Enric Cambray: “El teatre ens modifica, ens fa millors i ens fa aprendre”

Ruben Garcia

L’Enric Cambray va d’aquí cap a allà. Molta feina. Per sort. El teatre és per a ell algo així com una obsessió, sana, afegeix. A casa seva té una biblioteca amb els prestatges plens de llibres. Però ni novel·la, ni poesia ni tampoc assaig. Teatre i prou.

L’actor, nascut al barri del Clot de Barcelona l’any 1988, comença la seva carrera com a actor professional de ben petit, als 14 anys. Ha passat per televisió amb sèries com El cor de la ciutat o Com si fos ahir; ha protagonitzat grans obres teatrals com La Senyora Florentina i el seu amor Homer, Sàpiens, El Mètode Grönholm, Les dones sàvies –on va agafar la direcció juntament amb en Ricard Farré –, entre altres. A més, ha dirigit gales de cinema de gran renom com Els Goya i Els Gaudí.

El 2022 també arriba ben carregat de nous projectes, entre els quals destaca la seva participació com a jurat al programa de TV3 El llop i l’estrena de l’obra Hamlet.01, dirigida per en Sergi Belbel. La peça es representarà sobre els escenaris del Dau al Sec, del 2 al 13 de març. Aquest cop, l’Enric Cambray interpreta a un Hamlet que, assegut sobre un tamboret i davant d’un micròfon, comenta i analitza des de l’humor la tragèdia més famosa de Shakespeare.

Ara, el seu gran somni és dirigir un musical de molt gran format. I si toquem la seva part més “friki”, com bé diu ell, li encantaria prendre la direcció de la mitja part de la Superbowl, juntament amb el seu amic Marc Salicrú, escenògraf i il·luminador amb qui va col·laborar en la direcció dels Goya. Però, pas per pas. Abans de tot, comenta, haurien d’aprendre a parlar millor l’anglès.

Teatre Barcelona: Quan i com va començar la teva relació amb el teatre?

Enric Cambray: Va ser innata, sense saber per què i sense tenir antecedents a la família que haguessin estat vinculats al món del teatre. Hi havia alguna cosa dins meu que em cridava a voler estar actuant tot el dia.

Per altra banda, guardo un record, el qual va suposar un abans i un després de la meva relació amb el teatre. Quan tenia cinc anys vaig anar a veure l’obra Cegada de amor, de La Cubana. Aquell dia vaig poder entrar a veure els camerinos portàtils que hi havia darrere de la pantalla. Em va impressionar la imatge dels actors corrent d’aquí cap allà, canviant-se de pressa, entrant i sortint d’escena. Va ser màgic veure com d’aquell caos sorgia una cosa tan perfecta sobre l’escenari.

“Hi havia alguna cosa dins meu que em cridava a voler estar actuant tot el dia”

Després de tot allò, de ben petit, la meva mare em va apuntar a classes de teatre musical. Amb set anys vaig començar a l’escola Memory, però aleshores no hi havia classes per a nens tan petits. Els que hi anaven tenien 13 anys, em doblaven l’edat. Les opcions eren limitades i, després d’insistir, em vaig acabar convertint en el nen petit i repel·lent que anava a classe amb adolescents.

Aquesta escola tenia una companyia pròpia que feia espectacles infantils, juvenils i familiars en diferents espais de la ciutat. Amb 14 anys vaig entrar-hi i vaig fer els meus primers espectacles professionals: dos seguits al Jove Tetre Regina i un altre al Romea. A la companyia vaig estar-hi fins als 17 anys i des de llavors, per sort, no he parat de treballar en el món del teatre.

Cambray i Nora Navas a ‘Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores’, al TNC (2014). Imatge: May Zircus/TNC

Hi ha algun personatge que hagis interpretat a qui li tinguis una estima especial?

Més que el personatge en si mateix, són les experiències que em van permetre viure els personatges. Recordo, per exemple el que vaig interpretar al musical de Geronimo Stilton, dirigit per l’Àngel Llàcer, perquè va ser la primera vegada que treballava en un teatre comercial de gran format. També tinc molt present l’obra de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, ja que va ser la primera vegada que vaig actuar a la sala gran del Teatre Nacional. Em va impactar el moment que es va aixecar el teló i em vaig trobar amb la sala plena i tothom aplaudint. Era com un tsunami que es venia a sobre.

Què significa el teatre per a tu? Com és la teva relació amb ell?

És una relació de 24/7. És una obsessió sana. No només m’agrada fer-lo, sinó també consumir-lo i pensar-lo. Sobretot pensar què hem de fer perquè la gent vagi al teatre.

El teatre és un art que ens modifica, que ens fa millors i que ens ens fa aprendre. A més, és curiós veure com, després de tants anys, el teatre perviu i la seva base continua sent la mateixa: un espectador i un actor. És màgic, té un component ancestral. Ens explica històries i ens permet conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Tot és teatre. Inclús ara, que també treballo en una productora audiovisual –El Terrat–, on tots els projectes que faig (ficcions, programes o gales) sempre parteixen de la base que em dona la convenció teatral.

“El teatre ens explica històries i ens permet conèixer-nos millor a nosaltres mateixos”

Hi ha una frase que em va dir un dia l’Anna Estrada, directora de teatre i professora meva a l’Institut del Teatre que diu: “Ser actor és com ser monja. Ho ets tot el dia”. Això no vol dir que estiguis actuant tota l’estona, però el teatre t’acompanya a tot arreu. I no es tracta d’una qüestió mental, sinó més aviat física, energètica, de cos. Quan passes per davant d’un teatre amb la persiana baixada o quan hi entres com a espectador hi ha alguna cosa dins teu que es remou. El teatre és casa.

D’altra banda, però, el teatre també és un lloc molt vulnerable per a nosaltres, els actors i actrius, perquè és un espai on ens hem de mostrar molt i això no és fàcil. La majoria de professions no s’exposen de manera tan física, sinó de forma més mental, discursiva o tècnica. Aquesta vulnerabilitat d’ensenyar el cos, l’ànima i el sentiment pur és molt atractiva. El talent posa calent.

Al llarg de la teva trajectòria teatral, has treballat amb tota mena de gèneres. Quin és el que t’atrau més o t’ha suposat un major repte com a actor?

La comèdia és el gènere que més m’agrada i el que considero més difícil de fer. És el gènere que, segurament, he fet més cops i el que més reivindico, ja que és dels més castigats tant a la ficció com al teatre. La gent té molta necessitat de riure. Aconseguir-ho és molt plaent i investigar per trobar les tecles que facin riure al públic és un repte molt bèstia.

Recordo quan vaig treballar per primera vegada amb el Sergi Belbel. Anàvem a representar l’obra de La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda, a la sala gran del TNC. Era una obra que tenia una mica de tot, però el 70% de la peça era bastant còmica. En arribar el primer assaig en públic, van assistir-hi unes 400 persones. Va anar molt bé, els havíem fet riure, però en acabar, el Sergi no estava gaire content. Llavors, es va apropar i ens va marcar una partitura. A mi, per exemple, em va dir que abans de dir una determinada frase que hi havia al guió, contés fins a dos. L’endemà, vam seguir les marques que ens havia donat i automàticament, tothom va deixar anar un riure estratosfèric. Les ordres d’en Sergi van ser infal·libles.

Cambray amb Mercè Sampietro a ‘La senyora Florentina i el seu amor Homer’, TNC (2017). Imatge: David Ruano (TNC)

A la comèdia has de ser perfectament tècnic i al mateix temps perfectament pur, clown. Has de ser absolutament lliure i no tenir la pretensió d’anar a fer riure. Has de viure el text i marcar una partitura clara perquè funcioni. No obstant això, hi ha moltes formes de fer comèdia i no tot ha de ser tan estricte i marcat.

Creus que la comèdia està prou reconeguda en els premis teatrals i cinematogràfics?

Als premis sempre es nominen les actuacions dramàtiques i les grans obres dramàtiques, tant en teatre com en cinema, mentre que la comèdia queda apartada a un costat.

Al llarg de la meva carrera he anat a moltes gales i n’he dirigit les del Goya i els Gaudí, i saps què necessiten perquè la gent les vegi? Comèdia. Les gales sempre són representades per còmics, sempre hi ha contingut humorístic, però a l’hora de la veritat, la comèdia no es reconeix i s’infravalora. Els còmics som els bufons de la cort, però a molta honra.

El 2 de març estrenes l’obra Hamlet.01, dirigida per en Sergi Belbel.

El projecte neix a partir d’una conversa que vaig tenir amb ell. Aquell dia li vaig comentar que a mi mai ningú em donaria un Hamlet. I ell em va respondre que mai a la vida s’havia vist capaç de dirigir Hamlet, que no s’havia volgut enfrontar perquè era una obra que el superava. I realment és així, Hamlet supera a qualsevol.

D’aquell comentari que li vaig fer, i de la seva reflexió, va escriure un monòleg de Hamlet comentant la seva pròpia obra. En Sergi, sent filòleg i autor, va pensar que el que sí que podia fer amb Hamlet era tornar a llegir-lo i explicar com ho fa a través de la veu del mateix protagonista de l’obra: Hamlet.

Aquest Hamlet.01 és, en realitat, és un projecte de cinc anys ja, la idea, cada any és fer un monòleg i que cadascun d’ells sigui un acte del text original. A més, l’hem volgut subtitular com una Stand-Up Tragedy perquè, tot i que es tracta d’una tragèdia, a l’obra li donem el format propi de la Stand-Up Comedy, amb un micròfon, un tamboret i un monologuista, que és el protagonista.

Cambray i Belbel en una imatge promocional de ‘Hamlet 0.1’

El gran treball ha estat, sobretot, l’estudi i l’assumpció de les 70 pàgines que té el text. És un monòleg molt llarg, però aquesta és la gràcia, el Sergi vol que aquesta sigui una obra aclaparadora. Normalment, els monòlegs són d’una hora-hora i deu i aquest és força més llarg. Però la seva durada no ha suposat cap problema. Hem fet prèvies i la gent s’ho passa realment bé.

A l’obra us trobareu amb un actor sol fent tots els personatges de Hamlet. Però el més maco no és representar tot aquest ventall de veus, sinó la visió que li ha donat en Sergi a aquest Hamlet; com el desgrana paraula a paraula amb molta comèdia i molt amor cap al teatre. El primer cop que ho vaig llegir, vaig plorar, però d’amor. Per a mi, aquesta obra és el testament dramatúrgic d’en Sergi Belbel com a autor. Crec que quan ell acabi d’escriure aquestes cinc parts, ja haurà vomitat tot el que vol dir sobre el teatre i sobre com el veu.

Hamlet.01 és el testament dramatúrgic d’en Sergi Belbel com a autor”

En aquesta obra interpretes a més d’un personatge.No és el primer cop ho fas, t’hem vist fer-ho a obres com Les dones sàvies, de Molière. Com és aquest treball d’haver d’adoptar més d’una veu en una mateixa obra?

A Les dones sàvies el treball de personatge es basava en el canvi de veu, físic i de vestuari. Però en aquest Hamlet és diferent: el canvi de personatge es veu, sobretot, en el canvi de pensament que faig jo com a actor quan m’enfronto a cadascun d’ells.

Per exemple, en la primera escena de l’acte, apareixen Francisco, Marcelus, Bernardo i Horaci. I faig tots quatre en només 20 segons. A Hamlet.01 passo per tots els personatges del primer acte: Laertes, Poloni, Gertrudis, Claudi, Ofèlia, Voltimand, Cornelius. Però, a diferència de Les dones sàvies, no faig un canvi de veu o de gest, sinó que més aviat es tracta d’una pirueta mental constant.

‘Les dones sàvies’ amb Ricard Farré i Enric Cambray. Imatge: May Zircus

A Les dones sàvies vau presentar una versió actualitzada de l’obra de Molière. Quins tipus de reptes suposa versionar un clàssic?

Quan t’endinses en aquest tipus de projectes has de tenir clar el fet de voler reivindicar els clàssics, la comèdia i apropar d’una manera més directe el que ens vol explicar el dramaturg de l’època. En aquesta cas vam treure el que creiem que ja s’havia explicat més d’una vegada i vam anar a l’essència del text. Vam intentar fer una lectura actual. No vam mostrar res de nou, sinó que vam exposar el que crèiem que volia dir Molière en la seva obra: la crítica a la pedanteria.

Aquest any has entrat com a jurat al programa de TV3 El llop, on actors i actrius no professionals opten a representar Terra baixa, d’Àngel Guimerà. Les crítiques han definit el programa com un homenatge al teatre amateur a Catalunya. Creus que tot i la seva forta tradició, està prou reivindicat o reconegut?

Entenc que si es fa un programa així és justament per valorar tota la gent de teatre amateur que hi ha a Catalunya, que és infinita i molt potent. És precisament un dels elements que fa viure el nostre teatre professional.

“El teatre amateur es mou per la passió i l’amor”

Si una cosa m’ha ensenyat El llop és que el teatre amateur es mou per la passió i l’amor. El professional també, però aquí entren en joc altres elements com els diners, ja que és una feina i no és fàcil viure d’ella. El cas és que el teatre amateur no té pretensió de res i això es transmet a la població i fa que sortim beneficiats els que ens dediquem professionalment a aquest món.

No sé si està prou reivindicat o no, però el que sí que sé és que en aquest programa volíem fer valdre aquesta xarxa de teatre amateur. I pel que diuen, crec que s’està aconseguint.

Com a jurat de El llop, quins criteris creus que ha de reunir un bon actor o actriu?

Per una banda, com a jurats jugàvem ja sabíem quins personatges necessitàvem per fer l’espectacle. Això ja ens va permetre filtrar els 1500 vídeos que ens va fer arribar la gent. De tots ells, vam acabar triant a 200 persones. En aquella primera tria va haver-hi gent que, desgraciadament, no va tenir lloc a l’obra encara que les seves interpretacions fossin meravelloses. I la majoria ho eren.

Àngel Llàcer i Clara Queraltó conformaen amb Cambray el jurat del programa

En el meu cas, em fixava sobretot en un vessant més tècnic. Com a actors o actrius amateurs no els podia exigir aquest tipus d’habilitat, ja que no estan formats o formades per tenir-les, però sí que em centrava molt en la dicció, en com projectaven i com connectaven amb el cos i l’emoció.

Després hi ha un altre aspecte que apareix sense esperar-ho: l’essència. Hi ha gent que té una brillantor als ulls i un carisma especial que no veus venir. Et penses que aniran per un camí i t’acaben portant per un altre. Tot això és molt subjectiu i és per aquest motiu que hi ha tantes persones que poden fer d’actor o d’actriu. 

Has dirigit dues gales de Els Goya (2019 i 2020=. Com va ser aquella experiència?

Molt exigent i dura. En aquesta gala has de preparar un gran show que durarà un dia i prou. Et jugues tot en una carta. El risc és molt alt i, a més, has de fer entretinguda una gala on es donen 29 premis. És una burrada.

I saps allò que diuen que el cinema és la fàbrica dels somnis i que allà pots fer qualsevol cosa en gran? Doncs és veritat. Recordo estar a casa meva i pensar que la Rosalia havia d’actuar als Goya. Vaig  aconseguir parlar amb ella i el seu equip i els vaig demanar que fessin una cançó exclusiva per Els Goya. Dues setmanes després, la Rosalia em va dir que volia el cor de l’Orfeó Català darrere. És molt fort veure com allò que vaig iniciar i lluitar des de casa es va acabar fent. Això mateix va passar quan vaig dirigir els premis Gaudí, on vam portar a la Rigoberta Bandini.

Rosalia durant l’actuació de la Gala dels Goya del 2019 amb l’Orfeó Català

És molt gratificant quan et fan confiança de la teva idea i permeten que es pugui fer realitat. El camí és dur perquè cadascú vol dir la seva, tan la televisió com l’acadèmia, i tot el món té por del que diràn perquè són gales que tothom mira amb llupa però, tot i això, és una oportunitat molt especial.

Per Laura Galve Barranco /

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari