Tocar mare

Aquest espectacle va formar part del cicle “La família (o la família?)” de la Sala Beckett que es va presentar al novembre del 2022.  Marta Barceló  crea una història que destrossa la idea generalitzada de que la família no es pot triar. Utilitzant una còmica situació contractual ens fa rumiar, ens qüestiona la inviolabilitat de la família biològica i obre portes a poder triar relacions familiars basades en la confiança, el respecte i la necessitat. Qüestiona també l’acceptació de la família que t’ha tocat, la possibilitat d’acceptar-la, de negar-la o rebutjar-la i establir altres relacions més sanes que et poden donar la fortalesa per crear una nova família.

És una obra senzilla però d’una gran potencia emocional que t’atrapa des del primer moment. Utilitzant un joc entre comicitat i tendresa, Jordi Casanovas en fa una direcció molt equilibrada i convincent. El ritme, els salts en el temps estan tant ben fets que et van donant la Informació de manera mesurada i justa. De la sorpresa inicial descabdella poc a poc la història de dues dones magnífiques en el seu paper de mare (Lluïsa Castell) i filla  (Georgina Latre).

La senzilla escenografia de José Novoa fa que el text tingui més importància. Una cortina metàl·lica envolta tol l’escenari permetent fàcilment el pas dels pocs elements necessaris  per construir un ambient de casa, una visita, un sopar, una nit,  una intimitat. No cal res més.

En l’encaix de la relació, complicada de vegades, tensa en d’altres, hi guanya la tendresa que es veu coronada amb  la cançó “Una abraçada de mare” de l’Anna Roig, encarregada de l’espai sonor per aquesta peça.

Aquesta obra ha estat una sorpresa i planteja un tema per a una reflexió profunda.

La vida a vegades és una merda i no se sap perquè algunes persones ho tenen tot més fàcil. Hi ha coses que no es poden canviar, però potser sí compensar d’alguna manera. A vegades, simplement s’ha de trobar la oportunitat.

Empar i Esperança formen una família atípica, son mare i filla, però al mateix temps no ho són. O almenys no de la manera tradicional. En una situació delicada, ens trobem a l’escenari una recopilació de la relació d’aquestes dues dones, com l’han anat construint i en què s’han convertit l’una per l’altra.

Es preciós veure un text i un muntatge així, que explica tan bé i amb tanta claredat, sense caure en l'excés, la història de dues dones que es trien mútuament, formant un vincle que els hi canvia la vida. Amb una posada en escena senzilla i molt íntima, on quatre mobles estratègicament col·locats poden formar una llar plena d’emoció i sentiment. On unes cortines de ferro creen un ambient sonor especial i evocatiu per a un lloc especial, on passen coses molt interessants.

Marta Barceló amb la seva història ens convida a acompanyar a les protagonistes en un viatge que les ha convertit a l’una en el pilar imprescindible de l’altra, i al revés. Una transacció, un negoci, que comença de manera directa i sense embuts i va evolucionant cap a una familiaritat i una comoditat. Lluïsa Castell i Georgina Latre, mare i filla respectivament, s’acostumen l’una a l’altre al text i també a l’escenari. Les seves interpretacions encaixen a la perfecció en el transcurs de la seva història, adaptant-se molt bé als salts temporals i emotius. Arriba un moment en què s’esborra la capa d’actuació i se les veu discutint al seu menjador de casa, no en un escenari davant del públic.

Quina experiència tan bonica veure tanta sensibilitat i maduresa traslladada al teatre, sense més pretensió que explicar una realitat que posa en perspectiva la vida de l’espectadora.

Formem part d’una societat de consum i, en general, no tenim altra opció que jugar al joc capitalista. De tant en tant, però, potser descobrim que encara ens sorprèn alguna transacció. Un exemple? El punt de partida de Tocar mare: una dona de seixanta-dos anys ofereix (cobrant) els seus serveis com a mare, i una noia que ronda la trentena, òrfena, s’hi interessa (pagant). La definició d’aquest contracte és probablement l’escena més còmica del text que signa la dramaturga mallorquina Marta Barceló.

Lluïsa Castell i Georgina Latre interpreten molt convincentment la relació fictícia entre una mare i una filla que, a còpia de clixés i detalls, acaba posant-se gairebé qualsevol mena d’espectador a la butxaca. El muntatge, dirigit per Jordi Casanovas, esdevé un mirall que ens porta de l’artificialitat a la naturalitat del vincle que s’estableix entre dues persones. A la vida podem triar poques coses, és cert, però també és veritat que decidim quan estimem les persones que tenim a la vora.

La sinopsi de l’espectacle ja ens adverteix que els noranta minuts de funció ens faran pensar en la «naturalesa de l’amor incondicional». Fa temps que veiem que potser va lligada a paràmetres que són perfectament possibles més enllà de la sang, però justament per això és emotiu que realitats com aquesta pugin dalt de l’escenari i ens demostrin que el concepte de família, malgrat la infinitat de possibilitats que engloba, és més universal del que sembla.