Kulunka Teatro ha convertit el teatre de màscares en un llenguatge propi, capaç d’explicar grans històries humanes des del silenci, el gest i una emoció directa. Aquest estiu, el Festival Grec porta al Teatre Condal la trilogia que ha consolidat la companyia com un referent internacional: André y Dorine, de l’1 al 9 de juliol; Solitudes, del 10 al 19 de juliol, i Forever, del 22 de juliol al 2 d’agost. Tres espectacles sobre els vincles, la memòria, la soledat, la família i el pas del temps que permeten endinsar-se en l’univers d’una companyia que ha fet de la màscara una eina de veritat escènica. Conversem amb Garbiñe Insausti, José Dault —cofundadors i intèrprets— i Iñaki Rikarte, director, sobre trajectòria, ofici i emoció.
‘André y Dorine’
Us imaginàveu arribar fins aquí quan vau fundar la companyia fa 17 anys?
Garbiñe: El nostre impuls va ser explicar una història amb un llenguatge que no coneixíem, però que ens resultava atractiu. Vam formar equip, uns quants bojos ens van dir que sí i vam començar a treballar. Però ni en els nostres millors somnis hauríem imaginat aquest recorregut ni que acabaríem fent tres obres seguides.
José: Fa 17 anys somiàvem a tirar endavant un espectacle, André y Dorine, que va ser l’origen de tota aquesta família meravellosa que hem creat. La curiositat pel codi, pel llenguatge i per l’experiència de posar en marxa un projecte va ser tan immediata que no vam projectar quin recorregut tindria l’obra.
Iñaki: Crec que cap de nosaltres pensava que mai ens donarien un premi. Tot ha anat passant d’una manera natural, però cap a un lloc absolutament inesperat.
Com es veu el món a través d’una màscara?
J.: Es veu molt poc [Riu]. La màscara ens ha fet trobar el nostre propi codi, la nostra manera d’explicar. Com a actor, és un exercici d’eliminar l’ego. De posar-te clarament al servei de la història i transitar-hi.
I.: I, com a companyia, la màscara ens obliga a mirar el món d’una manera determinada. Gairebé mai pots explicar el primer que et ve al cap. El llenguatge de les màscares és molt limitat i obliga a treballar a la recerca de l’essència de les coses.
‘Solitudes’
Tapar-se amb una màscara us permet arribar a una veritat més profunda?
G.: Sembla una paradoxa. Com pot ser que, amb el rostre cobert i amb un llenguatge tan limitat, que prescindeix de la paraula, es pugui arribar tan lluny? Aquesta és la intuïció que vam tenir quan vam començar a treballar en aquest univers. Després ho hem pogut constatar, i això ens ha enganxat d’aquest llenguatge. Anant a l’essència de les coses hem arribat a compartir les nostres històries amb públics molt diversos. És molt bonic veure que potser no t’entens al carrer, però t’entens al teatre.
La màscara neix del personatge o és el personatge qui neix de la màscara?
G.: De les dues maneres. A vegades necessitem un personatge determinat i vaig al taller i intento crear-lo. I, a vegades, es crea una màscara sense saber per a què servirà, i després li trobem el seu lloc. Com moltes coses a Kulunka, és una feina molt intuïtiva. I de prova.
«La tendresa és un sentiment molt potent i cal ser valent per, per exemple, plorar en públic»
“Kulunka” significa “bressolar” o “acotxar”, en basc. Fa falta més tendresa?
I.: No m’atreveixo a dir si en fa falta, però sí que crec que hi ha una mena de prejudici amb la tendresa que em sembla bé combatre. A vegades sembla que, quan algú es mostra tendre, es mostra feble. I jo crec que cal molta valentia per mostrar tendresa.
J.: Vivim en una societat que té dificultats per gestionar les emocions. Els espectacles de Kulunka conviden a sentir. Hi ha tendresa i hi ha molta cruesa. La tendresa és un sentiment molt potent i cal ser valent per, per exemple, plorar en públic.
I.: I el codi amb què treballem ens ajuda a fer això. Tot el que veu l’espectador és mentida: apareixen uns caps grossos a escena i cal creure’s que els passen coses. Això obliga el públic a situar-se en una posició oberta, predisposada al joc. I això provoca un sentiment molt pur.
‘Solitudes’
Com afronteu aquesta trilogia al Grec?
J.: Jo en tinc moltes ganes i sento una certa responsabilitat, perquè potser vindrà gent a veure André y Dorine després d’haver-la vist fa deu o quinze anys. Em genera molta expectativa veure com s’enfronten al seu propi record de l’obra.
G.: Fer els tres espectacles seguits és un repte en l’àmbit actoral. Però els nostres espectacles són vius, estan en actiu. No és que hi tornem després de 17 anys. Girem amb tots tres perquè l’equip estable es manté, i això també és una raresa.
I.: Serà una oportunitat de compartir amb el públic el nostre viatge. Com hem anat canviant i com ha canviat la nostra mirada sobre l’ofici i sobre el món.
I com veieu el futur de la companyia?
J.: Ens veig continuant creant plegats i sense perdre la il·lusió d’explicar coses junts. El més bonic que ens ha passat ha estat trobar-nos. Per tant, espero que continuï viu i que continuï tenint sentit.
I.: La il·lusió és el que ens sosté aquí.
G.: No es pot explicar millor.
Més informació, imatges i entrades:
