Comprar entrades per a L'òpera de tres rals

Bertold Brecht va ser un dramaturg  alemany del segle XX que feia un teatre per fer  pensar de manera crítica i per facilitar-ho utilitzava la música, narradors i altres recursos. Era un home profundament d’esquerres i molt crític amb el capitalisme, la hipocresia social i les estructures de poder.

L’òpera de tres rals amb música de Kurt Weil, alemany com Brecht, es va estrenar a Berlin (1929) en el període d’entreguerres i el nazisme en ascensió. Està basada en el llibre The beggar’s opera de John Gay (1728) adaptada d’una traducció d’Elisabeth Hauptmann  i dos segles més tard per Marc Rosich qui ha traduït el text i les cançons. Tot i ser escrita per un altre context, la crítica a la desigualtat social, la corrupció i l’abús de poder  són temes actuals i atemporals.

La direcció escènica de Marta Pazos  no ens ha sorprès perquè havíem vist feia poc Le Noze de Figaro amb  una posada en escena trencadora, sorprenent i explosiva. En aquesta ocasió dissenya una escenografia senzilla i freda que mostra la crueltat del capitalisme salvatge que explota la misèria dels pobres. Jeremiah Peachum és el propietari d’una xarxa de captaires interpretat per l’admirat Eduard Farelo. La Sra Peachum és Marta Bernal que ens va deixar bocabadats amb un pròleg representat entre el públic. La filla del dos és Polly, una Miriam Moukhles que està esplèndida en tota l’obra. Es casa d’amagat amb Mackie el Navalla, criminal atractiu i elegant però sense escrúpols, interpretat per Nao Albet impecable en la seva actuació, caracteritzat per un moviment àgil i brillant. Entre la resta d’actors i actrius destaca Júlia Truyol que fa dos papers: Jenny, la prostituta i el padre Kimball, com sempre magnífica. És una obra d’una gran dificultat pels actors i actrius amb una gran exigència de veu i moviment i canvis de papers.

La música de Kurt Weil sota la direcció de Dani Espasa és una de les claus de l’èxit de l’obra i aporta una força crítica i el caràcter modern. Els nou músics van omplir el Grec de música de jazz i de balades conegudes com la del Mackie el navalla de la que se n’han fet moltíssimes versions o la melodia de Jenny la Pirata carregada d’emoció i venjança.

La incomoditat de les cadires al Teatre Grec, la calor, la situació una mica lateralitzada  i la durada de la representació em van impedir el gaudi complet de l’obra. Esperem que al Lliure aquests inconvenients no hi siguin i arribi millor al públic.