Paraíso perdido

Paraíso perdido d’Helena Tornero, a partir del poema de John Milton, és un homenatge a la bellesa de les paraules de Milton des de la mirada contemporània que és, també, un tribut a l’ofici de comediant, tants cops demonitzat per la seva capacitat de transgressió.

Tal com indica el programa, Paraiso perdido s’ha realitzat a partir del poema de John Milton. Ens parla de la caigudad de Satanàs i de l’home. És una adaptació realitzada per Helena Tornero per al teatre, i una de les obres que de moment més m’han fet pensar i reflexionar a la sortida del teatre dels últims anys.

Vaig assistir a l’estrena o es palpava que la gent tenia ganes de veure-la, a veure si aquestes ganes segueixen en els propers dies.

L’obra es divideix en diferents parts. La caiguda de l’àngel, Les portes de l’infern, Déu observa, el Paradís, … Visualment, és una obra magnífica, que em va atrapar a l’inici de la funció amb la primera part i la caiguda de l’àngel. Vaig quedar enlluernat amb l’actuació de Cristina Plazas des del primer moment.

Tota la part i confrontació entre Satanàs i Déu em va semblar genial. Fins i tot quan surt Eva i Adam veient com van caient en la temptació, però aquesta part va ser especial en el monòleg final d’Eva davant al públic amb un to feminista quan mossega la poma. Com he comentat és molt potent la part visual, les imatges que veiem a l’escenari.

És una obra que ens fa reflexionar, en la creença de Déu i del diable/Satanàs, però també com permet les injustícies de la humanitat i per quin motiu ens deixa continuar fent. Al final Déu va crear l’home, o l’home va crear a Déu?

Segurament no és una obra per a tots els públics, però qui s’animi a anar-hi amb la ment oberta ho gaudirà de valent.

Pots veure la meva opinió al següent enllaç

El 1667 el poeta anglès John Milton va escriure el que seria el seu poema més memorable, Paradís perdut. Més de 10.000 versos blancs, o sense rima, en el que es parlava d’Adam i Eva, però sobretot de Déu i el Diable. Una reflexió sobre la creació i els camins de Déu que va generar un fort debat i que va influenciar més endavant tant als il·lustrats alemanys com a molts escriptors i pensadors del romanticisme europeu. Ara Helena Tornero l’ha adaptat pel teatre, en un d’aquells exercicis impossibles que veiem de tant en tant en el teatre actual.

El començament es fa feixuc i evidencia la naturalesa del text original, que no està pensat per ser dramatitzat. De totes formes, Andrés Lima fa un gran esforç per acostar-nos les paraules de Milton –l’autèntic tresor de l’espectacle- i també per oferir un muntatge vistós i grandiloqüent que conté escenes brillants i originals (l’aparició d’Adam i Eva, sense anar més lluny). A més, compta amb l’entrega absoluta de Cristina Plazas i amb el mestratge d’un Pere Arquillué que ens presenta un Déu sorneguer i mofeta que sembla sortit d’una obra de Miller o Williams. Un ésser atemporal que en mans de l’actor resulta un divertiment exemplar i un exercici d’allò més interessant.

L’escenografia està pensada per a un espai segurament més gran que el Romea, però funciona. També cal tenir en compte el bon treball d’il·luminació, l’original vestuari o els arranjaments vocals d’Elena Tarrats i Laura Font. És a dir, un bon embolcall per a un espectacle que potser neix amb el pes del text de Milton, que pot ajudar a alçar el vol en algunes ocasions però que també pot suposar una llosa molt i molt feixuga. I és que, ja posats, potser hagués estat més fàcil adaptar el Caïm de Lord Byron, un text teatral –aquest sí- que ningú s’atreveix a abordar i que tracta un tema similar... sobretot per l’enfrontament entre Llucifer i l’Àngel del Senyor.

Vaig decidir d'anar a veure aquest muntatge després d'assistir a l'acte programat per la Fundació Romea (La figura del maligne a Milton i Molière), on l'Andrés Lima i en Sergi Belbel explicaven les claus de la dramatúrgia de Molière i de l'obra poètica de Milton, i com la fascinació per la figura del Maligne en tots dos autors pot ser rellegida en clau actual. Va ser quan l'actriu Cristina Plazas va llegir i interpretar alguns fragments del Paraíso perdido de John Milton, en versió d'Helena Tornero que vaig decidir de no perdrem per res del món aquesta obra.

La veritat ha estat tot un encert, Paraíso Perdido és un gran espectacle en tots els sentits.
L'adaptació dramatúrgica de l'Helena Tornero, basada en el poema èpic de John Milton de 1667, és una autèntica joia teatral que ens fa reflexionar sobre el bé i el mal, i la figura de Déu, el diable i la religió d'una manera molt original.

Milton va reinterpretar la Bíblia en el seu extens poema, agafant la figura de Satanàs (un àngel desterrat a l'infern), per explicar-nos la història de la humanitat des de la seva poderosa influència. L'Helena Tornero en fa una adaptació d'aquesta reinterpretació afegint algunes referències actuals, convertint Paraiso Perdido en una proposta potent, arriscada, original i innovadora, controvertida i polèmica, molt visual i poètica, plena de metàfores i simbolismes.

És un muntatge on es barregen diferents llenguatges teatrals, molt cuidat en tots ambits, escenografia, vestuari, caracterització, il·luminació, videocreació, audiovisuals, música, moviment, direcció i interpretació.

L'obra se'ns presenta en set parts:

Parte 1 La caida del angel . El dolor és el primer que sent Satanàs en caure.
Visualment, és una de les escenes més poètiques del muntatge.

Parte 2 Las Puerta del inferno . Satanàs coneix la culpa i la mort. Milton permet als àngels menjar o tenir relacions sexuals.
Brutals les actrius Elena Tarrats i Laura Font en interpretació, moviment i cant.

Parte 3 Dios observa. L'home va ser creat lliure. L'home és lliure d'elegir. L'home peca lliurement.
El mal i el bé són dues cares de la mateixa moneda.

Parte 4 Paraiso. Adam i Eva (Rubén de Eguía i Lucía Juárez)
ens apareixen com a éssers purs. La seva transformació és espectacular. La caracterització és espectacular, gràcies a Céline Kretschman.

Parte 5 Guerra. En aquesta part he gaudit moltíssim amb l'enfrontament dialèctic entre Déu i Satanàs. Brutals Pere Arquillué i Cristina Plazas.

Parte 6 La caida del hombre. El bé i el mal mitjançant la història d'Adam i Eva. La rebaldia contra la tirania.La desobediencia de l'home i com a càstig l'exili. Eva tasta la poma i la dona és condemnada de per vida. Impressionant el discurs d'Eva sobre les desigualtats, diferències i
injustícies per les quals passen les dones al llarg de la història.

Parte 7 La carcajada de Dios. En aquest episodi Milton ens porta a reflexionar sobre... si Déu és tan bo i poderós, com és que permet que existeixi la fam, la guerra, el dolor, els abusos, el maltractament, les violacions, les desigualtats, les diferencies i injustícies socials?

La manipulació, la prohibició, el domini, l'obediència, el poder, el fracàs, la creació d'un lloc on enviar a l'enemic. Qui en surt beneficiat?

Paraíso perdido és un homenatge a la bellesa de les paraules del poema de Milton, és un manifest contra les desigualtats i les injustícies, és un homenatge a l'ofici d'actor i al teatre sempre atacat per la seva capacitat de transformació i transgressió. Paraíso perdido és un viatge, un deixar-se portar, és parar-se a pensar i reflexionar.

Hi ha maneres i maneres d'explicar una història. El repte és fer-ho d'una manera diferent de la de sempre, captar l'atenció al públic i amb una actuació que sigui memorable. Això és el que fa "Paraíso perdido" dirigida per Andrés Lima, i més tractant-se de la trama més explicada de tota la història de la humanitat. Aquella història que ja saps el final. Aquella història que el text de "L'estel de Natzaret" ja explica, com molts altres textos. Però "Paraíso perdido" captiva i emociona, tant sentimental com audiovisualment.

Veure com el teatre evoluciona i va un pas més enllà de la representació clàssica d'un text pot portar a una part del públic a sentir-lo lluny, però és llei de vida i s'ha de reinventar. La producció de "Paraíso perdido" està, només, un graó per sota de qualsevol producte audiovisual que podem consumir. El conjunt de la proposta té tots els elements necessaris per considerar-la una obra multidisciplinar. L'obra està marcada principalment per la importància d'un text fidel a l'original, però adaptat als dies que vivim. Monòlegs i monòlegs entrellaçats entre sí que es converteixen en diàlegs de respostes llargues (a vegades farcits de redundància) i fan que el públic navegui sense rumb sobre l'abundància de les paraules.

"Paraíso perdido" parla sobre el bé i el mal, sobre la capacitat de fallar i la provocació. En definitiva, una anàlisi de la humanitat sencera autocompadint-se de la seva autodestrucció. Una proposta amb un gran equip de professionals, però amb especial menció a Beatriz San Juan per la creació d'una l'escenografia tan encertada i que fa sentir al públic formar part de la trobada entre els dos mons sempre disputats.

La caiguda a l’abisme d’un àngel és l’inici d’aquest viatge. En un paratge inhòspit, comença la que serà una rebel·lió que acabarà amb el món dels homes, o això és el que pensa un dels protagonistes d’aquesta història.

Basada en el poema èpic de John Milton l’any 1667, aquesta obra narra la caiguda de Satanàs a l’infern i la seva posterior rebel·lió per provocar la caiguda de l’home en el Paradís creat per Déu omnipotent. Una venjança que pretén provocar canvis en el sistema establert per un déu orgullós i vanitós. Però en el camí per aquesta evolució, des de la caiguda fins a la creació d’Adam i Eva i la destrucció del paradís, els protagonistes van argumentant el perquè de la seva rivalitat eterna.

Costa d’entrar una mica en l’inici, especialment per l’ús d’un text clàssic i a vegades massa enrevessat, amb reflexions grandiloqüents que fan perdre el fil en més d’una ocasió. Però sortejat aquest inici dificultós, ens anem trobant amb petites sorpreses durant el muntatge que fan reaccionar i posar en alerta al públic. Mentre l’autor narra la situació en veu de Pere Arquillué -un Milton en potència- i presenta a Satanàs (Cristina Plazas) i a Déu (Arquillué) discutint els seus punts de vista, la seva història passa per dos moments que cal remarcar en el conjunt de la seva estructura.

La presentació de Culpa i Mort és, potser, una de les escenes més potents de tot l’espectacle. La posada en escena i la interpretació de les dues intèrprets, Elena Tarrats i Laura Font, es converteix en un moment d’hipnosi col·lectiva. Els càntics a través de les seves veus a compàs i la sincronia en la seva interpretació -fruit d’un treball meticulós-, crea un buit en el temps que deixa al públic en un suspens màgic.

L’altre moment que trenca amb la narrativa clàssica -i a vegades una mica difícil de seguir amb atenció- és la presentació dels “pecadors” originals, la manera com Andrés Lima (director) decideix portar a escena els dos personatges és divertida i molt rítmica. Lucía Juárez i Rubén de Eguia son Adam i Eva, a ells els seguim en la seva evolució. Amb Juárez experimentem la curiositat d’Eva i la necessitat de saber i de rebel·lar-se davant d’un món imposat.

I enmig de tota aquesta faula, mite o història -segons a qui es pregunti- trobem un homenatge a l’ofici de comediant. Satanàs explica en el seu moment que va crear el teatre per mostrar a la població que es podien qüestionar les veritats imposades pel sistema, per provar altres estructures i per posar-se a les sabates de qualsevol personatge que estigués a la terra. Un art moltes vegades prohibit en la història per la llibertat de pensament i creació que buscava i mostrava. Tot i que aquesta part és un crit a rebel·lar-se i a estimar un ofici moltes vegades menyspreat, aquest homenatge queda ficat amb calçador en una història ja de per sí plena de pensaments i reflexions. Tot i l’intent, no acaba de quedar ben entramat amb la història que s’està narrant, i és un pena.

Amb interpretacions impecables, la gran aposta d’aquesta producció és l’escenografia i el muntatge visual i sonor. Cada element dalt de l’escenari pretén ubicar a l’espectadora en aquest món entre oníric i real, i ho aconsegueix amb escreix. El disseny sonor i de llums està treballat al mil·límetre perquè cada acció quedi emmarcada en un paisatge concret.

El viatge de la rebel·lió d’un fill descontent acaba convertint-se en un crit contra el sistema imposat, els opressors, el patriarcat i les injustícies. Un tot en un petit conte sobre una disputa familiar. I així acaba tot, en imposar per sobre de consensuar. I l’eterna pregunta, estava tot planejat?