda, compleixen amb escreix amb la seva feina, tot i que potser caldria destacar -debilitat personal- a la sempre infal·lible Àgatha Roca i a la divertidíssima Rosa Gámiz, recuperada de la formació original del grup.

← Tornar a T de Teatre: E.V.A