Swimming pool

Juli Disla és l’autor d’aquest text fresc, actual i etern sobre els comportaments en les diferents relacions afectives ja siguin dins del context familiar, entre amics o d’una parella.

L’interpreta la jove Companyia laMare i la dirigeix Fer Rivas.

Dos germans i les seves parelles es troben a començaments d’estiu preparant la piscina per la temporada. El joc és l’element que uneix als personatges i que serveix de fil conductor, jocs infantils, jocs físics, jocs de paraules, jocs que asseguren l’entreteniment. La família, omnipresent, està prenent el cafè a dintre. A fora, hi ha intercanvi de retrets i apareixen discussions que no són noves. Una relació de parella es trenca i un dels components es nega a acceptar-ho. Aquesta relació dona lloc a situacions molt còmiques. El llenguatge i les formes d’expressió tan actuals fan que el públic s’hi senti identificat d’alguna manera. Entren en bucle sense que la relació sembli que s’acabi. Els canvis d’escena són ràpids i àgils. Tot molt dinàmic. L’obra és lleugera i divertida.

L’originalitat d’aquest text és l’absència de gènere que trobo d’un gran encert. La desaparició del binarisme no causa sorpresa ni incomoditat sinó que el text està escrit de tal manera que la narració camina amb naturalitat sense haver de fer giragonses per evitar el gènere.

L’altre aspecte que crida molt l’atenció és l’intercanvi de papers en cada representació. Se’n fan fins a tres versions. La idea és genial però es difícil que el públic vagi a veure l’obra dues vegades encara que siguin intèrprets diferents del mateix espectacle. Potser es podrien fer les versions més curtes de manera que  es poguessin veure dues versions seguides el mateix dia. En tot cas,  pels intèrprets, com a exercici actoral, segur que és molt enriquidor.

Els quatre joves intèrprets aconsegueixen uns alts nivells de credibilitat actoral tot i que en destaco el paper d’en Pau Oliver. Caldria veure’l en altres versions. En la que jo he vist està esplèndid.

Aquesta setmana han exhaurit cada dia. Encara hi sou a temps.

Hi ha persones que viuen contínuament dins d’un conflicte personal amb altres individus, molt probablement l’inici d’aquesta disputa és una història d’amor. D’altres es deixen fluir per les coses que passen al seu voltant i n’hi ha algunes que, fins i tot, eviten qualsevol altercat que tingui a veure en obrir-se i parlar amb el cor a la boca –per bé o malament-.

Dos germans amb les seves parelles i una casa familiar amb piscina, aquí se situa aquesta història. Mentre parlen i afronten les seves relacions amoroses i familiars, els quatre personatges també reflexionen sobre ells mateixos.

Part de la gràcia d’aquesta producció és que els papers es reparteixen just abans de començar l’obra entre els quatre intèrprets: Mireia Giràldez, Quique Muro, Eloi Duran i Pau Oliver. L’espectadora es troba imaginant si el text tindria el mateix sentit o el rebria de la mateixa manera si qui l’estigués narrant fos un altre i la realitat és que el canvi de caretes no afecta en cap cas al resultat final, tot i que un cop organitzat es fa l’opció més plausible de totes. Un text actual, aparentment senzill, però amb reflexions interessants, amb llenguatge directe i ple de ritme.

Una posada en escena minimalista que recrea el paradís de la piscina a casa és el marc on aquests germans parlen amb i de les seves parelles, i també de la família i com han arribat a ser qui són. És un espai precís que permet el joc interpretatiu, amb paraules i moviment que van recorrent el lloc, que a vegades opta per coreografies gestuals o melodies compartides.

Ja s'ha acabat l'estiu i obres com aquestes ens mostren que potser sobrevivim nou mesos als nostres conflictes personals mentre esperem que la calma estiuenca ho posi tot a lloc.

Dos germans i les seves respectives parelles. Un xalet als afores, una piscina que s’està preparant per a l’estiu i uns pares absents, però molt presents d’una manera o altra. A partir d’aquí, trencaments, acostaments, maneres de dissimular una relació que no es vol assumir, etc. Tot això és el que conforma Swimming pool, una obra del valencià Juli Disla que parla dels comportaments humans a l’hora d’afrontar relacions, siguin de l’índole que siguin.

El més novedós d’aquest muntatge és la forma que s’ha escollit per explicar-nos la història. El director Fer Rivas ha decidit encarar-lo des del joc, i és per aquest motiu que quan entrem al teatre els actors ja porten una estona jugant a una variant del pica-paret. Fins i tot acabaran jugant-se el paper que els hi toca interpretar, cosa que condiciona el repartiment de cada funció (segons el programa de mà existeixen tres versions possibles). Un repartiment que, està clar, variarà el gènere del personatge... però per això se’ns diu al començament que el gènere no importa i que qualsevol rol pot estar interpretat per un home o una dona indistintament.

El joc continua també durant l’obra, ja que entre escena i escena hi tenim jocs de paraules, repeticions, cançons sobre el que succeeix... Una sèrie de recursos que, acompanyats d’una gestualitat molt concreta, acaben per donar a la peça un aire especial. Els actors, al mateix temps, ofereixen una interpretació esforçada i valenta, i entre ell destaca Pau Oliver (L’alegria que passa). Tot i així, el conjunt acaba caient en una certa monotonia i en un esgotament dels recursos, que fins i tot poden semblar excessivament mecànics.