El barquer

El barquer (The Ferryman) de Jez Butterworth, es va estrenar el 24 d'abril de 2017 en el Royal Court Theatre de Londres.
Un muntatge realment impressionant!

Tot i que es tracta d'una peça de ficció, l'obra parteix d'una història familiar propera; la de l'oncle de l’actriu Laura Donnelly, parella de l’autor.
Donnelly li va explicar a Butterworth la història del seu oncle irlandès, un dels “desapareguts”, exvoluntari de l'IRA que vivia en la seva granja en el contat rural d'Armagh Irlanda del Nord.

Tota l'acció transcorre en un sol dia de finals d’agost de l'any 1981, durant el dia de la collita, enmig del conflicte de l’IRA conegut com els Troubles; un conflicte que, durant trenta anys, va enfrontar els republicans catòlics irlandesos, que volien independitzar-se del Regne Unit i que el seu territori formés part de la República d’Irlanda, amb els protestants unionistes o lleialistes, que volien continuar sent britànics.

Els protagonistes, una família catòlica irlandesa dels anys vuitanta, els interpreten una vintena d'actors i actrius de diferents generacions.
És un muntatge, on cap actor destaca per damunt d'un altre i on tots són peces imprescindibles dins el relat.
Absolutament totes, des de la més jove a la de més edat ho fan genial, amb una naturalitat i credibilitat increïble.
Lua Amat, Bruna Armengol, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Imma Colomer, Martí Cordero, Anna Güell, Bruna Luz, Marta Marco, Carles Martínez, Norbert Martínez, Nora Pàmies Ricart, Martí Ribot, Santi Ricart, Mima Riera, Sara Roch, Elena Salvat, Jan Serra, Marc Soler, Max Vilarrasa i Ernest Villegas.
És a través d'aquestes persones que coneixem els fets; Butterworth els utilitza per explicar l’obra.

Julio Manrique és qui dirigeix l'obra i com és habitual en ell, s'ha rodejat d'un bon equip tècnic.
En Lluc Castells ha dissenyat l'espai escènic, en Carles Pedragosa s’encarrega de la direcció musical i de l’espai sonor, de la part tècnica s’encarrega en Damien Bazin i del disseny de llums en Jaume Ventura.

També hi ha música, cançons en directe, i sons i músiques generades pels mateixos intèrprets.
Algunes cançons són tradicionals irlandeses cantades en gaèlic irlandès, una llengua molt antiga que pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes, i que habitualment se l'ha considerada la llengua amb la tercera literatura més antiga d'Europa, després del grec i el llatí.

El barquer parla sobre la terra i les arrels.
Parla sobre un territori en conflicte en particular i també de tots els conflictes passats i presents. És una lluita constant entre l'amor i la violència, entre la vida i la mort. Parla de silencis, secrets i complicitats. És la història d'una família que viu al camp i que mira de continuar endavant, mantenint-se allunyada de la violència, les bombes i la política. Aquesta actitud els espectadors no l'entendrem fins al final de l'obra.

El barquer és una de les obres imprescindibles d'aquesta temporada.

Les històries d’una comunitat o d’un país s’han d’explicar. Les petites, aquelles que queden soterrades, son les que mostren amb més detall i context l’esdevenir de les persones i la societat on es troben. El passat sempre explica el present i hauria d’evitar un possible (mal) futur.

L’obra ubica al públic a la Irlanda del Nord de 1981 on, mentre un grup de joves presos de l’IRA en vaga de fam reclamen el seu estatus de presos polítics, la família dels Carney celebra a la seva granja el dia de collita al mateix temps que reben una notícia que trasbalsarà les seves vides. Serà un punt d’inflexió, l’escletxa per on començaran a posar-se paraules a algunes realitats amagades.

Julio Manrique s’atreveix a portar aquest text ple de complexitat a l’escenari creant tot un univers en el menjador d’una casa de camp. Ple detalls i objectes que conformen part de la narració d’aquesta història, l’escenografia és el marc ideal per al desenvolupament dels personatges que, a través del moviment en escena, expliquen la història curosament. I és que el lloc on passa l’acció també forma part de tot l’entramat.

 

Una vegada més, Manrique aprofita el llenguatge teatral i audiovisual per estructurar de manera impressionant una història de més de tres hores que es consumeix sense que l’espectadora se n’hagi adonat, immersa en el conflicte dels personatges. Això sí, té una petita pega i és que aquest teló grafitejat que utilitza per afegir matisos a la narració, en algunes ocasions priva a l’espectadora de veure tot el quadre complet depenent d’on estigui situada al pati de butaques.

Un repartiment excel·lent, amb una química i connexió especial que es transmet al públic des de la primera escena. Encara que es podria dir que està encapçalat per Roger Casamajor, Mima Riera i Marta Marco, per dir alguns noms, es tracta d’un treball interpretatiu coral que compta amb l’expertesa de persones com Imma Colomer i la novetat de Bruna Armengol o Bruna Luz. És una meravella veure les interpretacions de cadascuna de les persones que surten a l’escenari. Cada paraula que intercanvien, cada reflexió que fan o cada moviment que mostren es sent real i versemblant. No actuen, viuen els seus personatges. I això, engrandeix de manera exponencial l’obra i el seu impacte en el públic.

Magnífica producció que demostra que tota història, encara que sigui complexa, té la seva cabuda al teatre. És una de les obres imprescindibles d’aquesta temporada.

Julio Manrique ens va descobrir a Jez Butterworth amb aquella vitalista i testosterònica Jerusalem, que tantes alegries i premis li va reportar. Ara torna a l’autor per mostrar-nos una de les seves obres més aplaudides i premiades (premis Tony, Olivier, etc.) i per deixar a la cartellera un títol que si no fos per l’empara d’un teatre públic difícilment podríem haver descobert. Butterworth és un autor que escriu obres ambicioses i grandiloqüents, una mica a l’estil de la dramatúrgia clàssica americana (Miller ronda pel darrera dels seus escrits) però amb aquell esperit punk i combatiu del teatre britànic, sobretot del que deriva dels Angy Young Men i tot el sorgiment del teatre independent durant els seixanta i setanta.

El barquer, com ja hem avisat, és una obra monumental: tres hores i quart de durada, una vintena d’actors en escena, moments corals de gran complexitat, intèrprets de totes les edats, etc. La temàtica tampoc es queda enrere, ja que s’atreveix a abordar el tema de l’Ira, les vagues de fam dels vuitanta, la política autoritària de Margaret Thatcher... Una trama social i política que es barreja hàbilment amb trames familiars i costumistes però també amb tota la tradició irlandesa de les banshees, esperits femenins que presagien la mort d’algú a través de plors i laments. És a dir, les abanderades d’una tragèdia que arribarà irremeiablement.

Butterworth construeix molt bé tot l’entramat familiar dels Carney i el barreja eficaçment amb un tractament de thriller que ens fa estar en tensió des de la primera escena. Sabem, com a espectadors, que la família que anem coneixent durant tot el primer acte està amenaçada. No sabem massa bé de quina manera, ni sabem del tot el perquè... però intuïm que una desgràcia caurà sobre aquesta granja del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord. De forma molt hàbil anem coneixent també els personatges, que tenen entre ells relacions peculiars i tensions personals diverses. No serà fins al final que la tragèdia faci la seva aparició, però és precisament aquí on l’autor sembla forçar una mica la corda i optar per una grandiloqüència que l’espectador no s’espera... Un final impactant (potser fins i tot desmesurat) que Manrique sap rematar molt bé amb una imatge poètica de primera línia.

Manrique, acostumat a obres de gran envergadura (El curiós incident del gos a mitjanit, L’ànec salvatge, La gavina), construeix un fresc irlandès prou creïble i carregat de referències i detalls reveladors. Perquè tot resultés versemblant davant dels ulls de l’espectador era imprescindible que la família tingués una sintonia actoral des de l’escena de l’esmorzar, i la veritat és que això s’aconsegueix amb escreix. El repartiment és dels millors que hem vist a Barcelona els darrers anys, amb un esplèndid Roger Casamajor al capdavant. També destaca el trio veterà de la funció, amb un sempre eficaç Carles Martínez, una Imma Colomer que brilla en el seu monòleg i una extraordinària Anna Güell (la profètica tia Maggie) que emociona  amb els seus viatges astrals i les seves visions de mons que ja no existeixen. Però tampoc ens podem oblidar de Mima Riera, d’Ernest Villegas, de Marc Soler... i especialment de les actrius més menudes de la funció (Bruna Armengol i Bruna Luz  en la funció que jo vaig veure), que donen la rèplica com a autèntiques professionals.

Podem dir, doncs, que El barquer és una obra importantíssima en l’època de Manrique com a director del Lliure, igual que ho va ser L’herència la passada temporada. Potser es troba a faltar el desenvolupament d’alguns personatges en el text (crec que la tia Pat o l’anglès Tom Kettle mereixien més recorregut) o bé un millor aprofitament de l’escenari per a la funcional i a estones espectacular escenografia de Lluc Castells. Però sigui com sigui, aquesta funció serà recordada durant algunes temporades i per molts dels espectadors habituals del Lliure.

En temps del conflicte nord-irlandès, el 1981, un home i una dona que no s'haurien d'haver enamorat s'enamoren. I és així com ho copsa l’espectador des de la primera escena. No s'haurien d'haver enamorat perquè són cunyats, i perquè l'emoció fa trontollar la relació amb totes les altres persones de la família. També els sacseja a ells mateixos.

Com que una obra de tres hores, amb pauses de deu minuts a cada una, és difícil de resumir, us dic quatre motius imprescindibles pels quals s'ha d'anar a veure El barquer.

1. Per veure la interpretació de l'actriu Anna Güell en el paper de tieta Maggie Faraway, que és la que ens ajuda a entendre el passat de cada un dels personatges. És com una narradora, una veu en off que apareix i desapareix, i que et fa arribar a l'ànima totes les històries que explica. Copsar com se l'estimen els petits de la casa és entendre com funcionen les famílies, que necessitin símbols per entendre's i estimar-se.

2. Per entendre com el passat et marca en el futur: la tieta Pat Carney no oblida la mort del seu germà. L'actriu Imma Colomer interpreta amb versemblança una postura fèrria contra els anglesos, a mantenir una posició combativa en el conflicte malgrat que a la família, durant deu anys (des que va desaparèixer el seu nebot), no se n'ha volgut parlar. El dia a dia l'han centrat en les collites i en les tasques quotidines i no en el conflicte, que ha provocat morts com el germà de la tieta Pat Carney, i sobretot el drama més recent: la desaparició de Seamus Carney, pare d'un fill, casat amb una dona que durant 10 anys ha anat pagant l'anell de casats sense saber si era viu o mort.

3. Perquè el moment en què ens assabentem per què l'obra es diu El barquer és màgic. De fet, en el cinema actual hi ha una pel·lícula que opta als Oscars que podria tenir un significat semblant: Sirat. El pas que han de fer les ànimes per descansar, per deixar enrere la vida terrenal. No hi passa tothom. Els mentiders, per exemple, no hi passen. Polititzar-se en un país en què el conflicte marca tant les vides és com menjar el pa de cada dia. Les criatures creixen escoltant històries que han fet mal les persones que s'estimen. Per molt que vulguin allunyar-se'n, hi queden atrapats. La innocència de la infància és un somni.

4. Perquè durant tres hores quedareu atrapats a la cadira esperant la resolució de la trama que dirigeix Julio Manrique. Voldríeu un final feliç, el desitjareu perquè en tres hores haureu estimat aquells personatges. I aquí és l'únic punt en què penso que l'obra no aconsegueix un 10, i per a mi és un 8: l'amor impossible que retrata l'obra no aconsegueix emocionar de manera suficient. Als dos personatges els fa falta més estona sols a l'escenari perquè ens els estimem i vulguem que estiguin junts per sempre. Malgrat això, l'obra és brillant. I hi pensareu durant dies després d'haver-la vist.

Felicitats, Julio Manrique, i felicitats a tots els actors i actrius que la representeu. Teatre en majúscules, que ens fa sentir orgullosos de veure-us damunt de l'escenari.

 

 

Parlar de Jez Butterworth és parlar d’una dramatúrgia expansiva, musculosa, ambiciosa fins a l’excés. Des de Jerusalem fins a The Ferryman, la seva escriptura es caracteritza per una pulsió gairebé novel·lesca: grans repartiments, contextos històrics densos, una mirada èpica sobre la identitat i la terra, i una tendència molt britànica a fondre mitologia rural, violència política i nostàlgia comunitària. Guardonat amb premis prestigiosos al West End i a Broadway, i amb trajectòria consolidada també a Hollywood, Butterworth escriu sense la pressió de l’escassetat: pensa en gran, dura molt i ocupa espai.

La versió de Julio Manrique confirma, una vegada més, la seva capacitat per convertir cada projecte en esdeveniment. El Barquer ha exhaurit localitats i s’ha instal·lat a la sala gran del Teatre Lliure com un nou èxit d’un director que ja ens té acostumats a gestionar grans maquinàries escèniques amb solvència. L’execució és, objectivament, gairebé perfecta. Dinou intèrprets treballant a un nivell altíssim, sota una batuta precisa, articulant una fluïdesa narrativa que en pocs minuts t’endinsa en la història amb naturalitat i valentia. El mecanisme teatral funciona amb una precisió admirable.

I tanmateix…

Un dels problemes recurrents que alguns espectadors podem tenir amb el senyor Butterworth és la seva manca de mirament a l’hora de contextualitzar i condensar. Allò que podria haver estat explicat en setanta o vuitanta minuts es desplega aquí durant més de tres hores. Hi ha qui hi veurà densitat; jo hi veig dilació. És legítim: un autor amb reconeixement internacional no ha de pensar en pressupostos ni en la paciència aliena. De la mateixa manera que un director que manega un dels pressupostos de producció/exhibició més alts del país pot permetre’s una estructura monumental com aquesta. Però les preguntes persisteixen: aquesta obra dura el que val? Val el que costa?

Si fem l’exercici d’abstracció que proposa Manrique al programa de mà, El Barquer parla de la terra. De la violència, la discòrdia, la destrucció. Parla de comunitat i de memòria. Però ho fa des d’un context que avui ens queda geogràfica i històricament força llunyà: l’Irlanda rural travessada pel conflicte de l’IRA. Una realitat que, com la nostra ETA, ja forma part d’un passat polític (a priori) superat. La pregunta no és si aquell dolor va existir —és innegable— sinó com d’imprescindible és revisitar-lo ara, en aquest moment concret, en aquest teatre concret i amb els recursos que això implica.

La funció és plena de números corals, escenes de ball, històries paral·leles, subtrames i referències contextuals que construeixen un fresc social ambiciós. Però aquest desplegament, al meu entendre, acaba generant distància més que no pas immersió. No em resultava proper; no em connectava amb cap de les urgències socials, polítiques, climàtiques que avui ens interpel·len. La sensació, en sortir, era d’haver assistit a una frivolité formal: exquisida en l’execució, monumental en la maquinària, però mancada de necessitat.

I això potser és el més inquietant. Perquè treballar amb dinou intèrprets, amb una producció d’aquesta magnitud, amb una dramatúrgia tan extensa i rica en llenguatges, ha de ser —i es percep— un plaer immens per a l’equip artístic. Però, més enllà del gaudi intern i del públic que celebra els esdeveniments per la seva voluptuositat, què ens aporta avui? Quin impacte emocional real deixa? En el meu cas, cap. Se’m va fer llarga i, en molts trams, pesada.

Les programacions es decideixen amb anys d’antelació, especialment en projectes d’aquesta envergadura. Però, fins i tot situant-nos tres o quatre anys enrere, costa trobar la necessitat d’una obra així a la nostra cartellera pública. Quantes peces sobre la terra, la violència o la identitat existeixen (segurament, encara sense produir) a Catalunya i a l’Estat? Quantes companyies, petites, mitjanes o grans, amb propostes radicalment contemporànies i connectades a les urgències del present, no trepitjaran mai l’escenari del Lliure?

El Barquer és un èxit. Una demostració de força teatral. Una maquinària gairebé impecable. Però entre la perfecció formal i la necessitat artística hi ha una distància. I en aquesta distància, potser, s’hi amaga la qüestió més incòmoda: gran i bell no significa necessari. Perquè estem, malauradament —com a mínim, alguns— en temps de guerra.