Recomanacions

Amb el foc de l’espelma d’un pastís d’aniversari hi cremen anys de silencis, dubtes, pors, retrets i insatisfaccions no resoltes. Quan l’homenatjada demani un desig i bufi fort sortiran disparades en totes direccions, com armes esmolades per obrir-se pas després de tant de temps amagades. I la comèdia estarà servida. La comèdia familiar de Nelson Valente és salvatge, intensa i violenta. No provoca un hihihahà superficial i lleuger, sino que et glaça el somriure amb la força de l’huracà que es desferma quan algú gosa assenyalar que alguna peça grinyola en l’engranatge (sic Mònica Terribas). Aquell moment en què tot es trenca. Fa riure d’incomoditat, d’al·lucinar amb les converses dantesques d’unes persones que algún dia es van estimar però que […]

Al contrari que al cinema, no és gaire habitual veure continuacions d’obres de teatre. N’hi ha, no diré que no, com la de Casa de nines, per exemple, però no és un fet freqüent, segurament degut a la seva viabilitat comercial. Així que quan vaig sentir que hi hauria una continuació de Smiley, una de les obres de teatre amb les que més vaig gaudir la dècada passada, va ser una doble grata sorpresa. Ara la por era saber si mantindria el nivell i si tindria sentit continuar-la, però un cop vista haig de dir que la meva resposta és un rotund sí. A més, una bona jugada és que no cal haver vist la primera part per gaudir de […]

Felipe Cabezas es serveix d’aquest clàssic de Shakespeare com a punt de partida per a retre homenatge al teatre de bufons i joglars. Posar en escena a tal quantitat de personatges amb un únic actor no és tasca fàcil, però gràcies al seu precís control físic i vocal acompanyat per un immillorable treball de màscares, Cabezas ho aconsegueix mostrant un gran domini del joc teatral. Partint del punt de vista del bufó, l’autor revisita aquest clàssic en clau d’humor i amb diverses capes narratives entre les quals aquest carismàtic personatge transita amb facilitat. Des d’un bufó de cort real a principis del segle XVII fins a un actor de carrer que es busca la vida al Raval actual. Tot i […]

Feliç, així se sent el públic quan surt de veure aquesta obra. Amb ganes de continuar descobrint què els hi depararà la vida i l’amor als dos personatges que la protagonitzen. Una història real, que fa mal, però que també et deixa un regust de dolçor i felicitat. En aquesta segona part de Smiley, ens trobem amb en Bruno i l’Àlex sis anys després d’haver trencat la seva relació. No sabem la raó al principi, però sí que veiem, en la seva trobada casual pels carrers de Barcelona, que no s’han oblidat. I mentre es posen el dia sobre les seves vides durant aquests anys, ens anem assabentant de com van acabar les coses entre ells. No patiu si no […]

Qualsevol obra que tingui un subtext relacionat amb la ment i la psicoanàlisi està invocant ipso facto a Sigmund Freud. El neuròleg txec, conegut pels seus coneixements de la hipnosi, va escriure “Anàlisi de la fòbia d’un nen de cinc anys”; el tractament d’Herbert Graf, o altrament conegut com “el petit Hans”. Un nen de cinc anys amb complex d’Edip i ansietat de castració que li va provocar una extremada fòbia als cavalls en l’intent de dominar els seus pares. La història del protagonista d’Equus, Alan Strang, no va gaire desencaminada de la del petit Hans, i probablement Peter Shaffer va trobar una via d’il·luminació en aquest fet. Alan Strang manté una relació molt afeblida amb els seus pares i […]

L’Àlex i el Bruno, van ser els protagonistes de “Smiley. Una història d’amor” una obra que ens va enamorar i vam veure com dos nois es coneixien, s’enamoraven i en definitiva era la història d’amor vist a les pel·lícules romàntiquets que ens van acompanyar sempre en la foscor del cinema. Ara han passat uns anys i veiem que aquesta història d’amor no acaba bé i com a la vida real té alts i baixos. I això és el que ens explica aquesta segona part “Smiley, després de l’amor“. Si Clua es va identificar-se amb els clàssics del gènere, aquest cop també tenim un clàssic com a referent d’aquesta segona part. Com en l’anterior obra, no deixem de costat aquestes acotacions […]

Aquell país no descobert… referència que Shakespeare fa de la mort a Hamlet, és, en si, més que un espectacle, una adaptació de les transcripcions de les converses que l’Alba, l’actriu i el personatge, va tenir amb el seu pare durant el seu darrer cicle de quimioteràpia. Ell, catedràtic d’història econòmica, aporta riquíssimes valoracions relacionades amb l’individualisme, la deriva de la nostra societat, l’amor i la vida, sempre tenint present la mort com a destí de tot plegat. Es tracta d’un homenatge delicat a una persona amb missatge per part d’algú que sap fer que les seves paraules tinguin el tracte que es mereixen. I es nota. I fa que l’espectacle flueixi, arribi… La direcció i l’autoria d’Àlex Rigola, sota […]

Què ha sigut d’en Bruno i l’Àlex? Va ser al 2012 quan l’Àlex i el Bruno, els protagonistes de “Smiley. Una història d’amor”, es van conèixer, es van enamorar i es van fer el seu primer petó. Va ser a la sala FlyHart. Nosaltres hi érem. Recordo que em vaig emocionar molt. Sinó m’equivoco, “Smiley. Una història d’amor” va ser la primera comèdia romàntica, que es portava a escena, on l’amor era protagonitzat per dos homes. Em va encantar!!! Era tot tan natural, tan real, tan increïblement bonic. En Bruno i l’Àlex es van ficar dins el meu cor, pot ser perquè com en Bruno sóc una romàntica, crec en l’amor, en els finals feliços i en el fil vermell […]

Un únic text. Senzill i sensible. I també premiat, sigui dit de passada. Un escenari auster. Una llum que empeny l’acció i emfatitza les emocions. I dos actors, Carles Goñi i Muguet Franc, interpretant-ho per separat i en sessions diferents. De dol, de la dramaturga Queralt Riera, ve a parlar-nos del dolor de la pèrdua i dels actes a la que aquesta ens pot arrossegar. De vides tacades i trencades per l’abús d’un oncle. Un abús llunyà en el temps però on el subconscient dels protagonistes, el Hamlet i l’Ofèlia, ha quedat clavat i que tindrà conseqüències fins avui, el dia en que celebren 33 anys. L’ancoratge shakespearià és anecdòtic. Encara que aquí, al igual que al clàssic anglès, també […]

Potser no es tracta d’un tema massa original ni d’una forma d’explicar l’argument excessivament novedosa, però hi ha alguna cosa dels autors argentins que sempre ens enganxa i ens convenç. Crec que té molt a veure amb el lloc on posen la mirada, amb la implicació de l’autor (però també dels actors) en la història i en el relat. Molts arguments teatrals ens venen explicats des de fora, però el teatre argentí sovint et fa partícip i còmplice dels esdeveniments des del minut zero. A Els gossos, precisament, es comença amb una conversa de sobretaula que resulta altament incòmoda… i el més curiós és que el que acaba patint més aquesta incomoditat és el propi espectador. A partir d’aquí els […]

Qui no s’ha enamorat mai? Qui no ha pujat als búnkers mai? Qui no ha desitjat, amb totes les forces, menjar-se un Kínder Bueno pels carrers engalonats del barri de Gràcia? Qui no hagi tingut cap d’aquests símptomes no ha viscut Barcelona al cent per cent. Pau Barbarà s’estrena amb un projecte ambiciós i melancòlic a parts iguals. Fa despertar moments i sensacions que havien quedat oblidades sota els ritmes de la rutina barcelonina. Presenta quatre personatges que tenen els seus fils marcats, però que si passéssim les seves històries per una batedora, sortirien històries barrejades però igual de reals i creïbles, perquè en aquesta ciutat cadascú és un món. La història transcorre a bon ritme, sense salts en el […]

No puc parar. No puc parar de taral·lejar les cançons d’aquest musical. I com a mi, segur que li passa a tot el públic que hi assisteix. Tot aquella persona que visqui o passegi per la ciutat de Barcelona s’hi veurà reflectida en algun moment o altre en els personatges que ens presenten tan magistralment dalt de l’escenari. El musical de Pau Barbarà ens porta a acompanyar a quatre joves per la ciutat comtal a la recerca dels seus somnis, desitjos i vivències. Hi ha un noi romàntic obsessionat amb les comèdies romàntiques de Hugh Grant que creu que ell pot ser el protagonista de la seva pròpia pel·lícula, una fotògrafa dolguda per un engany sentimental que no acaba de […]

La influència del teatre argentí en el teatre català i les diverses produccions que directors i dramaturgs portenys han realitzat als nostres escenaris en els darrers 20 anys sembla tan òbvia, a aquestes alçades, que continuar insistint en mencionar-la resulta, en certa manera, redundant. En qualsevol cas, com que la relació catalanoargentina és encara fructífera i segueix aportant noves i interessants personalitats, segueix també sent una obligació destacar-ho i celebrar-ho. Després de les magnífiques El loco y la camisa i El declive, el creador Nelson Valente ha estat una de les últimes figures a cridar la nostra atenció, amb el seu estil mordaç i, en certa forma, hereu de les obsessions de l’obra de Daulte o Tolcachir per citar els […]

Un cub immens ple de calaixos al mig de la sala em recorda la necessitat que tenim de classificar-ho i posar nom a totes les coses. Buff…, aquell moment que no saps on o com classificar una part de tu, estrès, eh? Archivo parla sobre la necessitat de separar si al final tot està entrellaçat; ens necessitem uns als altres per seguir rodant. Som espectadors del nostre entorn, i a la vegada protagonistes, som públic i actor al mateix temps. Una crítica a l’aparent individualisme que la societat ens ha imposat, el veí sempre és el dolent. Una instal·lació de trenta minuts que ens ensenya les coses bones d’arxivar, de saber separar, però sense crear fronteres, sinó ponts entre les […]

Res no passa ael nostre voltant, i a la vegada passa tot; mirem sense veure. Verónica Navas trenca les finestres i evidencia que existeix un entorn protagonista en si mateix. Una proximitat desconeguda que ens permet imaginar aquella realitat que queda limitada dins nostre. La Ciudad és una tabula rasa que posa el focus als petits detalls. Detalls físics, temporals, i filosòfics. La Ciudad és un cigarro des del balcó, una conversa de capvespre, un moment per desfogar-se. És l’ara i aquí, des d’un record, des dels teus ulls. Un estudi sobre el quadre teatral. Verónica Navas ens parla d’una manera molt intima a través de la delicadesa del paper, mostrant així les diferents capes del món que ens rodeja. […]