Quan acabes de presenciar una experiència com The Great Tamer pots tenir la sensació d’haver estat somiant. Les quasi dues hores d’espectacle passen com en un estat d’endormiscament, on la successió d’imatges oníriques ens transporta a una dimensió que no és real. Els cossos dels ballarins-actors semblen ingràvids, i fins i tot es desmembren davant dels nostres ulls com si fos per art de màgia. L’escenari és ple de trampes i oculta secrets que anirem descobrint de mica en mica. Tot plegat, un espai per al somni on tot hi té cabuda, perquè aquí no s’alliçona ni es moralitza ningú, més aviat se’l convida a visitar un espai en el que cercar els continguts que més li commoguin.
Dimitris Papaioannou prové del camp de la pintura i el còmic, i la veritat és que es nota. I tant que es nota! Es nota en la composició de les escenes, en la cadència, en detalls com les sabates amb arrels o en altres aspectes visuals de primer ordre. L’execució, a més, és d’una precisió i una tècnica que meravella. Els deu intèrprets no paren d’entrar i sortir d’un decorat que també esdevé protagonista. I ho fan amb la consciència d’estar revelant un món secret, el món d’un dels directors d’escena més brillants i enigmàtics que hi ha actualment a Europa. Resumint, un espectacle que arriba al cor per sensacions i per vies que no són les habituals. Si només mirem, segur que no comprendrem res…