Actor, dramaturg, director i docent, Jaume Viñas ha desplegat una trajectòria que toca tots els pals: memòria, comèdia i musical, amb títols com La filla del mar o Las trece. La Biblioteca de La Perla 29 estrena ara L’Albada, amb direcció d’Oriol Broggi, un text riu que travessa de forma coral la Guerra Civil, la postguerra, la Transició i la Barcelona olímpica. Escrita fa gairebé una dècada, la peça situa al centre les dones i les històries que trenquen el silenci imposat.
Jaume Vinyas
Teatre Barcelona: Què és L’Albada?
Jaume Viñas: Una explosió de memòria, de record i un viatge cap a la nostra història i llegat. El text és una recerca de la identitat en tots els aspectes, des de l’acció dramàtica principal de la protagonista fins a la relació que s’estableix amb la memòria del públic. M’obsessiona la idea de l’herència transgeneracional, d’allò que nosaltres tenim a la sang per ser fills i nets de qui som.
Com expliques el viatge de l’Alba, la protagonista?
Ella és l’eix vertebral on tot va a parar. És una estudiant d’Història l’any 1992, òrfena, que, davant la possibilitat d’obtenir una beca molt important, que li pot obrir totes les portes del seu futur, comença una investigació. Sense ella saber-ho, es tracta d’una recerca sobre la seva identitat. A mesura que vagi buscant, s’adonarà que aquesta història de la qual està farta, de tot aquest passat d’un país de pandereta que està podrit, està molt més relacionada amb ella del que havia suposat.
«M’obsessiona la idea de l’herència transgeneracional, d’allò que nosaltres tenim a la sang per ser fills i nets de qui som»
La memòria que troba no és amable.
No, perquè no es queda amb els llibres d’història. L’Alba no és conformista amb el relat dominant. Vol buscar si les milicianes van continuar lluitant fins a la caiguda de Barcelona. Enmig de la veritat i la ficció, descobreix un grup de lluita que arrenca com a milicians oficials i que al final acaben sent quatre arreplegats que encara lluiten per la llibertat, com els últims de Filipines. Volia que no fos teatre documental, que la ficció begués de la veritat per poder crear un espai de nova reflexió.
Per què la memòria passa tant per les dones?
Ha estat més silenciada en l’àmbit de la història i dins de les cases. Vaig escriure aquesta obra el 2016 perquè vaig viure una situació familiar complicada. Abans d’una operació molt delicada, vam començar a fer bastants dinars i sopars. Els meus pares i els tiets mai havien parlat tan obertament de tot com aquells dies. La meva germana va dir una cosa molt bèstia: “Les dones d’aquesta família només han patit”. L’obra va néixer per fer un homenatge a les meves àvies.
Com es relaciona això amb el context de la Guerra Civil?
No vaig tenir mai aquestes converses tan meravelloses sobre la Guerra Civil perquè gairebé no vaig conèixer els meus avis. Em flipa la responsabilitat de poder parlar amb les persones que van viure aquell període. És un tema que sempre està de moda, no pot no estar-ho.
També has treballat aquest material amb generacions més joves.
Com a director vaig fer un espectacle sobre les Tretze Roses amb una companyia molt jove que no havia tingut pràcticament contacte ni interès per la Guerra Civil. Quan els vaig dir: “Pregunteu als vostres avis o les àvies, si viuen, com ho van viure”, alguns sí que van trobar coses. I, clar, van començar a flipar. No és un tema que a la gent no li importi o a les noves generacions els la suï. Hem de continuar recordant que és important.
L’Albada és el teu text més complex?
Sí. El vaig escriure en tres mesos. El primer mes vaig fer la investigació, vaig agafar un autocar i me’n vaig anar a l’Arxiu de Salamanca, també a veure llocs d’afusellament. El text el vaig escriure en vint-i-sis dies. Va ser molt obsessiu: escrivia més de vint hores al dia.
Què suposa que Oriol Broggi la dirigeixi?
Vaig escriure L’Albada pensant en l’espai de la Biblioteca, però sobretot en l’Oriol. Ell ha entès la funció millor que jo. Si no dirigeixes el teu text, el millor que pot passar és que algú aconsegueixi fer-t’hi veure coses noves. Pateixo zero pel resultat. A més, també hi faig d’actor, al muntatge, i estic vivint el procés des de dins amb molta il·lusió.
Com t’ho fas per tenir un perfil tan eclèctic?
A mi m’agrada molt que puguin passar les tres coses a la meva vida: la direcció, l’escriptura i l’actuació. I la docència, que també m’agrada molt. Per mi no és incompatible que un autor faci L’Albada després d’Un sogre de lloguer, amb Joan Pera. M’omple molt tenir capítols tan diferenciats.
I com veus el moment del teatre musical català?
Amb els espectacles de nova creació musical crec que tenim un poder enorme. Parlo de Germans de sang i de l’exemple de Dagoll Dagom, amb Mar i cel, per descomptat, però també amb espectacles més recents com L’alegria que passa i Maremar. I ara escombro cap a casa i parlo de La filla del mar, amb què vam fer una cosa molt bonica. Jo crec que sabem fer molt bé aquesta feina artesana, també en el petit format. Potser només falta visibilitzar-la més i que ens l’acabem de creure tot el sector.
Més informació, imatges i entrades:
