No puc parar. No puc parar de taral·lejar les cançons d’aquest musical. I com a mi, segur que li passa a tot el públic que hi assisteix. Tot aquella persona que visqui o passegi per la ciutat de Barcelona s’hi veurà reflectida en algun moment o altre en els personatges que ens presenten tan magistralment dalt de l’escenari.
El musical de Pau Barbarà ens porta a acompanyar a quatre joves per la ciutat comtal a la recerca dels seus somnis, desitjos i vivències. Hi ha un noi romàntic obsessionat amb les comèdies romàntiques de Hugh Grant que creu que ell pot ser el protagonista de la seva pròpia pel·lícula, una fotògrafa dolguda per un engany sentimental que no acaba de trobar el valor per lluitar pel què vol, una noia pija que descobrirà que la vida no és tan fàcil com es pensava quan decideix independitzar-se, i un noi obsessionat en aconseguir l’èxit professional oblidant el personal. I com a escenari d’aquestes vides, que totes es creuaran en un moment o un altre, la ciutat, com a teló de fons i també com a inspiració.
13 cançons originals que s’endinsen en el cap de l’espectador/a connectant des de la primera, amb una direcció marcada pel coneixement i l’experiència de Marc Flynn i Dídac Flores que, amb poca parafernàlia, aconsegueixen l’objectiu de captivar al públic instantàniament. Hi ha moments per a l’exaltació de grup i d’altres per gaudir dels matisos de cada personatge en la solitud dels seus pensaments, transformats en notes i paraules musicades.
Coreografies senzilles i eficaces, escenografia de les mateixes característiques, i uns intèrprets que enamoren a cada interrupció a escena. Jaume Casals està trobant en el musical i les comèdies un gran registre on hi navega amb tanta comoditat com ho fa el seu personatge a l’oficina. Anna Piqué desprèn la il·lusió de la fotògrafa a la que dóna vida, ens transmet una sensació de total transparència i versemblança. Mireia Òrrit és la gran descoberta d’aquesta producció, amb la seva veu plena de matisos ens evoca a una tendresa familiar envers a la seva pija de Sarrià. Cada acció seva provoca el riure general del públic, un autèntic imant per a tots els presents. Àlex Sanz, o el seu personatge, pot ser el nostre Hugh Grant o el que vulgui, perquè la seva presència és simplement màgica. Veu càlida i carregada d’emoció que et fa passejar pel Paral·lel, desitjant veure tot el que ell veu.
Un musical sense pretensions grandiloqüents que li dóna un repàs a més d’un de gran format. Un equip talentós i jove que demostra en cada escena que es poden arribar a fer produccions genuïnes i inspiradores amb ganes i talent.