T de Teatre: La meravellosa família Hardwicke

L'obra Vanya and Sonia and Masha and Spike de Christopher Durang es va estrenar
al McCarter Theatre de Princeton (Estats Units) el 2012 i va passar per Broadway el 2013. Ara es pot veure per primera vegada a l'estat espanyol, al teatre La Villarroel de Barcelona sota la direcció de David Selvas.
L'actriu Cristina Genebat l'ha adaptat i traduït al català amb el títol de La meravellosa família Hardwicke.
En el repartiment algunes de les integrants de la companyia T de Teatre (Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta), els joves actors (Alejandro Bordanove i Paula Jornet) i l'actriu argentina Lide Uranga.
Ells són la Masha, la Sònia, en Vània, l'Spike, la Nina i la Cassandra. Tots ells personatges prototípics de l'obra de Txékhov.

De la mateixa manera que els noms dels personatges, la manera de ser i d'actuar de tots ells, estan inspirats en l'obra de Txékhov, el lloc on passa l'acció (l'interior de la casa familiar) i algunes de les referències literàries que apareixen constantment a escena, també ens ho recorden (Les tres germanes, L'oncle Vània, La Gavina, L'hort dels cirerers).
Els temes que hi apareixen també són els que ens planteja l'obra de Txékhov, però a l'estil de Durang, exagerant les coses terribles de manera divertida, amb personatges superactuats, allunyats de la realitat. Aquest allunyament de la realitat fa que trobem divertits alguns temes bastant seriosos com la soledat, les dificultats i relacions familiars, el pas del temps, la por a envellir, la maduresa, la joventut, l'enveja o la por al fracàs.

Trobo que ha estat tot un encert la tria d'actrius i actors per interpretar els personatges de la novel·la de Durang. La unió de l'humor de les T de Teatre amb l'humor tan peculiar del teatre argentí, amb el fitxatge de la magnífica actriu Lide Uranga, de la que em declaro fan i seguidora, integrant de la Companyia Banfield Teatro Ensamble, i que hem vist protagonitzant moltes de les obres més aclamades de l'off argentí que s'han programat a casa nostra, és ideal.

Només em queda dir-vos que si voleu passar una bona estona i gaudir d'una comèdia divertida, intel·ligent, sarcàstica i amb un gran sentit de l'humor, aneu a conèixer a la família Hardwicke i a la resta de personatges que els acompanyen.

***/****

El teatre de Txékhov conté una fina ironia que Christopher Durang va saber transformar en sarcasme en un aclamat guió, sota el títol Vanya and Sonia and Masha and Spike. Avui tenim la possibilitat de gaudir-lo a les nostres sales, gràcies a la coproducció de T de Teatre, Bitò i La Brutal.

De fet, el segell de T de Teatre es fa notar amb solvència gràcies a l’actuació de la Marta Pérez i la Carme Pla. L’equip que dirigeix David Selvas sembla moure’s, de vegades en excés, a l’entorn d’aquests dos monstres de l’escenari. Donen vida a dos caràcters antagonistes, a través dels quals es mou la trama. La Masha (Marta Pérez) arriba a la casa familiar amb l’estol d’una estrella del cinema i el desequilibri que li aporta la seva carrera frustrada al teatre i el desencís de les parelles joves i buides. I es troba la seva germana Sònia (Carme Pla), paradigma de l’autoestima baixa i la incapacitat per assolir reptes, o ni tan sols plantejar-se’ls. Ella i en Vanya, el tercer germà (Albert Ribalta), han dedicat la vida als seus pares, ja difunts, i l’absència d’objectius i la incapacitat d’adaptació al canvi dels signes del temps els fa sentir buits. La dona de fer feines (Lide Uranga), argentina, mostra el camí dels esdeveniments a l’avançada, com un oracle. El contrapunt jove i innocent (o no) l’aporten l’Alejandro Bordanove, el “cos” que entreté l’artista, i la Paula Jornet, en el paper d’una divertida i fresca aspirant a actriu.

Vanya, Sònia i Masha, personatges de les creacions de Txékhov, esdevenen un homenatge al dramaturg rus. De fet, tots els personatges, com diu el director, neixen d’uns referents i d’uns estereotips teatrals que l’autor fa reviure.

L’empremta que  deixen els personatges al llarg de l’obra és desigual, en molts moments, i va en funció de la força de l’artista que els interpreta. És un dels punts que fa trontollar l’equilibri del muntatge. Al costat d’una Marta Pérez increïble, capaç de tots els papers possibles, amb un punt còmic propi que sap transmetre amb força, i de l’energia en escena de la Carme Pla, trobem un Vanya excessivament pusil·lànime, erràtic, sovint absent, espectador en escena de l’actuació de les protagonistes; una Casandra que no està a l’alçada, que la salva l’accent i el text; un Spike excessiu, no pas probablement per l’actor sinó pel to que la direcció li haurà pretès donar; i una Nina excelsa en el seu paper secundari (menció a banda es mereix la Paula Jornet, que converteix en or allò que toca amb una traça pròpia de qui porta el teatre ben endins, que és capaç d’excel·lir a la Flyhard o captivar amb l’exitosa La importància de ser Frank). El to d’un humor massa fàcil, de vegades, i una música de fons, darrere els diàlegs, que no té sentit ni se li veu intenció, són dos aspectes a considerar, inevitablement.

Amb tot plegat, i malgrat els aspectes citats, La meravellosa família Hardwicke omple i omplirà de rialles i aplaudiments el pati de butaques, sempre desitjós d’humor, de bones estones per emancipar-se i distreure’s. Sense haver de pensar massa. Però, això sí, deixeu-m’ho dir: a no ser que ho exigeixi de forma expressa el guió, no són els Rollings... que són els Stones! (Oi, Tardà?)

Si és família, no és meravellosa, sinó tot el contrari. El títol de l'obra anglesa que el director David Selvas ha portat al teatre Villarroel, “La meravellosa família Hardwicke”, dona pistes del que passa a l’escenari: tres germans que es retroben a la casa familiar, on dos d'ells havien cuidat els pares malalts, i on surten les diferències que els separen. El tema, doncs, podria ser tràgic però l’autor de l’obra, l’anglès Christopher Durang, va crear una obra en què l’humor suavitza i humanitza les arestes punxants.
L’adaptació a casa nostra aconsegueix aixecar somriures constants, que de vegades són agres perquè el fons que els desperta és una relació familiar plena de conflictes. L’acció és dinàmica i els personatges estan ben caracteritzats. Ara bé, el personatge de la Masha, la germana actriu que visita els dos germans, i que és la desencadenant de l’acció, està massa teatralitzat. O, per dir-ho amb altres paraules, convida poc a fer-lo versemblant. I en Vanya, el germà, manté un monòleg al final de l’obra sobre l’ús de les noves tecnologies i la diferència entre els temps antics i moderns, excessivament llarg i extens. Seria necessari la longitud si digués informacions que no s’hagin dit mai en converses senzilles. Però no és el cas.
Per acabar, el final és alentador i lliga bé l’acció amb al principi; tant que fa pensar a l’espectador que sempre hi ha esperança: la família pot ser meravellosa. Ah! I el millor de l’obra: la simpatia del personatge de la dona de fer feines, la Cassandra.

No hi ha cap família perfecte, aquesta és la realitat. El tema està en quina és la peculiaritat que té la teva. A la dels Hardwicke, per exemple, tots els fills tenen noms de personatges de les obres de Txékhov perquè els pares eren uns amants de la seva obra. Però si només quedés aquí la història, tot seria més senzill. Dues germanes i un germà, la Sonia i en Vània viuen junts en la casa que paga la Masha que triomfa arreu del món treballant d’actriu. L’acció d’aquesta producció comença quan Masha (Marta Pérez) torna a casa amb la seva parella per anunciar que hi hauran canvis en la vida dels seus germans. I quan arriba, comença el terrabastall que posarà un nou ordre a la família.

El tot d’aquesta obra, o la principal atracció, és el seu text enginyós i divertit, que fa riure a mandíbula oberta a tot el públic gairebé durant tota la narració. Cada diàleg del text de Christopher Durang (traduït per Cristina Genebat) té l’equilibri exacte entre el drama i la comèdia. Quan els personatges, sobretot la Sonia (Carme Pla), es comencen a posar intensos i amb dissertacions de la vida, com si d’una obra de Txékhov es tractés, arriba alguna frase enginyosa que trenca el moment i provoca riures a la platea. Aquest balanç entre els diferents gèneres és allò que atrapa a l’espectadora.

Els personatges de l’obra són exquisits en la seva excentricitat, però n’hi ha un que destaca especialment i és la Cassandra (Lide Uranga), la dona de fer feines de la Sonia i en Vània. Quan ella surt a escena i obre la boca, encara que sigui poc, roba el protagonisme de la resta. I no hi ha remei, es converteix en el centre d’atenció i adoració.

El muntatge és dinàmic, divertit, molt amè i et deixa amb ganes de veure altres capítols de la família. El joc que dona l’escenografia s’aprofita al màxim, construint un marc perfecte per a cada escena.

Tota la producció projecta il·lusió i ganes de passar-ho bé, i el públic s’emporta aquesta sensació fantàstica cap a casa.

La meravellosa família Hardwicke entra de ple dret a la categoria de divertiment teatral. Lluny de ser la comèdia intel·lectual que potser algunes frases promocionals han volgut vendre, l’obra es troba més a gust en el terreny de l’homenatge lleuger i el subratllat una mica més vistós, com fet amb marcador fosforescent. Es parla de Txèkhov, sí. Hi ha moltíssimes referències als seus personatges i a les seves obres, i fins i tot algunes escenes ens acosten a les estructures dramàtiques del dramaturg rus, però tot sembla casual, quasi capriciós, i amb poques justificacions. No sabem perquè el pares els hi van posar noms de personatges... No s’explica del tot la vinculació txekhoviana... Però malgrat això, l’obra es gaudeix de principi a fi, sobretot si et deixes arrossegar pel torrent d’ocurrències i situacions francament divertides.

El muntatge que ha creat David Selvas funciona com un coet. Des de la primera escena, amb les tasses voladores, ja ens adonem com a espectadors que no hi haurà treva. L’aparició de personatges inesperats, el delirant –i també poc justificat- ball de disfresses, les visions de tragèdia grega, l’streaptease a l’inrevés, el monòleg de la molècula, etc. Un munt d’escenes que no deixen respir i que ens condueixen cap a una última part més transcendent, on cada personatge té el seu moment per redimir-se o salvar-se. Però res seria igual sense la cohesió d’un grup d’actors que es diverteix –això es nota, es transmet- i que fa divertir al públic. Costarà d’oblidar el sentimental monòleg d’Albert Ribalta (Vanya), el magnífic duel de plors de Marta Pérez (Masha) i Carme Pla (Sonia), les afilades rèpliques de Lide Uranga (Cassandra), la innocència i la il·lusió que tan bé sap transmetre Paula Jornet (Nina) i les xulesques exhibicions d’Alejandro Bordanove (Spike). Un elenc de primera per a una comèdia que arriba per fer força soroll i quedar-se un temps llarg a les nostres cartelleres. I és que ja hi ha per teatres de mig món un munt de famílies Hardwicke, sobretot després de que l’obra guanyés el premi Tony del 2013 gràcies al muntatge protagonitzat per Sigourney Weaver i David Hyde Pierce.

David Selvas està agafant gust i rodatge a dirigir textos reconeguts —clàssics?— i, tot i que La meravellosa família Hardwickeno és un Txékhov, el dramaturg Christopher Durang va aconseguir mantenir l'aura d'aquells espectacles que li serviren d'inspiració. Tant la traducció de Cristina Genebat com els encerts en la banda sonora i en el vestuari ajuden a preservar l'imaginari col·lectiu txekhovià acompanyant aquest text estrenat l’any 2012 amb el títol Vanya and Sonia and Masha and Spike.

La Sonia (Carme Pla), el Vània (Albert Ribalta), la Cassandra (Lide Uranga), la Masha (Marta Pérez), l’Spike (Alejandro Bordanove) i la Nina (Paula Jornet) donen vida al muntatge. Podem oblidar-nos dels noms dels personatges perquè ens hi sentirem identificats igualment: adonar-se que el temps ha passat de cop, la frustració per tot allò que no hem tingut, la por de perdre el que ens queda, etc. Els actors broden la seva feina i defensen els papers sense fissures. I és que, amb menció especial a Marta Pérez i Alejandro Bordanove —que, en aquest sentit, interpreten els personatges més difícil—, resulta ben senzill sentir empatia pels germans Hardwicke i pels seus coneguts: així és com se’ns posen a la butxaca.

Cap al desenllaç, en una explosió magistral de «l'oncle» Vània davant de la família —tot i que ja comença a fer-se pesat assignar el rol infernal a les xarxes socials—, és quan els personatges tenen aquellarevelació que l'espectador també sent en algun moment de l'obra. Però no parlo de reconèixer incrustacions diverses de Les tres germanes, L'oncle Vània, La gavina o L'hort dels cirerers, malgrat que l'obra té més gràcia si també s'hi localitzen totes aquestes referències.