Comprar entrades per a L'Albada

Protegir i promoure la memòria històrica és un deure de la societat. És important i imprescindible no quedar-se simplement amb el relat oficial, demandar saber i reconèixer totes les parts, les seves motivacions, els seus actes i les seves pèrdues. Aquesta és l’única manera amb que es poden reconèixer a totes les persones que van perdre la vida, o part d’ella, i van quedar sotmeses al silenci.

Jaume Viñas situa aquesta obra a la Barcelona olímpica del 92, quan una estudiant d’Història ha de preparar un treball per aconseguir una beca. La seva idea és seguir la història de les milicianes de Catalunya durant la Guerra Civil, mentre el seu professor l’encoratja a mirar el seu propi passat abans d’intentar descobrir el dels altres. Mentre ella només es vol centrar en els fets objectius, el seu tutor li demanarà que descobreixi l’impacte emocional. I en aquest context es llança a una cerca que li tocarà molt a prop.

Un text increïble que, tot i la complexitat d’allò que explica, capta al públic amb la seva narració curosa i plena d’emocions. Viñas va desentranyant les diferents capes que en obrir-se van mostrant totes les cares i arestes del relat que acaba per descobrir-se en la darrera part de l’obra. Hi ha un joc entre delicadesa, intensitat i reivindicació que l’autor aconsegueix filar escrupolosament, alimentant a poc a poc a una espectadora que cada vegada està més entregada a la història i als seus personatges. I el final, tot i que es pot intuir, deixa sense aire al públic, una angoixa que descriu perfectament allò que senten els personatges.

El repartiment és simplement magnífic. Cada intèrpret es dedica en cos i ànima a cadascun dels personatges a qui dona vida, moltes vegades anant d’una punta a l’altre de l’estat d’ànim o la filosofia. Clara Mir, per exemple, en el seu paper d’Alba (estudiant) mostra una inseguretat disfressada amb una apatia que realment no sent i aquestes contradiccions es poden veure clarament en la seva manera de moure’s, caminar sobre l’escena i mirar a les persones amb les que interactua. Cristina Arenas captiva a l’espectadora amb la seva veracitat donant vida a l’Alba que va ser miliciana al mateix temps que a la dona en la que es converteix després de la guerra, a més de jugar amb altres personatges que també tenen el seu valor dins del relat. I així es podria dir d’un equip d’intèrprets que estan esplèndids/es i que aconsegueixen connectar amb tot el públic des del primer minut.

Oriol Broggi i Yaiza Ares creen una escenografia molt adequada per al relat, amb elements cabdals, alguns dels quals fins i tot creen alarma i estupor, però són necessaris per poder endinsar-se a les emocions de la història. Broggi, a més, té un toc especial per dirigir aquest drama que rebusca en la memòria col·lectiva per fer justícia a la personal.

Una meravella de producció que fa sentir i emocionar-se, viure la ràbia i la tristor dels seus personatges.

Amb L’Albada, la Perla 29 ens submergeix en un viatge històric descomunal que abasta des dels ressons esquinçadors de la Guerra Civil espanyola fins a l'eufòria de la Barcelona olímpica del 92. Al llarg de les 3 hores i 40 minuts de durada (entreacte inclòs), l'obra es desplega com un ambiciós tapís de trames i subtrames vinculades entre si. El seu gran encert és oferir una profunda revisió històrica a través d'un xoc intergeneracional: la perspectiva d'aquells que van sofrir en carn pròpia la guerra i la postguerra, enfront de la mirada crítica i curiosa d'una joventut nascuda en les raneres de la dictadura.
No estem davant un viatge lleuger; l'enorme quantitat d'esdeveniments entrellaçats exigeix una concentració extrema per part de l'espectador.
No obstant això, l'esforç es recompensa amb escreix. La posada en escena és impecable i es converteix en un personatge més, reflectint i comunicant a la perfecció l'esperit cru de la peça. Però si alguna cosa sosté aquest complex trencaclosques és, sens dubte, el seu repartiment. El treball actoral mereix un esment especial: el lliurament de l'elenc davant un text de semblant dificultat i extensió és superba. La seva implicació es palpa en l'atmosfera; viuen i moren en cada paraula amb una intensitat desbordant que estarrufa la pell. Destaco el principi i final de l'obra que són magistrals.
L’Albada és una sacsejada emocional que no deixa indiferent a ningú. Una proposta valenta, magnètica i altament recomanable per a recordar d'on venim i, potser, reflexionar amb una mica més de lucidesa sobre cap a on anem.

 

Hi ha obres que no busquen impressionar per acumulació, sinó per sedimentació. L’albada, escrita per Jaume Viñas i dirigida per Oriol Broggi, pertany a aquesta categoria: un espectacle extens, coral i ambiciós que demana a l’espectador una disposició poc habitual avui dia, la d’entrar en una història sense pressa i deixar que el temps teatral faci la seva feina.

La peça parteix d’una recerca personal que aviat deixa de ser només íntima. A través de l’Alba, una estudiant d’Història que investiga el seu passat familiar en plena Barcelona preolímpica, l’obra obre una porta cap a dècades de silencis, ferides i versions incompletes. La Guerra Civil, la postguerra, la Transició i l’eufòria del 92 no apareixen com a grans blocs històrics, sinó com a capes que encara afecten els cossos, les converses i les relacions familiars.

Un dels encerts del text és que no converteix la memòria en consigna. Viñas construeix, amb un talent superlatiu, un relat ple de veus, contradiccions i zones d’ombra, on recordar no és un exercici còmode, sinó una manera d’assumir responsabilitats. L’escriptura avança entre escenes de forta càrrega emocional i moments més quotidians, i troba en els vincles familiars el lloc des d’on parlar d’un país que sovint ha preferit callar abans que mirar.

La direcció d’Oriol Broggi dona al muntatge una respiració clara, en la línia més autèntica de La Perla 29. Malgrat la seva durada, l’espectacle no es percep com una successió feixuga d’episodis, sinó com un recorregut que necessita espai per desplegar-se. L’escenografia, les projeccions, la llum i el vestuari treballen al servei d’aquest trànsit temporal, sense imposar-se a la paraula ni als intèrprets.

El repartiment, format per onze actors i actrius, sosté amb precisió una estructura exigent, plena de canvis d’època, registres i personatges. La força del muntatge neix sobretot d’aquesta idea de companyia: una presència col·lectiva que permet que la història avanci com un mosaic humà. Entre les interpretacions, destaquen la solidesa de les veus més veteranes i la capacitat del conjunt per fer creïble el pas del temps. Cal rendir-se, però, davant del repte majúscul que afronta de forma reeixida la Clara Mir. El conjunt excel·leix, i la seva interpretació és més que destacable.

L’albada és una recomanació especialment adequada per a qui entén el teatre com un espai de memòria compartida. No és una obra lleugera, però sí necessària. En sortir-ne, queda una intuïció persistent. No es pot avançar en l’oblit. Conèixer, recuperar la memòria, potser no ho repara tot, però és l’única via per viure en llibertat.

Hi ha obres que neixen amb una ambició colossal. L’Albada, que aquests dies es pot veure a La Biblioteca dins del Festival Grec de Barcelona, n’és un exemple. Més de tres hores i mitja de representació —pausa inclosa— anuncien una proposta que aspira a construir un gran fresc històric i emocional. Les dimensions del projecte, la voluntat de travessar dècades de la història recent i la seva estructura fragmentada evoquen peces com Incendis (Wajdi Mouawad), una de les grans referències del teatre contemporani quan es tracta de reconstruir els fragments dispersos d’una memòria devastada per la violència.

I és precisament aquest referent el que acaba pesant massa sobre la proposta. L’obra de Jaume Viñas imagina una història que connecta la Guerra Civil espanyola amb els Jocs Olímpics de Barcelona a través del personatge de l’Alba, una dona que madura alimentada pel buit i la ràbia que deixen uns pares desapareguts entre la boira dels afusellaments i els silencis de la postguerra. Diverses fonts han assenyalat que el text conté traces autobiogràfiques de l’autor, que no va arribar a conèixer les seves àvies. A partir d’aquesta absència íntima, Viñas construeix una ficció que pretén —potser— retre homenatge als milers d’orfes que va deixar aquella tragèdia col·lectiva.

La dramatúrgia opta per una estructura de salts constants endavant i enrere en el temps. Una decisió probablement orientada a enriquir la narració i augmentar la complexitat del relat. Tanmateix, l’efecte és sovint el contrari. El continu anar i venir cronològic dificulta el seguiment de la història sense que aquesta fragmentació aporti una intensitat dramàtica equivalent.

Els personatges rarament escapen d’una forta condició estereotipada. Les seves motivacions apareixen simplificades i de forma excessivament explícita; moltes de les rèpliques semblen escrites amb la tendra voluntat d’oferir-nos la gran frase memorable (quan allò memorable sorgeix, potser, d’explicar quelcom de molt gran de la manera més simple i humil). Com passa sovint amb la majoria de blockbusters nord-americans, la persecució de la frase èpica acaba generant distància i desconfiança.

Tampoc la direcció contribueix a compensar aquestes limitacions. Bona part de les escenes s’instal·len en un registre marcadament melodramàtic, en una història que ja és, per ella mateixa, profundament dramàtica.

Quan, després de més de tres hores de funció, la protagonista resumeix el recorregut vital que acabem de presenciar, la sensació és que el tàndem dramatúrgia-direcció torna a desconfiar del públic. És un epíleg redundant que allarga innecessàriament una funció que ja havia superat de llarg el seu punt òptim.

I més enllà de la pròpia obra, emergeix una pregunta sobre el mateix Grec. Aquest 2026 coincideix el cinquantè aniversari del festival amb una significativa presència de muntatges dedicats a la Guerra Civil i les seves conseqüències. És evident que aquesta etapa continua oferint matèria artística inesgotable i que la seva memòria mereix ser preservada. Però també és inevitable recordar que aquesta mateixa programació reivindicava, en la seva presentació, una mirada cap al futur, allunyada de les efemèrides i dels exercicis commemoratius.

Costa no preguntar-se, doncs, on són les grans propostes que afrontin els conflictes que ja condicionen el nostre present: els nous tecnosistemes socials, la irrupció de la intel·ligència artificial en tots els àmbits de la vida, la crisi climàtica que aquests mateixos dies de festival es manifesta amb una intensitat cada vegada més preocupant, la precarització de les relacions humanes dins la societat digital o les noves formes de desigualtat.

Potser el teatre no ha de triar entre memòria i present. Però sí que hauria de preguntar-se, en cada moment històric, quines històries necessiten ser explicades amb més urgència. L’Albada és un projecte honest, immens i profundament respectuós amb la memòria de les víctimes de la Guerra Civil. Però la seva ambició formal acaba pesant més que no pas emocionant. I mentre l’obra mira insistentment cap enrere, un no pot evitar pensar que hi ha també moltes tragèdies contemporànies esperant, encara, que algú les converteixi en teatre.