Comprar entrades per a The Party

Basant-se en la pel·lícula homònima de Sally Potter, Sergi Belbel adapta i dirigeix aquest muntatge que té lloc el vespre que la Janet esdevé la ministra de Sanitat britànica. The Party vol ser una festa, un sopar discret de celebració amb els amics més pròxims que, contra tot pronòstic, queda marcat pel curs insospitat d’esdeveniments i per un final encara més sobtat. La cançó «Algo contigo», en una versió de Rita Payés, embolcalla oportunament l’aura de l’espectacle des de l’inici fins al final.

Sovint la virtuositat d’alguns actors es fa més palesa en el teatre que en la televisió, i això és en part per escenes com les que es poden veure en aquesta adaptació. L’encertadíssima escenografia de l’espectacle, dissenyada i construïda pel taller Jorba Miró, manté en escena set actors durant gairebé noranta minuts: quatre espais diferenciats —lavabo, cuina, menjador i pati— són la base perquè l’espectador pugui anar lligant els fils de la trama mentre els actors, altament coordinats, van guiant-nos.

És una llàstima, per a qui ho compari amb la pel·lícula, que s’hagin perdut alguns detalls cínics i més profunds que el guió original tenia. Com també ho és que, mentre alguns intèrprets aconsegueixen lluir-se —menció especial a Àngels Gonyalons, amb un paper veritablement agraït—, d’altres com el de la protagonista (interpretada en el film per Kristin Scott Thomas) han perdut gairebé tot el carisma en el pas de la gran pantalla al Poliorama.

Un sopar. Una celebració entre amics. Un començament festiu amb un final sorprenent. Res és el que sembla.

The Party és la primera versió teatral que es fa de la pel·lícula homònima de Sally Potter.
La versió que ha fet en Sergi Belbel segueix el mateix plantejament que el de la pel·lícula, però el to i l'estil són més proper a la nostra cultura, que a l'humor cínic i irònic dels britànics que tant m'agrada.

Es tracta d'una crítica social amb grans dosis d'ironia. El text, escrit com una sola escena teatral (en un mateix espai i de forma ininterrompuda succeeix tota la trama), és pura ironia. Els diàlegs són molt bons.

És una obra Intel·ligent, provocadora, amb tocs de comèdia, sarcàstica, plena de cinisme, molt filosòfica, amb girs narratius i situacions divertides tot que la tragèdia hi és en tot moment present.

Un punt a destacar és que l'obra afavoreix als personatges femenins. Les dones simbolitzen la llibertat, l'empoderament i la igualtat, mentre que als homes els converteix en personatges dèbils i insegurs.

Al llarg de l'obra hi surten, de manera com qui no vol la cosa, moltíssims temes, com la salut (sanitat pública i privada), el feminisme, la religió, les addiccions, la maternitat, les finances, les noves estructures familiars, l'homosexualitat, la infidelitat, la contradicció entre idees i actes, el masclisme, el feminisme, els tòpics... En definitiva, Sally Potter ens parla de la vida.

Tot i que el repartiment és de luxe i amb una gran trajectòria teatral a l'esquena, Marta Ribera, Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Montse Guallar, Queralt Casasayas i Biel Duran, no acaben d'encaixar del tot entre ells. He vist molta desigualtat en l'àmbit interpretatiu. Uns han estat més creïbles que altres. No assenyalaré a cap d'ells, ni per bé, ni per mal, tan sols dir que a alguns d'ells els he vist molt sobreactuats a l'hora d'interpretar el seu personatge, convertint algunes escenes en quelcom inversemblant.

Tot i així m'ho vaig passar bé.

Haig de dir que la reacció del públic va ser molt bona. Forts aplaudiments i molta gent dempeus.

No és que sigui un gran admirador de la pel·lícula de Sally Potter, però sí haig d’admetre que va constituir un bon exercici d’estil i un divertiment prou sofisticat dins del cinema independent britànic. L’increïble repartiment i la seva factura en blanc i negre van acabar de fer la resta, fins a convertir The party en una petita peça de culte. Per a mi la seva gran virtut, vista sis anys després de l’estrena, és l’ambient enrarit i incòmode que es respira des del principi, així com l’humor soterrat i corrosiu dels personatges. Unes virtuts que, desgraciadament, no he trobat en la versió teatral.

Aquesta adaptació de Sergi Berbel, que també s’encarrega de la direcció, ha optat per ser força fidel a la trama i a les situacions del film, fins al punt que el decorat ens mostra una casa sense parets per tal de poder gaudir de vàries escenes a la vegada. Tenim, per tant, uns diàlegs molt similars i una reproducció quasi idèntica de la trama. Ara bé, el to i l’esperit de fons han quedat força difuminats. El que allà era fina ironia o sarcasme de primera aquí es transforma, en ocasions, en crispació i uns quants crits fora de lloc. Crec que s’ha abusat de clixés i una certa sobreactuació, aconseguint més riallades... però menys credibilitat.

Un dels reclams del muntatge teatral era agafar un repartiment igual d’estel·lar que el de la pel·lícula, però amb els nostres actors i actrius més coneguts. I així ha estat, tot i que penso que alguns rols estan creuats i haurien funcionat millor en altres intèrprets del mateix repartiment. Lluí Soler és potser el que més encaixa en el personatge, però val a dir que les mirades i les simpaties es concentren en l’April que encara una pletòrica i esplèndida Àngels Gonyalons, un personatge que en la versió fílmica ja destacava més que els altres.

Nova proposta d’aquesta temporada. Aquest cop amb “The party” al Teatre Poliorama.

Té molts ingredients que fan recomanable aquesta obra. Un repartiment de luxe amb Àngels Gonyalons, Lluís Soler, Montse Guallar, Biel Duran, Queralt Casasayas, Marta Ribera i Jordi Diaz. Un text molt divertit de Sally Porter, amb unes rèpliques divertides. Tracta de diferents temes actuals i candents. Però, sempre hi ha un però…

Com he comentat el repartiment és del millor que podem tenir per una obra com aquesta. Hi ha personatges estridents, altres divertits i cap de centrat. Tots tenen el seu punt divertit en aquesta comèdia.

El text ple de referències actuals. La política, la mort, la sanitat, les relacions de parella,… va tocant diferents temes i els tracta d’una forma molt normal i propera. Els principals la mort i la salut; on veiem com de sarcàstic poden ser els polítics defensant una sanitat pública i a la primera van a una clínica privada. La ideologia política i els valors, ja no parlem. Estem dient que la protagonista és la pròxima ministra de Sanitat. I el tema amb el que més entra és el feminisme, la gelosia i els nous models de família.

Tens el focus en tot l’escenari, en un lloc tens dos personatges parlant i a l’altre veus com altres dos van fent la seva amb una cosa més divertida. És constant, molt dinàmic l’acció. Tens inputs constant que veus que més tard tenen el seu motiu.

Pel que he parlat amb altres persones que l’han vist, la comparen molt amb la versió que es va fer al cinema. No sé si és un dels motius per qui no ha acabat de convèncer del tot. Com no he vist la pel·lícula, m’ho he passat força bé i rient en algunes escenes.

El públic va riure de valent, jo també. Però en finalitzar em vaig adonar que semblava que no era una obra del tot rodona. Hi ha un començament i un final brillant. Podríem dir que amb ‘sorpresa’ final. Però en mig hi falta una mica d’engranatge.

Com sempre dic, aquesta és la meva opinió. El millor que pots fer, és anar al teatre i dir que t’ha semblat. Podeu veure la meva opinió a l'enllaç

Sergi Belbel adapta aquesta reeixida pel·lícula de Sally Potter al teatre amb un elenc de primera. The Party és una comèdia anglesa plena d'embolics, d'entrades i sortides i de diversos secrets que es van revelant creant girs narratius i augmentant el conflicte.

Sempre és un plaer escoltar textos de comèdia contemporània on podem riure'ns d'arquetips i temàtiques de la societat actual. En aquest cas s'entrellacen la sanitat i el misticisme modern, el feminisme i el gènere, els intel·lectuals i els empresaris… Pot ser que les interpretacions quedin una mica dispars, ja que mentre alguns personatges donen molt de joc, uns altres queden una mica desdibuixats o no aconsegueixen un color propi més enllà del clixé. Això fa que algunes situacions còmiques no acabin d'esprémer tot el seu potencial o que aquesta ironia anglesa plena d'humor negre tan pròpia de la pel·lícula no acabi d'aterrar en l'escenari.

No obstant això, cal destacar una gran feina de conducció de l’atenció, ja que l'acció es desenvolupa en diferents espais d'una encertada escenografia de manera simultània, i la direcció de Belbel sap conduir el focus de l'espectador d'un costat a l'altre com si fos la càmera de cinema.

En definitiva, es tracta d'una comèdia de situació amb la qual passar una bona estona, un interessant exercici d'adaptació teatral amb un text que funciona, però que no arriba a tenir el pes i la ironia que ens va oferir la versió cinematogràfica.

L’imparable i incombustible Sergi Belbel fa una adaptació de la pel·lícula del mateix nom de Sally Potter.

Sempre m’han agradat les comèdies de saló, un espai íntim, un saló, amics o família reunits per celebrar alguna cosa. Tot sembla anar bé fins que un comentari, una paraula o un gest desencadena una tensió o esdeveniments no esperats. En aquest sentit recordo El Nom obra de teatre adaptada de la pel·lícula Le Prénom d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte, La pell fina de Carmen Marfà i Yago Alonso i la molt més dramàtica i ja clàssica Celebració adaptada de la pel·lícula Festen de Thomas Vinterberg. Totes elles memorables i que guardo en el racó del records teatrals més agradables.

Aquesta obra és absolutament fidel a la pel·lícula de la Potter, el text, els personatges, el moviment, el vestuari, l’escenografia, tot, però el pas al teatre no l’ha afavorit. El llenguatges són molt diferents. La pel·lícula és en blanc i negre i des de la primera escena es inquietant i es respira un ambient de misteri, d’obscuritat que en el teatre es perd amb la lluminositat de l’escenari i la distància dels personatges. Els primers plans de les cares aconseguits amb la càmera parlen més que les paraules com la declaració de Bill encarnat pel magnífic Lluís Soler. Tant la ministra  (Marta Ribera) com l’amic financer Tom (Biel Duran) estan molt més continguts en el moment de les males notícies i en moments de més tensió, la qual cosa és més creïble en un ambient britànic que els crits i les expressions exagerades d’aquesta adaptació.

En aquesta, els intèrprets, tots ells molt bons actors i actrius (la Gonyalons està esplèndida, com sempre) no estan quiets al voltant d’una taula sinó que es van movent pels diferents espais del mateix escenari, espais que gràcies a Jorba Miró permeten un moviment continu dels personatges.

Potser el millor són les converses que queden en un segon pla amagades al darrera dels problemes que van sorgint. Són  converses sobre la medicina publica o privada, el paper de la ment o l’espiritualitat en la curació de les malalties o l’ètica de diner però en tot cas és una visió poc profunda de temes tan punyents.

El ritme és lent al començament amb pauses llargues i va adquirint velocitat a mida que avança l’obra fins al punt que vola i vas de sorpresa en sorpresa amb un final impactant.

Què n’és de difícil compaginar les vàries amistats que es van adoptant al llarg dels anys. Aquelles que coneixen diversos aspectes de la vida de cada persona, però que moltes vegades no són compatibles les unes amb les altres. I aquestes diferències poden arribar a crear un caldo de cultiu que arribat un moment concret poden fer esclatar els retrets latents que hi ha amagats.

Sergi Belbel adapta i dirigeix el text de Sally Potter, creadora i directora, que va estrenar-se en format pel·lícula al 2017. L’acció se situa a la casa de la Janet i en Bill on acullen un sopar amb amics per celebrar el nomenament d’ella com a nova ministra de Sanitat. L’entrada de cada convidat quan arriba ja determina l’essència de cada personatge i augura que no serà una nit fàcil de pair.

Es tracta d’una comèdia esbojarrada amb un repartiment de bandera, té tots els ingredients per fer passar una bona estona al públic, provocar riures i contagiar el caos de l’escenari al pati de butaques. Una escenografia molt completa recrea un espai adient i molt cuidat per donar vida a les paraules de Potter, al mateix temps que permet el recorregut dels personatges per anar traient-se del damunt tot allò que portaven temps silenciat.

Això sí, aquella espectadora que hagi vist el film més recentment trobarà a falta una part important de l’acidesa que impregna cada segment de la pel·lícula, des de la posada en escena a l’actitud dels personatges. En aquesta ocasió s’ha optat per un format amb més comicitat i alguns personatges, fins i tot, estan al límit del seu histrionisme.

La banda sonora de la producció és una selecció meravellosa de grans temes que callen més d’una vegada veritats que no es volen sentir. Així, quan públic escolta els versos de Algo contigo amb les veus de Rita Payés i Elisabeth Roma se sent acompanyat en un món on gairebé totes les relacions tenen data de caducitat.

Sally Potter, “The Party”, Belbel i “una de les estrenes més esperades” eren quatre dels motius per anar a veure l’obra que acull el Poliorama fins al 3 de desembre. Quatre motius de pes que no aguanten en l’hora i mitja que dura l’obra. No tots els actors estan en el mateix nivell interpretatiu: n’hi ha que són versemblants, que et creus el que expliquen (Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Marta Ribera), també n'hi ha que aconsegueixen fer riure (Biel Duran), però res més salvable per a la resta de personatges, massa plans i estereotipats. De fet, el mateix guió ha pecat històricament de presentar uns personatges plans i amb poca profunditat, però en l’obra de teatre s’amplifiquen els dos defectes.

Malgrat això, hi ha encerts narratius i molt captivadors teatralment (especialment la primera escena, que impacta, i que n’anuncia la tragèdia final); una escenografia preciosista d’una casa benestant, i sobretot les converses dels amics en què es debat la salut pública, la contradicció que la parella de la futura ministra de Sanitat hagi optat per la salut privada, i el moment de fe d’una persona racional i materialista, que, quan li trontolla la salut, s’abraça als pensaments que se situen fora de la ciència.

Per acabar, “The party” podria haver aconseguit esprémer més les relacions dels amics amb les veritats i les mentides, dos altres temes importants de l’obra, però s’acaba convertit en una simplificació plana, amb poca emoció i encara menys diversió.