Una habitació buida

Arriscar. Arriscar-se a recordar, a estimar o deixar de fer-ho, a acceptar-se o a canviar, arriscar-se a fer feliç als altres o a destruir-los. Arriscar. Arriscar-se a compondre un musical, a escriure un text que parli del risc.

Clara Peya i Marc Artigau ho han fet. I ho han fet els actors, els tècnics, els dissenyadors de l’espectacle. El Maldà. Ho han fet per què el seu temps, el nostre, el que hem viscut, el que ens queda, el que recordem i el que n’alterem el seu record, el temps, és valuós. És el que ens ha tocat viure, i pel que nosaltres transitem, alhora que ho fan els altres, també. Els que coneixem i els que no, els que ens estimen i els que no, i tots plegats omplim una possible habitació buida, una vida, unes ments, que hi són, i del que no podem desempallegar-nos-en. La nostra història i la que transcorre a l’habitació, potser no tant buida, del baró de Maldà, no són paral·leles. I es troben. A l’infinit o un dissabte a les 6 de la tarda. Es troben. I potser un altre dia somiarem que ens agradaria tornar-hi. A aquell dia, a aquella hora, en aquell espai o en un espai indesxifrable on voldríem reprendre converses, amistats, petons. Un espai buit que ompliríem nosaltres de tot allò que recordem, d’allò que no recordem i de trotes aquelles peces de la vida que no encaixen en el puzle de la nostra vida.

Surto del Maldà amb una música que em fa preguntes. Surto fent un encreuat mental amb definicions complicades, per que la vida és molt complicada. La meva i la dels que m’envolten, als quals, com diu el text, voldria fer feliços i no sempre ho aconsegueixo.

Surto del Maldà, sola, i voldria torna a entrar, i dir-los als actors que han estat increïbles. Que canten preciosament. (alerta!! sense micros!!) Que en les peces corals són tant pulcres i enèrgics que m’han girat la pell cada vegada. Els voldria agrair que arrisquin amb projectes com aquest. Que assenyalen amb el dit al centre del cor de cada espectador, siguis o no la senyora del mocador al coll. Els voldria dir que el vestuari, la il·luminació, la música, l’escenografia són tant ben triats.

I me n’he anat de l’habitació buida plena, molt plena de teatre, de música, de reflexions, d’interrogants. I me n’he anat sola, però amb mi han vingut tots ells, tots.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

Proposta de Llançat, jove companyia formada per alumnes d’Eòlia, amb dramatúrgia de Marc Artigau (Caïm i Abel) i música de Clara Peya (Pluja),

Començo negant la major: per molt que ho llegeixo, no crec que sigui una distòpia, paraula darrerament de moda i potser (a ningú l’interessa, ho sé) el meu gènere narratiu preferit. No es tracta d’una indesitjable societat futura sinó més aviat, com alguns (dels bons) capítols de Black Mirror, reflecteix com un avenç tecnològic afecta al nostre comportament, com allà hi aboquem altes i baixes passions, pors i somnis, ens transforma o ens esclavitza.

En aquest cas, una habitació buida que és refugi, sala de psicoanàlisi o el que cadascú vulgui. Allà, qui s’ho pugui permetre, trobarà una persona, viva o morta, a qui sigui que hagi triat, una mena d’holograma tangible, durant una hora. Coneixem tres usuaris, tres històries, dues lligades de bon principi i una tercera, més confusa, que sembla existir per poder tancar el final de les altres. Una noia que busca la mare que la va abandonar, un noi que vol estar amb un famós per sentir-se ell també a l’alçada i un del que no farem spoiler. Al sortir, poden endur-se el record del que han sentit en aquella habitació, reviure com a real el que ha estat una fantasia.  Com a l’Inframón del Lliure, l’ésser amb qui es troben, recreació virtual, sembla absolutament humà, té la veu i paraules de aquell a qui busquem, som els amos absoluts de la situació, podem estimar-los o abusar-ne en busca de respostes i satisfacció, perdó, amor o poder. Allà trobaran respostes a algunes preguntes vitals. Són la veritat? És només el que volen sentir?  Les històries i personatges provoquen interès desigual i  els seus registres o tons són també massa diferents (tendríssima una, molt fosca una altra...) el que dificulta  veure l’obra com una unitat dramàtica.

Amb una posada en escena sòbria, continguda, alleugerida en algun moment pels moviments coreogràfics i acompanyada per la música íntima, amb un lleuger aire d’ensonyament. Un text pensat per a una interpretació coral, on cadascú tingui el seu espai i on el nivell és notable, també en la part musical, destacant Cristina Vallribera, que ja ens va impactar a Romeo y Julieta, una mirada distinta i Carla Pueyo com a narradora que va més enllà.

Tot i que m'encanten els grans musicals, és cert que no poden competir amb els seus germans petits per la proximitat que ofereixen i pel fet de fer-te sentir part de l'acció. Això ja passa habitualment amb les propostes d'aquest tipus de sales, però cal dir que amb els musicals resulta encara més màgic. A més, descobrir nous projectes sempre és refrescant i permet veure muntatges més arriscats que et poden portar a descobrir obres molt interessants, com és el cas. Així, no és habitual veure en el gènere musical propostes que parteixen de la ciència-ficció i que, fins i tot, assumeixen els seus elements i personatges, com ho fa aquesta proposta sense tenir por i aconseguint una bona fusió dels dos gèneres. Però que això no espanti als detractors de la ciència-ficció, ja que en tot moment s'utilitza un tipus d'història que pot arribar a tots els públics. Això sí, una història molt ben trobada i suggerent que ens permetrà reflexionar al voltant dels temes plantejats.

Realment, no era fàcil resoldre la posada en escena a partir de la història que se'ns presenta, i encara més contant amb molts pocs mitjans, però haig de dir que tant Marc Artigau com Joan Maria Segura ho resolen molt bé i aconsegueixen que tot flueixi amb un bon ritme, cadascun des de les seves funcions. D'altra banda, la música de Clara Peya resulta del tot encertada, atrapant-nos amb les seves melòdies dins de l'espai presentat i creant l'ambient necessari en cada moment. Pel que fa a la interpretació dels vuit actors en escena cal dir que resulta molt correcta i apassionada, tot i que de vegades potser aquesta passió s'excedeix una mica, ja que l'espectador es troba a menys d'un metre de distància.

Així doncs, ens trobem davant d'un musical que ha sabut arriscar i que ha aconseguit sortir-se'n de forma molt positiva. Ho ha fet tant amb un text suggerent com amb una música i una posada en escena atractives i properes. Un bon musical per gaudir de bons temes i per reflexionar amb una bona història que aconsegueix atrapar-nos dins per les condicions naturals de la pròpia sala i del muntatge.

Hem tornat a gaudir a El Maldà de UNA HABITACIÓ BUIDA, que ja havíem vist al Teatre Eòlia, tal com vam comentar a la ressenya de la roda de premsa del passat dia 5.

UNA HABITACIÓ BUIDA és una distòpia futurista sobre l’impacte de la tecnologia, una proposta que vol mostrar i qüestionar la doble cara de les noves tecnologies i parlar de l’essència humana a través del temps. Marc Artigau i Queralt és el dramaturg, Clara Peya és la compositora musical, la direcció escènica és de Joan Maria Segura i Bernadas i la direcció musical de Miquel Tejada.

Creiem que la proposta ha guanyat en seguretat en les interpretacions dels joves intèrprets que repeteixen el cast, amb la incorporació de dues noves veus: Marc Arias (Ell 2), Ariadna Colomer (Muriel), Eric Oloz (Ciceró), Marc P.Balasch (Ell), Carla Pueyo (narradora), Cristina Vallribera (Iona), Ferran Enfedaque (Néstor) i Núria Llausí (John Lennon). Al piano els acompanya aquesta vegada en Miquel González.

Carla Pueyo ha estat una magnífica narradora que capta la nostra atenció amb la primera paraula i la primera mirada i ens explica les tres històries que s'acaben interrelacionant.

I una extraordinària música i unes cançons encomanadisses, que ara per sort, es poden adquirir en sortir de la sala.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Qui no vol un final feliç...? A qui no li agradaria trobar respostes a les preguntes de la vida...? Qui no voldria una segona oportunitat, encara que fos per un instant...? Qui no deixaria la pell per descobrir on neix el neguit que fa que l’ànima cremi...? Qui no voldria que les coses fossin diferents...?

A l’habitació buida, tot és possible. Pagant, és clar. Tot té un preu. I si hi accedeixes, si comprens el seu funcionament, saps també que en un futur algú pot reclamar la teva presència. Tu pots acabar essent la presència màgica, talment com real havia estat en el seu moment la presència que tu reclames ara. De fet, imaginem cada dia. I en la nostra imaginació s’hi barregen, sense demanar permís, les figures que ens ve de gust convidar-hi. Pel mateix motiu, som part del repartiment fantàstic d’altres. És la tesi d’Una habitació buida, i és un dels arguments que en Marc Artigau ens proposa en el seu text i en les lletres de les cançons musicades per la Clara Peya. La barreja d’aquests dos talents suma i es multiplica. I adopta, en el cos de les vuit actrius i actors, una naturalitat i una presència encantadores. Encantadores. Les cançons són delicades, arriben a l’ànima, i l’acompanyament al piano, en directe, fa l’experiència més completa encara. Això, en una sala menuda, en un espai dolç i acollidor, és una bomba de sensacions. És tan bonic, tan especial, ser espectador d’una proposta com aquesta, que acabaries donant les gràcies. Sort n’hi ha dels aplaudiments.

Els tres espais de l’escenografia contenen, al llarg de l‘espectacle, tres històries diferents. Tres històries amb diferències i similituds. Somnis, il·lusions, pors, neguits, dubtes i inseguretats es posen en joc de forma àgil i subtil alhora. Potser alguna d’aquestes històries no assoleix la profunditat de les altres, potser es trenca en aquesta un equilibri que hagués estat sublim. Però sembla un excés propi de la mateixa narrativa de l’autor, d’aquell aire fresc que la fa diferent en el món de la dramatúrgia. Al llarg de l’obra, les trames es barregen, creant-ne de noves. I tot conflueix en un únic corrent, on tot adopta un altre sentit, i on reneix l’ànsia de la descoberta, del coneixement del que ja no és a l’abast, de les preguntes orfes de resposta... una ànsia que només pot apaivagar-se a l’habitació buida.

La Peya va posar música a un taller d’Eòlia i de taller s’ha convertit en una obra que es mantindrà temps als escenaris. Ella tan posa música a un taller com fa música incidental, com composa per concerts sola o acompanyada. Sempre amb el seu gran talent de compositora i intèrpret.

Em va emocionar molt i no sé exactament perquè. No era la identificació amb les històries ni la nostàlgia que algunes destil·laven. Era la música i la magnífica interpretació del piano i de les veus.

Me’n vaig anar a casa sentint i cantant:

..”i tancaràs els ulls

Viatjaràs molt lluny

Quan vulguis pots tornar

Però no t’adormiràs”...

És un joc permanent amb el temps i l’espai, un joc amb la realitat virtual en la que una habitació buida permet, gràcies a sistemes futuristes, connectar amb persones ja desaparegudes. La idea de que podem accedir al més enllà no és nova i és una necessitat que té la humanitat de saber què hi ha després i de retrobar-nos amb els que ja han marxat. Com una història de mèdiums però en direcció contrària. Es pot accedir a un món en el que trobem les mateixes regles i trampes que tenim al nostre. La idea de Marc Artigau ha permès conèixer històries, desenvolupar-les i enllaçar-les.

L’escenografia de Lola Belles és senzilla i molt adequada. La il·luminació de Conxita Pons diferencia molt bé les diferents històries.

Les veus de Carla Pueyo, Eric Oloz, Cristina Vallribera, Ferran Enfedaque, Núria Llausí, Ariadna Colomer, Marc Arias i Marc P. Balasch acompanyades al piano per Miquel González es fonen en una sola i el resultat és estremidor.

La premissa és tan succinta com inquietant: preferim ser feliços o saber la veritat? Buf... És terrible perquè l'una exclou l'altra: som feliços només en la ignorància i desgraciats en la veritat. Marc Artigau s'endinsa en un mon tan enfangat com el de la memòria des del concepte de resurrecció, de la reaparició, en forma d'intel·ligència artificial, de persones desaparegudes. Els personatges d'Una habitació buida tenen la possibilitat d'omplir-la amb els seus fantasmes, amb allò que no han pogut viure; potser tal i com ho fem tots quan acudim a la ficció per emplenar els buits de la nostra experiència vital.

Tres històries s'entrecreuen en aquest joc d'autoengany, de vegades amb un to massa ingenu i no sempre ben resolt formalment, però amb la capacitat de deixar una estela de melanconia, de desesperança i també d'esperança... El muntatge de Joan Maria Segura guanya en intensitat amb la música de Clara Peya, que torna a escriure un manat de cançons superlatives, de nivell West End, que entren per cada por de la pell i t'envaeixen definitivament. Els cantants brillen amb cada peça i ensamblen les veus amb una precisió estranyíssima tenint en compte que era el dia de l'estrena.

Potser ha mancat sobrietat en alguna de les interpretacions, passades d'afectisme, però amb un dir clar, brillant, enlluernador. Una amiga molt sàvia em deia: què hauria passat si l'obra hagués estat 100% cantada? Miraré de somiar-ho mentre taralejo encara avui les cançons de la Peya, que és d'un altre planeta.

Ahir vam poder gaudir d'una autèntica "perla", una delícia d'espectacle musical, un taller de 4rt curs ESAD Musical, que ens va deixar literalment bocabadats. Aquest musical està emmarcat dins de la Mostra d'Intèrprets Emergents que organitza el Teatre EÒLIA, i és el treball de final de carrera d'aquests alumnes d'interpretació especialitzats en teatre musical.

UNA HABITACIÓ BUIDA és un musical amb text i lletres de Marc Artigau i Queralt, música de Clara Peya, direcció escènica de Joan María Segura i Bernadas i direcció musical de Miquel Tejada.  Està clar que aquests noms ja són garantia de la qualitat que podem esperar de la proposta, però el que realment ens va sorprendre van ser les interpretacions dels vuit joves actors.

Una escenografia molt simple, de Lola Belles, que mostra tres espais diferents, tres habitacions buides on transcorren les tres històries que ens explicaran. Una acurada il·luminació de Conchita Pons i una posada en escena pràcticament perfecta, han fet possible que tots nosaltres ens sentíssim dins d'una habitació buida, on realitat i ficció es confonen, on tot és possible i els somnis es poden fer realitat.

Carla Pueyo ha interpretat magistralment el paper de narradora del conte que ens explica mirant-se directament als ulls, interpel·lant la nostra incapacitat de gaudir del temps i de l'espai, d'un temps que no podem controlar, d'un temps que és limitat.

Tres històries que s'acabaran interrelacionant, la d'una filla Cristina Vallribera, que vol parlar amb la seva mare, Ariadna Colomer, i vol entendre perquè la va donar en adopció. La d'un home que es vol conèixer i acceptar a si mateix, Marc Arias i Marc Pavón interpreten els dos jo de la mateixa persona. I la del fill del creador del "negoci" de les habitacions buides, Josep Agusí que passa el seu temps amb el seu ídol, Paul McCartney, interpretat per Ana Moreno.

Eric Oloz és el cicerone, la persona que rep i ajuda a les persones que volen viure l'experiència de l'habitació buida.

Tots vuit ens han ofert unes bones interpretacions, un magnífic treball coral i unes bones veus. Han estat acompanyats al piano per Miquel Tejada.

Nosaltres ens hem deixat portar per aquestes històries que fan evident que el passat ja no hi és, i el futur encara està per arribar, i per tant cal gaudir del present, gaudir d'un temps que s'escapa irremeiablement.

Una proposta que hauria de ser programada perquè realment paga molt la pena.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ