Tot el que necessites per anar al teatre

T de Teatre: E.V.A: Atractiu autohomenatge

T de Teatre: E.V.A
6/07/2017

Rondava l’any 1991 quan cinc actrius i un director, acabats de graduar a l’Institut del Teatre, es reunien per muntar una obra pel seu compte. D’aquella trobada casual, va néixer el primer espectacle de T de Teatre: Petits contes misògins. A continuació, li van seguir dos grans èxits que van fer història del teatre comercial com van ser Homes i Criatures. I, com qui no vol la cosa, ja han passat 25 anys, 11 espectacles, 8 directors i una sèrie de televisió. La importància d’aquest grup en el context del nostre teatre, en termes de popularitat, és innegable. Per exemple, ara que el debat feminista es troba tan d’actualitat, cal reconèixer la gran tasca de visibilització del món de les dones (protagonistes, diverses, imperfectes, reals i humanes…) que ha comportat la presència dels seus muntatges a la cartellera. D’altra banda, però, també és evident que els seus constants intents de reinventar-se com a companyia, amb la col·laboració de dramaturgs i directors molt diversos, han acabat per convertir la seva trajectòria en un compendi de creacions d’encàrrec amb resultats algunes vegades més encertats que d’altres.

Julio Manrique ha estat l’escollit, en aquesta ocasió, per donar forma a aquest projecte, parcialment commemoratiu, amb ajuda en la dramatúrgia de Marc Artigau i Cristina Genebat. La proposta, un cop més, feta a mida pel lluïment de les actrius, tracta temes tan interessants com les diferents formes del dolor, la realització professional o la necessitat de posar ordre a certs records de la nostra vida. El conjunt, potser, obre trames en excés; conté una quantitat tan gran d’idees que, moltes d’elles, es perden pel camí sense el desenvolupament que mereixerien. S’hauria pogut prescindir de moltes coses i la sensació global milloraria (la durada és també excessiva) però, llavors, es perdria l’equilibri entre el protagonisme de les quatre actrius, un peatge, en aparença, inevitable. Afortunadament, la direcció de Manrique és preciosa, fluida, elegant, funcional i exquisida. Un cop més, torna a demostrar el seu bon gust amb la posada en escena i, sobretot, la manera de cohesionar orgànicament tot allò que se’ns explica. Així, aconsegueix una narrativa molt entretinguda, atractiva i, malgrat els defectes, satisfactòria. I, evidentment, les actrius resulten, com sempre, carismàtiques, solvents i molt divertides… però, al final, és una llàstima que tot el pes torni a recaure sobre del director de torn, abandonant, cada vegada més, la possibilitat del grup de tenir personalitat pròpia i alguna cosa a dir com a companyia, més enllà que els vestits a mida que són els seus espectacles els quedin millor o pitjor.

← Tornar a T de Teatre: E.V.A