Un segundo bajo la arena

Esperar i esperar a què passi alguna cosa, a tenir respostes o a que algú expliqui com s’ha de continuar. Perduts i perdudes en un marc d’incertesa on a vegades l’única solució és aventurar-se a acceptar que no sempre tot anirà com s’espera.

En un menjador devastat pel caos i deixat suspès en el temps s’hi troben dos convidats, una cambrera i un dels músics d’un casament. S’han quedat allà esperant que el nuvi i la núvia, juntament amb la resta de convidats, tornin després d’haver marxat per un contratemps. El públic arriba al banquet i els personatges narren l’episodi transcorregut.

El text s’estructura al voltant de textos de Bodas de sangre i algun altre poemari de Federico García Lorca. Alex Solsona i Carla Coll dibuixen amb les paraules de Lorca un relat exquisit que interpel·la a l’espectadora i la fa partícip de tota la producció. Un treball d’orfebreria amb cada mot que s’uneix a una direcció d’Alex Solsona i Pau Serés sublim que encaixa cada peça en el seu lloc natural.

Carla Coll, Camille Latron, Pol Toro i Gaspar Corts indueixen i arrosseguen al públic a una voràgine d’emocions i sensacions inigualables. Toro dona la benvinguda a cada espectador/a amb complicitat i entrega. El seu és un dels personatges més intensos i meravellosos de l’obra. La seva por, desesperació i tristesa davant de la pèrdua de la realitat i el temps canvia en un moment la visió humorística i extravertida que del seu personatge té el públic. La tendresa que emet davant la incertesa del present recull la empatia de qui seu a cada cadira de l’escenari.

La dolçor i innocència del personatge de Coll crea un vincle divertit i una mica infantil que dona frescor i aire a una situació delicada, però al mateix temps surrealista. Latron amb la seva cambrera transmet una preocupació pròpia del seu càrrec i mentre va conversant amb el públic va vessant la seva amabilitat i simpatia, provocant una connexió instantània molt agradable.

Tres intèrprets que deixen enrere els seus papers principals per convertir-se per moments en els personatges de Lorca i donar vida a les seves paraules i, especialment, a la seva passió.

Un muntatge increïble que es fa massa curt, amb un text preciós i un repartiment tremendament talentós. Amb una posada en escena detallada i molt cuidada que transporta al públic a un món paral·lel on tot sembla possible. Una producció que acaba d’arrodonir-se amb una banda sonora meravellosa amb la qual Corts aconsegueix traslladar tot el sentiment lorquià a cada nota.

Aquesta obra és teatre, vida, passió i alegria. És un cant a brindar per estar aquí i ara.

Federico García Lorca i la seva visió ancestral de les passions, les gelosies i, en definitiva, de les tradicions i les llegendes que justifiquen i mouen des de les profunditats els éssers humans inspiren aquesta mena d’spin off, com es diria en el món de les sèries, de Bodas de sangre, una de les grans tragèdies del poeta, novel·lista i dramaturg granadí. Tot s’inicia amb una boda rural. La Núvia (nom que esdevé propi al text) fuig amb el seu enamorat, en Fèlix, la família del qual és culpable de la mort del pare i el germà del Nuvi (que també així és com es coneix) i la festa es trenca. La persecució posterior acaba en mort a cops de ganivet.

Un segundo bajo la arena reprèn en aquest punt el banquet. Els tres convidats i un dels músics que romanen a l’espai, després de la boda frustrada, reben de tornada i amb avidesa la resta de convidats: els espectadors. L’alegria és immensa, però la decadència i la incompleció de la cerimònia que s’havia d’haver celebrat han acabat deixant marca. Copes trencades, cendrers plens, begudes a mig consumir, mantells tacats... A partir d’aleshores, i d’una forma erràtica, gairebé casual de tan natural, se succeeixen les explicacions i els flashbacks per acostar els assistents al sentit del nou esdeveniment del qual formen part, i que ve a ser la represa d’aquell que es va haver d’interrompre. En aquest format, no hi ha frontera entre el públic i la companyia. Tothom pren consciència del rol que s’exerceix, i l’esperit de la trobada, celebrada a les taules mateixes del banquet tal i com van quedar quan el drama es va iniciar, envaeix l’espai. La festa acaba atrapant l’espectador, que ja es veu participant, amb una copa a la mà i bellugant els malucs al ritme cada cop més trepidant (com l’escena) de Take this waltz, de Leonard Cohen.

El col·lectiu Desasogiego, nascut el 2018 a Girona fruit dels estudis dramàtics dels seus membres a l’Escola Universitària de les Arts, a Girona, mostra, malgrat la seva joventut, un domini de l’escena i una manera d’interpretar tan diferent, tan personal, tan immersiva que genera admiració, atrau i atrapa. Les interaccions dels actors entre ells i amb el públic són fascinants, fàcils, gairebé espontànies. Costa no deixar-se dur i evitar la conversa. Sembla que res és calculat, però el control de la Carla Coll, la Camille Latron i en Pol Toro és absolut. La música, a càrrec d’en Gaspar Corts, aporta dinamisme, dota de nous elements l’ambient i completa les escenes amb mestratge. Tot plegat, artesania pura.

El muntatge, després de guanyar el programa de suport a la creació de FiraTàrrega 2022, va rebre el Premi Moritz del mateix certamen a la Millor Escena de Carrer, i el Premi al Millor Espectacle Novaveu dels Premis de la Crítica del mateix any.

Una autèntica sensació, una alenada d’aire fresc, optimista, que convida a la festa. Un espectacle imprescindible que fa pensar que encara hi ha esperança per a l’essència de la creació teatral, per a la transformació de tot allò que olora a tragèdia. Qui diu que a la segona part no és possible la remuntada?

És un espectacle sobre la impossibilitat de recuperar el passat. Sobre les giragonses de la memòria. Sobre el teatre com a canal per a mirar d’entendre el món a través de la ficció. Sobre la frontera primíssima entre aquesta ficció i la realitat. Sobre la necessitat de celebrar que estem junts, o simplement que hi som.

I també és el millor espectacle que he vist aquesta temporada a Barcelona. La posada en escena que planteja el Col·lectiu Desasosiego reivindica el el teatre com una mena de culte del qual el públic també n’és protagonista. L’experiència per a qui assisteix a Un segundo bajo la arena deu apropar-se a la d’aquell públic grec primigeni que entenia el teatre com a cosa pública. A Un segundo…, participa i no nega la irrealitat d’allò que li mostrin, participa de la fantasmagoria per a trobar-hi brins de veritat que tenen a veure amb nosaltres mateixos i amb allò que ens envolta.

La música en directe (amb coples que el mateix Lorca havia interpretat o una versió fantàstica de l’Omega de Morente & Lagartija Nick) té també un paper important, ja que obliga els personatges a repensar allò que han decidit.

No us perdeu Un segundo bajo la arena al Maldà, podreu jugar, ballar i somiar, i després sortir al carrer del Pi i veure-ho tot amb uns altres ulls, que ja és molt.

Just començar l’obra, mentre fas cua a l’escala del Maldà, un ja se n’adona que assistirà a un espectacle diferent. De fet, Un segundo bajo la arena va començar com a espectacle de carrer a la Fira de Tàrrega, i un temps més tard va trobar en el Maldà el lloc ideal per tancar-lo entre quatre parets. A l’entrar a la sala ens trobem un banquet a mig acabar, sense convidats i amb les taules brutes i les copes mig plenes... A poc a poc anirem sabent que ens trobem en un dels banquets nupcials més famosos del teatre espanyol, el de la tragèdia lorquiana Bodas de sangre.

Els tres personatges que han quedat atrapats en el banquet ens mostren els seus neguits (hi ha un punt de l’existencialista A porta tancada, de Sartre), però sobretot intenten fer-nos partícips de la festa... o post-festa... o el que sigui que vulguin celebrar per últim cop. Ens trobem, doncs, diàlegs solapats, escenes paral·leles, interrelació amb els espectadors, etc. No és difícil trobar-se a gust en aquest menjador improvisat, mentre un cantant tot vestit de blanc entona peces tristes al piano.

Potser no serà un espectacle perfecte. Potser es nota massa la seva procedència de carrer. Potser es podrien matisar algunes escenes de disbauxa. Però, sigui com sigui, a moments es produeix la màgia... i això costa tant, que ja només per aquest motiu hem de pensar en el Col·lectiu Desasosiego com una de les companyies a seguir en els propers anys. Segur que amb ells ens esperen grans i bonics espectacles.

El col·lectiu Desasosiego es va donar a conèixer a la fira de Tàrrega el passat 2022 amb aquest espectacle de carrer amb el que va guanyar el “Premio Moritz de Fira Tàrrega” a la millor estrena de carrer 2022. Carla Coll, Camille Latron i Alex Solsona son els responsables de la dramatúrgia, la direcció escènica, l’espai, la il·luminació i la interpretació.

Amb una espectacular escenografia i una utilleria cuidada al detall, l’obra presenta una gran festa que ja ha sigut i a poc a poc amb escenes retrospectives, les dues actrius, Carla Coll i Camille Latron i l’actor Alex Solsona, amb un magnífic treball interpretatiu ens van explicant tot el que va passar. La festa continua, el públic hi és convidat i hi participa amb brindis, discursos i salutacions.

Està inspirat en Bodas de Sangre tot i que els Desasosiego li han donat un segell personal que la converteix en obra pròpia.

La lluna que a l’obra de Lorca representa el paper d’ajudant de la mort és present durant tota l’obra a la paret del fons. Tots els personatges de Garcia Lorca estan entre el públic, Leonardo que marxa amb la Novia, la mare, la cosina de la Novia. Garcia Lorca també està present a la festa amb versos, coples i música en directe, el responsable de la qual és Gaspar Corts.

L’obra transcorre entre costums i l’ambient rural de començaments del segle XX. Els cavalls venen de lluny, hi ha sorra, xafogor d’estiu i drama sense tragèdia. Hi ha preguntes sense resposta, buscant el sentit de l’existència. Els convidats desorientats continuen la festa.

Aquesta nova companyia que ha debutat amb èxit ha sabut donar més importància al joc i als aspectes lúdics que a la trama teatral. Tota una diversió que no es pot perdre.

Tom Stoppard va aconseguir el primer èxit d’una de les carreres més prolífiques de la dramatúrgia britànica amb Rosencratz i Guilernstern són morts. Una obra que va començar de de forma molt humil al Festival Fringe d’Edinburgh i que arribaria a ser premiada amb els guardons més importants de la dramatúrgia mundial. La proposta pren dos personatges secundaris de la trama de Hamlet i els transforma en protagonistes, imaginant una historia que es desenvolupa al marge de la del príncep danés, heretant els seus esdeveniments principals com a nucli del conflicte, però convidant-nos a presenciar una altra història, que també podria haver estat narrada pel seu autor o viscuda en un espai-temps paral·lel.

Una cosa semblant és el que fan els joves del Col·lectiu Desasosiego amb Bodas de Sangre, de Federico García Lorca, que aquest any celebra el 90è aniversari de la seva estrena. Un segundo bajo la arena explica la història de la festa del casament que no arriba a tenir lloc. Què passa després que la núvia hagi fugit amb l’amant, deixant plantat no només el promès sinó també els convidats a la festa? Doncs que els espectadors prenem el relleu i ens convertim en convidats d’una post-festa a la què se’ns convida a seguir celebrant i reflexionant sobre què ha passat, per què i quines conseqüències se n’esperen. És així com el públic ens convertim en participants gairebé actius de la història, dirigits per tres personatges que, esfumats els protagonistes, en prenen el timó.

Tres personatges interpretats de manera fantàstica per Carme Coll, Camille Latron, i Pol Toro (amb el no menys talentós acompanyament musical, a mig camí entre Nick Cave i Bunbury, del Gaspar Corts) en un espectacle diferent, sense grans ambicions però molt ben resolt, que potser dedica massa temps a la festa i la xerinola (els elements immersius que singularitzen la proposta) i massa poc temps a desenvolupar amb més amplitud o profunditat el conflicte i les històries que deixa a mig resoldre Lorca, o a desentrallar l’ànima d’aquest clàssic universal que, potser, donaria per molt, molt més.

"Un segundo bajo la arena" ens proposa un apropament a nou punt de vista sobre "Bodas de Sangre" de Federico Garcia Lorca. Com elles mateixes expliquen, el Col·lectiu Desasosiego ens convida a una invocació a la celebració i a la col·lectivitat. Ens parlen de deixar anar un passat, per poder celebrar el present.

Es tracta d'un espectacle que aposta per la posada en escena com un element determinant per la dinàmica de l'obra, cosa que permet a l'espectador ser còmplice de les vivències dels personatges. El públic deixa de ser l'agent passiu que simplement observa per convertir-se en els convidats de la festa.

Si en qualsevol obra la música en directe ja és un punt a favor, en aquest cas també intervé en la narrativa. D'una manera molt curosa, han aconseguit combinar tots els elements que hi ha sobre l'escenari: públic, música, personatges, imaginari i escenografia, i entrellaçar-los per tal que tots tinguin un paper fonamental per arribar al clímax.

La interpretació dels actors Pol Toro, Camille Latron i Carla Coll donen vida a uns personatges cuidats i treballats al detall. Durant l'obra ens portaran per diversos moments de la història, parlaran del passat, del present i del futur, ens faran riure i reflexionar, tot des d'una veritat i una tendresa entranyable.

Sens dubte un bon recordatori que el teatre és una experiència col·lectiva que passa en un moment present i, que només això, ja es mereix una celebració.

Fent cua esperant pujar les escales del Maldà. És l’hora en punt quan de sobte surt un personatge excèntric ( un pèl sobreactuat) que saluda tothom mentre baixa els esglaons. Se’l veu content amb la teva assistència quan en realitat tu no saps a què has vingut ni què et trobaràs.
Doncs be, et trobes amb un banquet nupcial a les acaballes de la celebració. Tres únics personatges i un music que acompanya els sonets de Federico Garcia Lorca.
Un segundo bajo la arena és un espectacle immersiu, és una idea innovadora que no es veu gaire en el teatre actual. I sense voler t’has convertit en part de la funció, en el convidat d’un banquet passat en el que no ets el convidat que s’espera.
Els 3 personatges ens expliquen el que va passar, quan la núvia va deixar plantat el nuvi a l’altar per marxar amb el seu amor platònic.
També se’ns planteja l’espera com a acte esperançador. Esperar que passi rés... que tornin els antics convidats. Si més no que vingui algú per treure’ls d’aquest forat profund.
Però què esperem exactament?
Esperar per agafar aire. Fer un alt en el camí per veure-hi clar.
L' obra ens obre alguns interrogants: cal seguir amb el patrons establerts només perquè ens hi hem compromès?
Es pot ser honest amb un mateix sense ser jutjat?
L' obra pren la idea i el nom de El Publico de Lorca, obra qualificada com a Teatro bajo la arena on s’exploren nous recorreguts de textos escènics. Teatre disruptiu on es desdibuixen els límits que separen els actors del públic.
El teatro bajo la arena busca precisament la autenticitat, la veritat de les sepultures.
I m’atreviria a dir que no s’hi conforma i va més enllà buscant l’autenticitat del públic, part essencial per a que la obra funcioni.
Abstenir-se d’anar-hi amb poca predisposició per ser part de la festa tan si t’agrada com si no, el moscatell😉