Les Antonietes: Othello

Quan un és conscient que aquest Othello s'ha reduït a només tres personatges, potser pot pensar que està davant d'una proposta trencadora i excessivament original. El resultat, però, és més clàssic i respectuós del que es podria imaginar, sobretot per la modèlica adaptació d'Oriol Tarrasón. I és que no només es conserva l'essència del text de Shakespeare, sinó que prenen més força i més contundència els temes claus de l'obra. La gelosia, l'enveja, l'ànsia de poder o els maltractaments afloren en els diàlegs -a dos i a tres- que es mantenen durant els noranta minuts de l'espectacle. És cert que s'introdueixen elements suposadament moderns o gratuïts -el faristol amb micro, els patins, les projeccions- i d'altres de volgudament simbòlics -el vestuari, per exemple-, però no és res que no haguem vist moltes i moltes vegades. Al final, doncs, queda el text... i queden les interpretacions, també respectuoses amb el llenguatge shakespirià i amb certa tradició actoral. Òscar Intente crea un Othello enèrgic, però dúctil i modelable; Aida Oset és una Desdèmona menys innocent i més moderna, mentre que el Iago d'Arnau Puig (nominat als premis Butaca) és un catàleg de tots els vicis, virtuts i defectes de l'home modern, especialment emprenedor, ambiciós i arribista.

Una setmana moguda, tornem a La Villarroel a veure l’estrena de “Othello“. Una obra que vam tenir la sort d’estrenar al Teatre de l’Aurora d’Igualada (i que no vaig poder assistir, i em vaig perdre el col·loqui posterior).

La companyia Les Antonietes torna amb els clàssics (Vània , Stockmann o  Un tramvia anomenat desig per exemple) i a revisar-los als temps actuals. Aquest cop, tornem amb Othello on s’ha reduït a tres personatges. Ja ho dic de començament, Oriol Tarrascon ha realitzat una magnífica adaptació del clàssic de Shakespeare.

Oscar Intente és la desconfiança, la gelosia personificada en el seu paper. Aida Oset ( i Annabel Castan a Igualada) és Desdemona la dona maltractada i punt de mira de la venjança de Iago i Othello. I un magnífic Arnau Puig ens demostra la perversió, la venjança, el racisme latent. Un reflexe de la societat actual.

A la sortida de l’obra, el primer que vam comentar va ser el tema que actualment tenim a tot arreu amb “Àngels a Amèrica” referent a blanquejar l’únic personatge negre; i com no podia ser d’altre manera també vam comentar el fet que Othello ens trobem amb un cas similar. Sense voler entrar en cap tipus de debat, sembla que a partir d’ara la comparació pot ser freqüent a partir d’ara.  L’Oriol a Othello ens ha volgut presentar a Othello/enveja vestit de negre, la venjança en vermell i la maltractada en blanc. Una elecció encertada. En aquest cas, em sembla que ha aconseguit el seu efecte buscat per poder representar els diferents papers.

Tal com hem dit, aquesta obra es concentra en tres personatges principals de l’obra. Per aquest mateix motiu, per l’èxit de la mateixa necessita que siguin convincents. Arnau Puig ens ha meravellat amb el seu paper. Hem vist la seva faceta més camaleónica canviant d’un moment fosc a d’altres grissos. Ens ha presentat un Iago amb diferents tonalitats segons el seu moment, ens ha demostrat el cinisme del seu personatge des de l’inici de l’obra.

Si vols veure l'opinió sencera, la tens al següent enllaç

Les Antonietes revisiten el clàssic de Shakespeare Othello amb elegància, senzillesa i tota la força necessària per arrencar el nostre menyspreu envers Iago, però també a la gelosia d’Otel·lo.

Per a aquells que no conegueu el text del Bard, ens explica la història d’Otel·lo, moro guanyador de batalles que torna al seu palau vencedor i acompanyat per la seva nova esposa, Desdèmona, i amb Càssio com a nou conseller. Iago, que odia amb tota la seva ànima a Otel·lo, en ser substituït per Càssio en el nou càrrec, decideix elaborar un pla per plantar la llavor de la gelosia al cap i el cor d’Otel·lo, i fer-li creure que la seva dona i el seu conseller tenen un afer.

Els textos de Shakespeare són d’una actualitat impressionant, siguin quina sigui l’època i el context social. Es poden adaptar en qualsevol marc, perquè parlen de temes universals com, en aquest cas, la gelosia. Per a aquesta ocasió, s’ha apostat per una adaptació actualitzada en la forma, minimalista, senzilla i austera, però amb tots els elements indispensables per poder aportar tota l’energia a les paraules d’aquest text.

Òscar Intente (Otel·lo), Arnau Puig (Iago) i Aida Oset (Desdèmona), transformen les paraules de Shakespeare en realitat, naveguen en cadascuna com a peixos a l’aigua. Fan natural cada pensament que intercanvien els uns amb els altres.

Iago és el personatge més agraït d’entrada, però també el més complex d’interpretar i Puig ho aconsegueix des del moment en què confessa el seu odi vers al moro. Intens, amb la mesura exacta de passió i mesquinesa, transmet a cada gest, amb cada mirada. Intente ens transmet l’evolució d’Otel·lo, des del seu enamorament inicial fins a la seva obsessió pel possible engany de la seva dona. Veiem en les seves paraules, els gestos i, sobretot i especialment, en la seva mirada, com va creixent la gelosia a cada tram del text. Oset, tot i la justa participació del seu personatge en aquests 90 minuts d’obra, aconsegueix donar vida a aquesta dona enamorada ultratjada, mostrant la seva valentia en defensar la seva honradesa i el seu amor.

Els recursos audiovisuals son interessants per experimentar tocs nous a l’obra. No aporten res d’especial, però resulten curiosos.

Si l’espectador és un apassionat de Shakespeare i les seves obres, trobarà en aquesta adaptació tot allò necessari per gaudir del text amb unes interpretacions colpidores i molt interessants. Si, en canvi, és desconeixedor de l’obra del Bard, que s’apropi a Otel·lo en aquesta versió de Les Antonietes, indiferent segur que no el deixarà.

Després d’alguns clàssics com Txekhov i Ibsen, l’Oriol Tarrasón ens proposa una adaptació molt personal, d’una de les obres, després de “Hamlet”, que més m’agraden de Shakespeare, “Othello”, la segona gran tragèdia d’aquest dramaturg . I ho fa des de l’essència , des de l’instant precís on comença el conflicte de l’obra, amb un Iago ressentit repetint un i un altre cop: “odio al moro, odio al moro,...”,posant en evidència la seva gelosia, davant el fet de haver sigut Cassio l’escollit per Othello, i no pas ell, per ser l’ascendit. Just en aquest precís moment, Iago dolgut i amb molta fredor, prepara la seva venjança. Mitjançant la manipulació, provocarà en Othello, fins a límits inimaginables, la gelosia i la desconfiança cap a la seva dona Desdèmona. Desconfiança i gelosia, que mica en mica es converteix en menyspreu, ira continguda, ràbia i odi. Othello perd el cap i actua amb violència.

 

Shakespeare al voltant de l'any 1603 ja ens parlava de violència de gènere!!!

Disposem de tractats internacionals, mesures legislatives, informació, sensibilització i programes de prevenció sobre la violència de gènere, i quatre cents anys després seguim igual !!! Les xifres de víctimes mortals que es donen cada any per violència de gènere són esgarrifoses.

En què ens estem equivocant? És la naturalesa de l’home o el món que ens envolta?

 

L’obra ha estat reduïda als cinc personatges principals, tot i que a escena en veurem a tres d’ells . Iago (Arnau Puig) és l’origen de la gelosia, la pròpia gelosia, la venjança i el racisme, Othello (Òscar Intente) la desconfiança, la gelosia i la violència de gènera, i  Desdèmona (Annabel Castan) la submissió, la dona maltractada. Un repartiment de primera, del qual m’agradaria destacar a un magnífic Arnau Puig, que des del meu punt de vista supera de llarg totes les interpretacions que l’he vist fer dalt dels escenaris. La seva interpretació ha estat de deu durant tota la representació. El seu paper, constantment camaleònic, l’ha sabut transmetre en tot moment . En ell hem vist les cares més fosques del seu personatge, com l’enveja, la gelosia, la venjança, la falsedat, la hipocresia, la manipulació, l’odi,...Paper molt difícil d’interpretar, que requereix d’un nivell actoral molt gran, i que l’Arnau ha superat de llarg.

Pel que fa a l’Annabel Castan , amb la seva presència escènica, tant a nivell de moviment (controlant l’espai i el propi cos), com en la interpretació (paraula, gests i expressió), omple l’escenari.

El més irregular, en la interpretació del seu personatge, ha estat l’Òscar Intente, que tot i que és un actor que m’agrada moltíssim en totes les seves interpretacions, en aquesta ocasió m’ha faltat una mica de credibilitat en el seu personatge.

La posada en escena és un altre dels punts a destacar d’aquest espectacle: aparentment un espai bastant despullat per simbolitzar la caiguda d’uns valors i d’uns nivells socials. Un llit amb doble funció (amor i mort). La il·luminació mostra els clarobscurs de l’ànima dels protagonistes. La música aprofundeix en el dramatisme . Desdèmona cantant “The Willow song” com a preàmbul de la seva mort. El vestuari que s’utilitza ens mostra que el text i el missatge de l’obra, malauradament segueixen sent del tot contemporanis.

 

En fi, com diu un dels meus companys “una adaptació curta, però del tot encertada”.

No us la deixeu perdre !!!

****/*****

Les Antonietes han demostrat durant la seva trajectòria que saben com adaptar i posar en escena els grans clàssics. En aquesta ocasió, tornen al dramaturg anglès amb la particularitat de tenir només tres personatges en escena d'una de les seves peces més destacades, tot plantejant amb molta habilitat el text original i transmetent la seva essència alhora que es crea una obra amb personalitat pròpia. De fet, l'obra no es limita a sintetitzar l'original, sinó que l'adapta i aconsegueix que els temes presentats siguin més directes i que ens toquin encara més de prop en els nostres dies.

La posada en escena és un altre dels punts forts de l'espectacle, en la que Oriol Tarrasón sap jugar i fusionar diferents elements que donen encara més força a un relat en el que el menyspreu, el masclisme i la manipulació, per exemple, queden perfectament dibuixats. Així, malgrat tractar-se d'uns temes de gran vigència, l'edat del text demostra que aquests realment mai han deixat de ser actuals, com succeeix amb molts dels grans clàssics. D'altra banda, la direcció esdevé àgil i ve acompanyada de grans interpretacions, les quals tanquen un conjunt de característiques altament satisfactòries de l'espectacle. En aquest sentit, l'obra resulta tot un encert per a aquells que són addictes a Shakespeare, proporcionant-los una nova mirada del clàssic; com també per a aquells que no ho son tant, els quals podran descobrir un muntatge fresc, àgil i proper que no s'oblida de tot el millor que ofereix el dramaturg en la seva obra.

Una producció de Les Antonietes adaptada i dirigida per Oriol Tarrasón. Una singular proposta on observem la transformació d'aquest clàssic en un thriller, una peça contemporània que ens parla de racisme, de la violència de gènere i de la manipulació.

Un Othello que amb només tres personatges a escena i vuitanta-cinc minuts de durada ha estat capaç de condensar l'obra de Shakespeare sense perdre cap detall important.

Una posada en escena minimalista i captivadora que ens hi ha hipnotitzat.

Iago és el narrador de la història, el fals amic que ordeix un maquiavèl·lic pla per venjar-se d'Othello sota l'aparença de la seva absoluta lleialtat. Una persona que menteix per treure profit personal. El manipulador, educat i fals que guarda les aparences mentre va deixa'n anar les dosis justes del verí de la gelosia. El seu pes en la història i la magnífica interpretació de l'Arnau Puig, és tan brutal, que quan no hi és a escena el busquem pels racons ....

Una posada en escena que mostra un espai obert, amb terra i parets blanques on els actors no poden amagar-se. Una estora vermella condueix a un faristol i un micròfon des d'on Othello parla als seus consellers i al poble. Un home que ha de lluitar cada dia per demostrar que malgrat el color de la seva pell, és mereixedor del reconeixement i el poder. Un home feliç i enamorat de la seva dona, al que les insinuacions del seu amic, van prenent cos en la seva ment convertint-lo en un monstre incapaç de raonar i que acaba matant la persona que estima. Absolutament convincent la interpretació de l'Òscar Intente que passa de l'alegria vital a la més absoluta desesperació.

Desdèmona absolutament enamorada d'Othello i de la vida, es mostra tan submisa, que per amor és capaç d'acceptar i justificar la violència creixent del seu marit, tant verbal com física, violència que acabarà amb la seva vida. Annabel Castan fa una entrada senzillament deliciosa (utilitzant una destresa que ens tenia amagada), i ens transmet una gran tendresa, amb la seva incapacitat de veure la maldat en Iago i la seva incredulitat davant la transformació del seu home.

I també, un quart personatge absent, Cassio..... potser amagat entre el públic.

Una proposta extraordinària, una proposta imperdible tant per l'adaptació i el muntatge com per les interpretacions absolutament brillants i plenes de matisos.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

En aquest Othello l'adaptador i director Oriol Tarrason ha fet algunes "maleses" que jo aplaudeixo, com escurçar-la en durada i personatges, que ha reduït a tres. Així s'ha concentrat en el moll de l'os de l'obra: l'enamorada Desdèmona, aquí una dona més madura que en l'original, el també enamorat, però desconfiat Othello i el malvat i venjatiu Iago. El text continua sent una meravella, que en l'adaptació no ha perdut res.

L'escenografia és molt simple, un espai blanc amb un faristol on Othello al principi ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la que acaba d'arribar i els seu matrimoni. A les parets teles blanques. Tarrason ha volgut que els espectadors veiéssim als intèrprets com a cobais dins una gàbia experimental on algú els manipulava. Penso que ha aconseguit l'efecte buscat.

Molt bones interpretacions d'Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig (per ordre alfabètic). Jo la vaig veure a Igualada en una pre-estrena a principis de maig.

 

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2J2rNPC