L’aranya - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

L’aranya, una de les darreres obres per descobrir del teatre de Guimerà, arriba en una producció del TNC amb dramatúrgia i direcció de Jordi Prat i Coll, el qual s’aproxima al clàssic des d’una mirada molt personal. Guimerà retrata una època en què els desitjos més ocults lluiten constantment contra la pressió social.

Sinopsi

Una tragèdia romàntica que retrata les il·lusions i els desenganys, amors i desamors, fidelitats i traïcions d’una parella amb la incapacitat d’engendrar un fill. Una obra incòmoda carregada de tensions en què una botiga de queviures és l’escenari on conviuen els desitjos més ocults i les pressions socials d’una societat tancada.

Idioma:
Català

Edat:
A partir de 16 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 10

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Trinitat Gilbert Martínez
Teatre Barcelona

Quan el mal entra per la porta de casa

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya fa un Guimerà. És la frase que em va atreure des que m'ho van dir. Hi vas, i et trobes al hall un petit cubicle, creat amb dues parets i dues cortines, en què dues pantalles projecten actrius i actors que reciten fragments impactants d'altres obres d'Àngel Guimerà. Tots commovedors. Quan sonen els timbres que anuncien que queden pocs minuts perquè comenci l'obra, dues fileres ordenades t'adrecen cap al teu seient. I quan s'obre el teló de L'aranya apareix una Rosa (l'actriu Mima Riera) que pela patates i que està contenta. De seguida l'espectador s'assabenta que l'alegria prové del fet de pensar i creure que està embarassada, i per això espera amb ànsia que arribi la seva parella, en Miquel, per fer-l'hi saber. A la introducció de l'obra coneixem de seguida els fils secundaris de l'obra, de vegades perfilats de forma esperpèntica, d'altres amb una mica més de profunditat (com és el cas de l'acció secundària que representa l'actriu Paula Malia, que hi fa d'Isabel).

Presentats tots els personatges, comença l'acció. La Rosa va al metge per certificar amb seguretat que està embarassada, i aleshores coneixem com viuen els homes la notícia de tenir un fill. Per al Miquel, la parella de la Rosa, amb emoció, perquè queda clar que a l'època en què la direcció (Jordi Prat i Coll) basa l'obra la masculinitat s'aprovava en societat quan la parella casada tenia fills. A partir d'aquí es van cosint més accions, secundàries, que totes aniran a parar a la primera, la que representen la Rosa i el Miquel (l'actor Jordi Rico). I arribarà un moment que el mal, a la casa de la Rosa i el Jordi, entrarà per la porta de casa seva. Si la Rosa (sobretot la Rosa) i el Miquel són la bondat, la quotidianitat i la representació dels valors com a persona, tot el que els entrarà per la porta de casa per plantar-se al seu menjador serà el contrari.

I quan el mal hi arribi, tot trontollarà, i el final capgirarà la vida, fins al punt que l'espectador haurà d'enllaçar el que ha vist en la primera escena per entendre quin és el final de la Rosa.

Per acabar, un apunt final per ressaltar la gran actuació de tot l'elenc, el principal i el secundari. També a la direcció, Jordi Prat i Coll, que reinterpreta un text escrit d'Àngel Guimerà, que es va estrenar el 1908 al Teatre Romea. L'obra de teatre no segueix fil per randa el text de Guimerà: es basa en un colmado dels anys 70 de Girona (i aquí elogio el gran treball per interpretar l'accent gironí) i els protagonistes (la Rosa i el Miquel) són els noms dels seus pares. Si no hi sou a temps de veure-la al TNC abans del 9 de març, consulteu el calendari de gira de l'obra, que visitarà un bon estol de poblacions.

23/02/2025 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Una teranyina malvada

Una nit d’octubre de 1908, el públic del Teatre Romea de Barcelona, va aplaudir amb entusiasme l’estrena en català de L’aranya. Àngel Guimerà l’havia escrit dos anys abans i s’havia representat al teatre Maria Guerrero de Madrid. Ha estat adaptada per Jordi Prat i Coll qui n’és també el director. Prat i Coll ha situat l’escena 60 anys més tard per fer-la més propera a ell i al públic tot i que Guimerà és atemporal i els seus temes, eterns i universals.
La primera escena d’una monja de la caritat (les de les ales al cap) cantant “L’àngel hi va entrar per la finestreta, Déu vos guard Maria” ens situa a un franquisme encara viu amb l’església envaint tots els espais. Altres cançons que van sonant al llarg de la peça (general bum-bum, julivert meu, tres pometes té el pomer) així com la preocupació d’un dels personatges per si deixarien cantar a Serrat en català al festival d’Eurovisió, situa molt bé l’any exacte.
Guimerà era un coneixedor dels sentiments més profunds de l’ànima humana i tenia la sensibilitat per defensar en les seves obres als més vulnerables (Terra Baixa) als estranys o forasters (la Filla del Mar), l’amor malgrat les diferències (Mar i Cel) i el valor de la dona (Maria Rosa). En aquesta obra la dona, vençuda, destrossada i enganyada, es rebel.la i en surt sola però triomfadora, difícil de creure en aquell època a menys que en l’adaptació s'hi hagi afegit aquest punt d’aporament femení.
Guimerà va saber trobar un títol i una idea molt oportuna per descriure tot el que passa. Com la teranyina, és la maldat qui teixeix una trampa per aconseguir un fi, trampa en la que cauen la parella protagonista. La maldat aprofita gelosies, enganys, o l’obsessió per la procreació (una altra Yerma). Tot és útil per aconseguir el que la maldat es proposa. La necessitat de tenir fills és el tema central que Guimerà, que no en tenia, posa a la seva obra com una obsessió exagerada.
És una obra coral on totes les actrius i actors tenen un paper important en el desenvolupament de la trama i totes tenen una interpretació brillant amb algun moment de sobreactuació.
L’escenografia i la il·luminació de Marc Salicrú és magnífica. Tres escenes que canvien de manera àgil i sense necessitat d’entreactes gràcies a una caixa sencera que trasllada l’interior de la casa cap al mig de l’escenari o es retira quan torna el tema a la botiga. Impressionant.
Una altra obra de Guimerà per recordar.

13/02/2025 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Tenir fills és una obligació?

El Teatre Nacional de Catalunya commemora el 2025, any Guimerà, amb la programació de L’aranya, una tragèdia en tres actes que parla sobre tensions personals extremes en un petit món menestral tancat. Una obra de Guimerà que Jordi Prat i Coll ha portat al seu terreny.

Tot i que és un dels textos menys coneguts de Guimerà, és la segona vegada que s'estrena a Catalunya. La primera vegada va ser al Teatre Romea de Barcelona l'octubre de 1908.

Va ser escrita el 1906 en castellà i va ser al 1908 que es va traduir al català per ser representada per la companyia del Teatre Català.
El text que ha reescrit Prat i Coll ha estat editat el 2024 i podeu comprar el llibre al mateix teatre.

El conjunt d'actors que interpreten tots els personatges que surten a l'obra el formen l'Albert Ausellé, en Jan D. Casablancas, la Berta Giraut, l'Estel Ibars, la Paula Malia, en Jordi Rico, la Mima Riera, en Ferran Soler, en Jordi Vidal i la Meritxell Yanes.

En aquesta versió de Prat i Coll trobem alguns canvis envers l'obra original.
-L'Aranya de Guimerà està ambientada a principis de 1900 i la de Prat i Coll en 1968.
-L'acció de Prat i Coll transcorre en una botiga de queviures a Girona, Alimentación P. Grimau.
- Prat i Coll també ha afegit un personatge nou a l'obra, ha canviat el nom dels dos protagonistes principals i ha culminat l'intent de violació de Rosa per part de Grimau del final del segon acte de l'obra de Guimerà, en un fet consumat.

L'humor i el drama estan presents com en la versió original.
El text es troba arrelat al context social català.
El tema principal és el mateix, la no descendència o la importància de la descendència.
Els fills són el tema principal.
Els diferents personatges representen les diferents formes de la presència i absència dels fills.
La Francisqueta i en Josep representen la felicitat d'aquells que esperen un fill.
La Felipa i l'Anton representen la tristesa d'aquells que han perdut un fill.
La Pepa i en Ramon representen la família nombrosa.
La Rosa i en Miquel representen l'amargor d'aquells que no poden tenir fills
El Pere Grau és la representació d'aquells que es desentenen dels fills. Ell és l'aranya que teixeix la teranyina (parany) per sortir-se amb la seva.

L'Aranya parla de frustració, de culpa i menyspreu, de traïció i infidelitat, de valor, acceptació i perdó.

El fet de tenir o no fills és una decisió que avui dia encara costa de parlar-ne lliurement. És tabú de la mateixa manera que admetre la falta de lligam emocional maternofilial o el fet d'alletar un fill sigui la cosa més meravellosa de la maternitat.
Sembla que tenir fills sigui una obligació, un fet idealitzat com a últim fi de les dones per trobar el sentit a la seva vida, i que triar no tenir-ne sigui quelcom antinatural.
Doncs no tothom pot o vol tenir fills, sigui per problemes fisiològics o per decisió voluntària, ni tothom té un lligam emocional amb els seus fills, ni el fet d'alletar un fill és el millor que una dona pot experimentar.

L'Aranya és una obra que cal valorar, per la valentia de Guimerà de parlar sobre un tema que encara avui en dia la societat continua jutjant i pressionant; un tema que encara continua provocant controvèrsia i debat.

02/02/2025 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un Guimerà molt colorit

L’aranya pertany a la darrera etapa creativa d’Àngel Guimerà, després d’haver escrit ja els seus grans èxits. El que més crida l’atenció és que triés el tema de la maternitat i la infertilitat, que uns 25 anys més tard també seria utilitzat per Lorca a la popular Yerma. I si dic que sobta és perquè en el 1906, any en que s’escriu la peça, costava molt parlar d’aquests temes i era delicat per a les parelles el fet de no poder tenir fills, el fet de perdre’ls o fins i tot el fet d’assumir que no te’n vols cuidar (les tres situacions es veuen reflectides a través de diferents personatges).

Tot i que Jordi Prat i Coll ubica la història a la Girona dels anys seixanta, la trama no sembla ressentir-se’n en excés. La moral del franquisme encara era una llosa igual o més pesada, i la dona seguia sotmesa al marit i a una societat que la jutjava i vigilava contínuament. La llicència, en aquest cas, ha estat la del final, on la protagonista pren una iniciativa que en l’original encara era molt difícil que pogués prendre. També es rebaixa una mica el llenguatge masclista i alguns fets que avui serien difícils de pair i d’entendre.

Com en altres obres de Guimerà, el dramatisme es barreja amb escenes quotidianes i alguns personatges més lleugers. Ara bé, en aquest muntatge s’ha optat per un to que en alguns casos cau cap el cantó de la caricatura, exagerant actituds, gestos i situacions que afecten, principalment, als personatges secundaris: la veïna Pilar i el seu marit en Cadernera, la parella jove formada pel Josep i la Maria, etc. Altres solucions, com la monja del principi o el número musical del somni, també semblen estar fora de lloc, encara que marquen l’època i donen un cert context. Però és clar, es fa difícil saber si aquestes llicències o altres –un decorat colorit, irreal i lluminós- s’adeqüen al text de Guimerà o al mateix transcurs del drama. Segons la meva opinió, crec que hi ha textos que no ho aguanten tot o bé no ho paeixen tot de la mateixa manera, igual que ja li va passar al director amb la darrera versió d’Els criminals.

02/02/2025 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Contradiccions que frustren

L’espiral de la vida pot engolir una persona, portar-la fins al límit. I en aquest cercle d’enfonsament hi ha d’altres humans al voltant que s’aprofiten o fan foc de les penes i necessitats dels més debilitats. Davant d’aquestes situacions, les respostes poden ser diverses, però poques vegades es queda tot igual.

A partir del text d’Àngel Guimerà, L’aranya és traslladada per Jordi Prat i Coll als anys 60. Ubicada a Girona, la trama passa a cavall entre una botiga de queviures i el pis contigu on la parella que treballa a la botiga i l’amo d’aquesta interactuen en veïns i clients. Mentre una parella jove acaba de casar-se i estan esperant una criatura, els protagonistes anhelen sumar un membre més a la família, provocant frustracions i culpes compartides.

Aquest text és un drama valent i avançat en el seu temps, perquè posar sobre l’escenari la fertilitat de les dones i la supeditació a aquesta, al mateix temps que les ganes de ser una dona lliure sense imposicions als anys 60 encara era agosarat, però s’ha de pensar que aquest text data del 1906. Guimerà va aventurar-se a posar en paraules allò que estava silenciat i amagat. És per això, que la força del text queda aigualida amb aquesta proposta de Prat i Coll. El to emprat per a la producció -que no l’època escollida- juga amb la comèdia i la sobre accentuació de les característiques i els parlars d’alguns dels personatges. Un to més o menys distés que no convenç per narrar una història que es converteix en un drama dolorós i incòmode.

L’escenografia plena de llum i colors, manté un espai amè que convida a quedar-s’hi, i moltes vegades és l’escenari d’escenes brillants on els intèrprets excel·leixen, com els diàlegs trepitjats durant el sopar que fa canviar el rumb de la història. És en aquest moment, que la gran feina dirigint i interpretant surt a la palestra i ofereix a l’espectadora una escena quotidiana, natural i molt creïble. Són aquests petits moments els que enalteixen l’obra, tot i que després d’altres com el de l’anunci-somni de Poupée de cire, poupée de son que, tot i ser encantador, no acaba d’encaixar en el relat.

És una producció que provoca contradiccions al públic, que s’entrega a la història i l’escenografia, però es perd amb el to escollit per explicar-la.

02/02/2025 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Jordi Bosch Argelich
Teatre Barcelona

Per la corda fluixa

Àngel Guimerà va escriure L’aranya el 1906, representant a l’escenari les llums i les ombres (més aviat aquestes) d’una classe menestral barcelonina que aspirava a configurar una petita burgesia i que, malgrat es dissolia, encara era present el alguns barris de la ciutat.

El Teatre Nacional de Catalunya commemora, amb la seva posada en cartell, el centenari de la mort del dramaturg i poeta (Barcelona, 1924).

En escena, extrems personatges vibren, connecten, interactuen com electrons, en un anar i venir aparentment caòtic per quotidià. De la interacció en neixen reaccions a estones dramàtiques, còmiques, sarcàstiques, romàntiques... totes elles d’un temps molt llunyà, malgrat les pretensions d’aproximació. El director, Jordi Prat i Coll n’ha reescrit el text per adaptar-lo a una suposada Girona del 1968, i s’hi albiren els darrers anys de franquisme, l’estretor de les llibertats. L’eix argumental és la infertilitat, però a través de la vida a la botiga de queviures i al menjador de casa es presenten elements claus per entendre l’evolució dels personatges, que acaba conduint-los a la tragèdia: el rol de gènere, el paper de la dona, la pressió social ofegadora del moment, la submissió a l’amo que concedeix la subsistència econòmica en època de misèries, la dualitat poble-ciutat... S’hi entreveu la ingenuïtat gairebé primitiva de cada caràcter, i la interpretació pretén ser propera a la naturalitat italiana de produccions costumistes, però el director flirteja entre la comèdia i el drama, i fa que els personatges transitin per la corda fluixa entre els dos extrems. Escoltar com un personatge cubanero com la Pilar (Berta Giraut) manifesta, amb el seu exagerat histrionisme, que ha perdut els seus tres fills no és gratuït. Passa factura, en el contrast amb els altres personatges. Cadascú segueix una línia diferent, arrossega el seu drama particular, i costa que casin en la mirada global. És potser massa, de tant efectista.

L’adaptació conté elements culturals que distancien el text de l’original: el parlar gironí, les cançons... Es pretén donar un context nou a un text que neix en una altra època, en una altra realitat. Un salt d’aquest calibre, desequilibra l’obra perquè no l’arrela, només ho fa en les formes. La teranyina teixida per l’amo del negoci (Jordi Rico) atrapa en la misèria la protagonista (Mima Riera) i la seva parella (Albert Ausellé). Ella acaba obrint els ulls i alliberant-se, trencant un destí que, a l’obra original, semblava determinat. Un toc d’actualitat i de revolució que lliga poc amb l’autor i amb el desenvolupament del drama, i que se’n desmarca de forma premeditada. I no ens queda ni el clàssic que era, propi de l’època, ni una revisió actualitzada als signes del nostre temps. Faig meva l’opinió d’algú que per mi és referent en tot: de Shakespeare se n’aprofita tot, qualsevol versió és rica en el missatge i la seva revisió sempre és contemporània... però calia versionar Guimerà, realment? La seva riquesa és el seu context temporal, reescriure’l és anar a perdre, és passejar-se per caprici per la corda fluixa.

Tot i això, la interpretació és fantàstica, i el treball escenogràfic fa, per si sol, que l’experiència pagui la pena.

03/03/2025 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Victòria Oliveros Layola

L’Aranya parla de frustració, de culpa i menyspreu, de traïció i infidelitat, de valor, acceptació i perdó. Una obra coral amb un brillant elenc de comèdia i una escenografia espectacular que no deixa indiferent i arrodoneix un muntatge de calat on l’accent i lèxic de Girona suposen una autèntica delícia si bé a mi particularment em va complicar a estones el seguiment.

15/02/2025
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El clásico de Àngel Guimerà llega por primera vez al TNC con dramaturgia y dirección de Jordi Prat i Coll.
Una historia que nos cuenta el drama de un matrimonio que no consigue tener hijos y como este hecho les afectará a su relación.
Una obra coral con un gran elenco y una escenografía espectacular que no deja indiferente.
Personalmente me ha gustado esta versión del clásico que ha modernizado la propuesta y que incluye algún pequeño número musical (que fantasía el guiño al musical “Anima”).
Buen vestuario, correcta caracterización (a excepción de la peluca de Mima Riera que canta como una almeja) y buen ritmo en el transcurso de la historia.
Su hora y media de duración es perfecta para que sea una historia disfrutona.

07/02/2025
Judit Garrell Casasas

Una obra rodona. Des del principi entres en aquest univers dels anys 60 i l’arc dels personatges et manté atenta fins a l’últim minut.

04/02/2025
Josep OS

Ahir vaig anar al TNC per veure aquesta obra d’Àngel Guimerà de la qual Jordi Prat i Coll n’ha fet una versió/adaptació i alhora la dirigeix magnificament. Prat i Coll ha canviat l’any que succeeixen els fets el 1908, traslladant-lo al 1968, també ha canviat el nom dels personatges protagonistes (i d´altres) i Gasparona i Tano aquí són Rosa I Miquel en record als seus pares que també en tenien una botiga de queviures i per tant també ha traslladat l’acció a Girona. Al text li ha donat contemporaneïtat i ho ha convertit en una peça que es mou entre la comèdia i el drama tot i que crec que la modificació més gran és el final, que li ha donat un rerefons més dramàtic i punyent. La incapacitat per engendrar un fill amb la consegüent pressió social condueix a tota mena de tensions, infidelitats, il·lusions, desenganys, gelosia i traïcions que van totes de la mà. Pel que fa al llenguatge m’ha semblat fantàstic fer-ho amb la parla gironina subdialètic del català, un goig. Una escenografia molt aconseguida i visiblement atraient així com el vestuari i caracterització dels anys 60. I unes extraordinàries interpretacions no tan sols dels dos prota Mima Riera i Albert Ausellé, sinó també de la resta d’actors i actrius, Jan D. Casablancas, Berta Giraut, Estel Ibars, Jordi Rico, Paula Malia, Ferran Soler, Jordi Vidal i Meri Yanes. Crec que cal veure-la si o sí, no us penedireu.

01/02/2025

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Jordi Prat i Coll adapta ‘L’Aranya’ de Guimerà al TNC

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC), recupera fins al 9 de març a la Sala Gran, L’aranya, una de les obres més desconegudes d’Àngel Guimerà, amb una nova adaptació del […]

30 gener 2025