Kulunka Teatro: Forever

Es diu que una imatge pot valdre més que mil paraules i és, certament, una veritat absoluta. El moviment, la situació o una simple mirada poden transformar la reacció o la connexió entre persones. L’art escènic utilitza aquestes imatges com la més potent de les seves armes, deixant en l’expressió corporal un pes enorme en les seves produccions.

Descobrir a la companyia Kulunka Teatro amb un espectacle com Forever és tota una experiència, sensorial i emotiva. En un escenari giratori magnífic conflueixen tres espais d’una mateixa casa: el rebedor/menjador, l’habitació dels pares i l’habitació del fill. Sense pronunciar ni una paraula els intèrprets ens porten de viatge per la història d’aquesta família, des que són dos fins que sent tres s’enfronten a situacions inesperades i gens fàcils.

La història potser és senzilla en concepte, però complexa en la profunditat en la qual és mostrada a l’escenari. Cada matís dels problemes i els entrebancs que enfronta cada personatge s’expressa amb integritat i honestament, sense ensucrar ni passar per alt moments tensos i dolorosos. El públic connecta fins a tal punt que sent en la seva pròpia pell el calvari, l’amor i la por que es pot veure a escena.

Iñaki Rikarte sorprèn amb una virtuositat absoluta a l’hora de dirigir un engranatge tan precís. Els moviments de l’escenari en sí mateix s’entrellacen de manera orgànica amb el dels personatges interpretats per dos actors i una actriu que es mereixen una ovació inacabable després dels 90 minuts més exhaustius que es puguin veure al teatre avui dia.

José Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo aconsegueixen transmetre fins a uns límits insospitables, tot i l’impediment de l’expressió facial de les màscares que porten. Uns elements que canvien per a l’espectadora simplement amb el treball d’aquells que hi ha sota.  A més, hi ha un canvi constant de personatge, ja que tots tres es converteixen en un o altre personatge amb el pas de la trama, i és impactant veure com només tres persones donen vida fins a sis personatges de manera simultània i entregant-se en cada aparició.

És increïble com la mateixa màscara, magnífic treball de Garbiñe Insausti, té tantes connotacions diferents només amb l’expressió corporal de el o la intèrpret. Un vehicle interessant i màgic per transmetre un món d’emocions al pati de butaques.

Aquesta producció és una delícia, és d’aquelles que es necessita veure més d’un cop per poder copsar-hi tot els matisos que enriqueixen el seu art. Desitjant veure quina serà la propera història per a compartir.

Vaig descobrir André y Dorine ja fa deu anys, i vaig quedar absolutament rendit al mestratge, al virtuosisme i a l’exquisit treball emocional de la companyia basca Kulunka Teatroa. Amb el seu teatre de gest i de màscara han recorregut mig món i han guanyat diversos premis, tots molt merescuts. Concretament, Forever es va fer l’any passat amb dos premis Max i dos premis Talia. I tot això... sense pronunciar ni una paraula.

Si a André y Dorine es tractava el tema de la vellesa, i tangencialment el de l’Alzheimer, aquí es fa un retrat –o potser hauríem de dir una dissecció- d’una família formada per un pare, una mare i un nen amb diversitat funcional. Podem pensar a priori de que parlarà la peça, però un cop més la companyia ens sorprèn amb subtemes i decisions argumentals que van un pas més enllà. De fet, no m’esperava que l’obra tingués moments tant durs i difícils de veure, de la mateixa manera que tampoc vaig veure a venir un final tan incòmode... i tan coherent. Una autèntica escola per a narradors i un exemple de com es pot arribar a exprimir una situació fins arribar al màxim.

A part de totes les emocions que desperta Forever –algunes fins i tot enfrontades- cal ressenyar també el gegantí treball tècnic que hi ha al darrera. Que només tres persones puguin oferir l’espectacle que veiem dalt de l’escenari ja és tota una proesa. I és que al darrera de l’escenari giratori hi ha un treball de precisió, de coordinació i de concentració molt poc habitual. Sense cap mena de dubte, una genialitat que no us hauríeu de perdre.

Penso en els experiments psicològics amb expressions bàsiques que demostren sorpresa, por, felicitat, etc. Totes aquestes expressions facials que estan limitades en una màscara inert. Tot i això, la persona que dóna vida a una màscara fa que aquestes expressions humanes es comuniquin més enllà d'un mer gest facial.

Kulunka demostra el seu talent en aquell donar vida a una màscara inert. Però va més enllà. El seu domini de la il·luminació, l'escenografia, el vestuari, el so just ens envolten en un entorn ben definit. Ens traslladen al seu món en un obrir i tancar els ulls.

Des del minut 1 t'emboliquen en aquesta història de família, molt allunyada de la de Mr. Wonderful i més propera a la realitat. La complicitat amb el públic que es busca tornant aquesta mirada a l'espectador ens recorda que de decisions està feta la vida i que els petits moments poden portar a resultats magnànims.

Una trama ben filada que no deixa temps a la pausa però sí a la reflexió.

Escoltin aquestes màscares, tenen molt per explicar-los.