Ifigènia

Tornar a les tragèdies clàssiques és tornar sempre a casa. Per molts anys i anys que hagin passat. En aquest cas, tornar a Ifigènia -d’Euripides- significa revisar la història d’una mártir, del fill sacrificat com ho van ser també Jesucrist o Isaac, els anyells bíblics. La historia és sobradament coneguda: després del rapte – o la fugida – d’Helena a mans de Paris, l’exèrcit grec parteix cap a Troia en clau de Guerra per recuperar-la. No obstant, les naus no poden llençar-se a la mar degut a la falta de vent; necessitaran doncs, segons l’oracle, el sacrifici d’Ifigènia, filla de Clitemnestra i Agamenón. Després de la mort d’Ifigènia, seguirán, en plena espiral de venjança, la d’Agamenón a mans de la seva dona, i la d’aquesta última a mans del seu fill Orestes.

Per la representació d’Ifigència es compta en un repertori de luxe en tots els sentits: Pere Arquillué, Emma Vilarasau, Albert Pérez, Marta Ossó i Pau Vinyals. Finalment, un cor format de cinc veus que s’uneixen per marcar el pas de la narració. L’adaptació dels texts per part d’Albert Arribas és acurada, cenyint-se al gruix de la tragèdia i sense marejar als espectadors amb detalls innecesaris. Per últim, l’adaptació d’Alicia Gorina està a l’alçada del text: amb una posta en escena senzilla però contundent, donant a la tragèdia el pes que requereix a través d’un delicat balanceig de llums, cants i interpretacions intenses però mai sobreactuades. Un únic “però” a destacar: un excés de sang gratuït i innecesari que desentona amb una posta d'escena exquisita. No s'ha escatimat per una tragèdia amb un missatge clar i vigent: s’ha de fer justicia i no venjança.

Quan Agamèmnon, castigat per Àrtemis per fatxenda, es va veure obligat a sacrificar Ifigènia, la seva filla, per poder reprendre el camí de Troia amb els seus vaixells, va prioritzar la seva ànsia de poder i, alhora, el seu amor per Grècia davant l’amor per la jove. Clitemnestra, mare d’Ifigènia, embogí. El desig de mort, el desfici per la revenja i el sentiment de desesperança van esdevenir protagonistes. Àrtemis, però, va utilitzar el sacrifici com a càstig només per Agamèmnom, substituint la mort de la jove per la d’un cérvol i transportant-la a Crimea, on tenia la funció de sacrificar els estrangers que, víctimes de naufragis, arribessin a les seves costes. Orestes, germà d’Ifigènia, va arribar a l’illa molts anys després com a fugitiu per haver mort Clitemnestra, la seva mare. Tots dos es van reconèixer i van escapar plegats de l’exili i el destí al que havien estat condemnats.

A l’Antiga Grècia, la mitologia servia per explicar el món sencer, i totes les incerteses hi trobaven resposta. Els mites, els déus, i els éssers que habitaven aquestes històries protagonitzaven metàfores que han inspirat la filosofia, l’art i la cultura en general.

Ifigènia va ser un dels grans drames d’Eurípides, el gran poeta tràgic, amic de Sòcrates. Era conegut per portar a l’extrem el caràcter de déus i mites, gairebé fins a la paròdia. I, lligant perfectament amb l’obra, va arribar a afirmar que “A qui els déus volen destruir, abans l’embogeixen”. Excepte Ifigènia, sinònim de “dona forta”, tots els protagonistes van patir aquest embruix.

Alícia Gorina dirigeix, amb talent, sensibilitat, caràcter i solemnitat l’adaptació de l’Albert Arribas. La direcció atorga a la protagonista la força i, especialment, la noblesa, de qui pot sacrificar-ho tot per un bé superior, fins i tot a ella mateixa. L’adaptació nodreix el text de petites traces de reivindicació que eleven en moments puntuals la trama a l’alçada, d’alguna forma, dels nostres temps.

L’obra es desenvolupa en dues parts molt marcades. De la lenta cocció del desastre de la primera, amb diàlegs profunds, monòlegs eterns i passejos entre el no res, a la follia de la festa de la sang i la destral de la segona. Un contrast hiperbòlic que sobta. L’escenografia és austera, d’inici, i allò que podria semblar una platja es converteix gairebé en un desert. To baix, poc moviment... Costa, d’entrada, capbussar-se en la història que es presenta, i el salt en el ritme t’empassa d’un sol glop, malgrat que, en algun moment, desitjaries tornar enrere per captar aquella frase que fa comprendre millor el personatge i el context. La intensitat de la revenja, la passió i el drama en mans de l’Emma Vilarasau i d’en Pere Arquillué, pare i fill, prenen una dimensió màxima, i és un plaer acompanyar-los-hi. La Marta Ossó, encanta i encisa en el paper d’Ifigènia, i les membres del cor, en una exhibició de recitació i cant, amb una proposta molt original en la forma i en la intervenció, creen una atmosfera ritual, màgica, que captiva des del primer moment. En un altre nivell se situa en Pau Vinyals, l’Aquil·les, molt lluny, molt, massa, de la resta. La seva boda amb la filla d’Agamèmnon era l’excusa per atraure Ifigènia fins a l’altar del sacrifici. El seu registre, enmig d’aquest fantàstic repartiment (menció especial per l’Albert Pérez, amb una cloenda original, mordaç, original, espectacular), fluixejava com el taló del personatge.

Un espectacle indispensable, d’aquells que, per dens, intens i ben travat,  l’endemà assaboreixes encara més que a la sortida.

La mateixa història des d’un altre punt de vista o amb una mirada renovada pot tenir infinits matisos que fan apreciar encara més un relat ja conegut. El teatre és l’art per excel·lència per revisitar textos i posar-hi el focus des d’un prisma diferent perquè aquest doni encara més.

Ifigènia és la filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i no ho sap, però serà el sacrifici pel qual, segons la creença a l’oracle, el seu pare guanyarà la guerra de Troia. Aquesta és la narració de l’arribada de la noia al campament de l’exèrcit i l’acceptació del seu fatídic destí. Però sobretot és la història d’una mare que no podrà oblidar l’atrocitat que ha perpetrat el seu marit i buscarà venjança, mentre serà objecte d’això mateix.

Alícia Gorina agafa un clàssic de la literatura i el teatre per tornar-lo, en certa manera, als orígens de les tragèdies gregues del passat. Per a això, recupera el cor com a figura indispensable. Cinc actrius (Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler) son les narradores i la veu, a l’uníson, de la consciència de les dones de l’obra. Aquest element dona força i projecció a la narració, omplint els buits i el silenci durant la intensitat dels parlaments que s’intercanvien els personatges.

Un muntatge potent i atrevit que explica una història coneguda, però amb un ímpetu diferent. Amb elements simples que, tot i ser pocs omplen un escenari enorme, es converteixen en els objectes claus i necessaris per al relat. Des de l’altar a la destral, passant pels banderins i les teles emprades. Tot té un sentit i un objectiu narratiu.

La primera part de l’obra, més arrelada a la part textual amb els diàlegs grandiloqüents entre Agamèmnon i Melenau o entre Clitemnestra i el seu marit, es fa una mica llarga i pesada. Especialment perquè és el segment de l’obra on més que acció i ha paraules i més paraules sobre l’escenari, creant un ambient dens. Però és a partir del sacrifici, quan el relat es converteix en moviment que neix de la ira i la passió, que l’espectadora es queda hipnotitzada i no pot apartar la mirada de l’escenari. Es descobreixen uns personatges posseïts per les seves emocions més primàries, deixant enrere la raó i la calma. I aquesta força irracional que els empeny arrasa amb tot i el públic s’entrega fins l’últim monòleg.

Tot aquest desplegament teatral té en Emma Vilarasau un dels seus majors atractius. Vilarasau dona un salt amb la seva interpretació i sorprèn a cada moment que avança el text. El seu moviment a l’escenari impressiona i mostra una cara poc vista d’aquesta actriu, deixant clar que li queden moltes facetes per explorar amb les quals brillar. Interpreta a Clitemnestra com una força de la natura que no té res a perdre i que es deixa guiar per la venjança i el dolor, i ho fa magníficament.

Vilarasau i el cor, entonant les seves veus amb un treball delicat i molt laboriós, son el nucli d’una obra que, tot i coneguda, aconsegueix sorprendre una vegada més al públic.

Ifigènia és una adaptació d'Albert Arribas a partir de les peces Ifigènia a l'Àulida i Ifigènia entre els taures d'Eurípides, un dels grans clàssics de la tragèdia grega del s.V aC.

Es tracta d'una tragèdia grega basada en el sacrifici d'Ifigènia, filla d'Agamèmnon, rei d'Argos, fill d'Ateneu i de Clitemnestra, filla de Tindàreu i de Leda, reis d'Esparta, germana d'Helena i esposa d'Agamèmnon.

La proposta dirigida per Alícia Gorina en la seva primera aproximació a la tragèdia destaca com es posa en qüestió la perpetuació de la violència en una família, una mitologia o un sistema de govern.

Una proposta escènicament molt austera, basada principalment en el treball actoral.


Pere Arquillué i Emma Vilarasau en són els principals protagonistes. Primer com a Agamèmnon i Clitemnestra, i posteriorment, com a Orestes i Ifigènia. Pau Vinyals, Marta Osó, Albert Pérez i un cor de cinc actrius cantants Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler, completen l'elenc.

El cor és pura poesia. El cor és un dels elements fonamental en tota tragèdia grega. És qui ens explica la trama i el que succeix a escena, qui marca les parts de la peça, qui crea les diferents atmosferes i emocions, analitza els esdeveniments escènics. El cor són els fantasmes de la nostra societat que ens convida a pensar i prendre consciència del nostre passat, d'on venim i del naixement de la democràcia.

L'acció passa en dos espais teatrals: un exterior (desert) i un interior (temple). També consta de dues parts:El dia i La nit, força diferents quant al treball textual i d'il·luminació. Una part està dins de l'imaginari convencional de les tragèdies gregues, on s'utilitza un tipus de vers més clàssic, com alexandrins, de vuit síl·labes o de deu, i una altra més trencadora, més visual.

Estem davant d'una obra molt teatral que parla dels orígens del teatre. Un viatge teatral de l'antiguitat al món contemporani.

La història d'Ifigènia ens explica unes quantes coses que no ens són gens llunyanes, com que la violència i el desig de venjança dominen el món, que la democràcia és un règim patriarcal i corrupte, que els éssers humans som els responsables dels nostres actes i que els déus existiran sempre mentre sapiguem representar-nos a nosaltres mateixos.

Ifigènia ens parla de les injustícies, dels conflictes, del jo interior, de la identitat, del paper de la dona social i políticament, i de la seva visibilització i reivindicació pel que fa a la seva opinió, de la transgressió de les normes socials, dels drets davant els conflictes generats i de la violència física injustificable.

Eurípides va utilitzar la tragèdia per exposar les seves idees, les seves inquietuds i la seva disconformitat davant de principis tradicionals considerats per la societat atenenca del tot intocables, com la superioritat de l'home envers la dona o la virtut de la guerra. Va donar veu a les dones, va fer visible les seves opinions, els seus sentiments i les seves passions. Un home avançat a la seva època.



 

Sovint veiem representar tragèdies gregues com si fossin textos d’abans d’ahir. Se’ls escapça, adapta i recol·loca per no destacar dins de les produccions habituals dels teatres. Es conserva el seu to grandiloqüent, a vegades s’acompanyen d’escenografies majestuoses o pel contrari minimalistes, però gairebé sempre s’oblida que el teatre grec tenia una estructura pròpia, allunyada del que estem acostumats a veure. És per això que quan, de tant en tant, algú fa l’intent d’acostar-se als orígens –L’Orestea que ens va arribar fa uns anys de la mà de l’italià Luca de Fusco- val la pena parar-hi atenció i prendre detinguda nota.

És evident que en aquesta Ifigènia que ara ens arriba al Lliure també s’han pres algunes llicències –per començar es representen dues obres en una: Ifigènia a Àulida i Ifigènia entre els taures- però s’ha prioritzat el gran treball del cor, així com les diferents parts que fan d’aquestes peces autèntics monuments històrics. En aquest sentit, no era fàcil adaptar tota la segona peça abans esmentada, molt més obscura i complexa que la primera. De fet, l’obra original es basa en confusions, somnis i premonicions, ocultació dels fets i revelacions sorprenents que van teixint una trama força recargolada. Una trama on l’estàtua d’Artemisa acabava tenint molta importància, encara que en l’adaptació d’Albert Arribas sigui només una presència quasi referencial al final de tot l’espectacle.

El muntatge dirigit per Alicia Gorina és conservador i trencador alhora. Manté els llargs diàlegs o monòlegs del text original, però no dubta en fer del cor un personatge més... gairebé protagonista. També es decanta per una posada en escena grandiosa, tel·lúrica i a moments sanguinolenta i salvatge. No hi falten símbols potents –la destral que s’enterra i es desenterra infinitat de vegades- però sobretot no hi falten uns actors i actrius solvents i entregats. Sense ells i elles –encapçalats per uns pletòrics i juganers Emma Vilarasau i Pere Arquillué- tot aquesta bogeria no hauria estat possible.