La brama del cérvol

Ja et poden agradar més o menys les seves propostes, que sempre, absolutament SEMPRE, sortiràs amb ganes de menjar-te el món i sobretot de canviar-lo... podem canviar el món a través del teatre? Aquesta pregunta es planteja des d'un inici, però no només aquesta, sino moltes que els que formem part del gremi actoral no només fem sino que argumentem, desenvolupem, critiquem i després, sentim, hipòcritament, que només amb això ja formem part activa de la revolució per un món millor.

"La superioritat moral dels artistes". Temazo. Quin pal i què real alhora.

Tot això amb una paranoia d'espais, de personatges, d'encreuament de personalitats... riures assegurats.

Molt bona feina.

L’ésser humà com a individu té un valor relatiu, això és evident, la força com a societat esdevé a través de la creació de col·lectius amb objectius comuns. Moltes vegades es creu que no hi ha un altre camí que el marcat, aquell que està dibuixat, per on transiten les persones com un ramat. Però només que s’encengui una espurna de dubte o de pensament crític pot crear nous camins i aquesta, sens dubte, és l’esperança per evolucionar com a societat.

A La brama del cérvol ens situem en un vell hotel de muntanya ubicat a la Vall Fosca. Un terreny apartat i amb poca població que encara conserva part de la seva individualitat i les seves tradicions, cultura i natura. Per ajudar a fer conèixer la zona, cada any, per la mateixa època, s’organitzen activitats com una ruta que ajudarà als assistents a presenciar la brama del cérvol, una experiència inoblidable. En aquest hotel s’allotgen una parella que vol viure aquest moment, i també un grup de persones involucrades en el món del teatre que han estat convidades per parlar en una xerrada de l’impacte de la dramatúrgia en la societat. Res serà tant senzill.

La Calòrica té acostumat al seu públic a sortir del teatre amb una explosió al cap i una visió nova d’un aspecte vital de la societat del qual fins al moment potser no havia reflexionat gaire. Enmig d’una trama plena de bogeria i adrenalina, el subtext té un objectiu clau de desperta social, de buscar més enllà d’allò que, suposadament, la gent coneix. I en aquesta ocasió torna a triomfar en aquest objectiu, ja que el públic no para de rebre inputs

El text de Joan Yago, com acostuma, és ràpid, intel·ligent i fila perfectament les diferents trames que s’entrellacen amb el tema principal, aquella reflexió que vol que es vagi fent camí en la ment de l’espectadora. A la seva virtuositat dramatúrgica, s’uneix la visió extraordinària d’Israel Solà per donar-li la forma adequada a tota la història a través d’un muntatge que no deixa indiferent i que estimula al públic durant tota la producció, a més de deixar un segell clar de la companyia com sempre. Diferents escenaris i escenografies que van transicionant sense parar el relat i donant moments increïbles com les escenes paral·leles dins del mateix escenari. Quina meravella el karaoke i la discussió simultània!

Aquest binomi autoria-direcció, no podria ser el mateix sense un repartiment que sempre està en estat de gràcia. A la interpretació esplèndida dels calòrics Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol, si sumen aquesta vegada la fantàstica Mel Salvatierra i Oriol Casals. El seu compromís per portar l’essència de l’obra al pati de butaques és palpable des del primer minut i l’espectadora se sent en deute entregant-se a la història per complet. El ball de personatges i la necessitat creixent d’arribar cada vegada més al límit per exposar un deliri extenuant, només es pot transmetre quan es desprenen de tots els prejudicis i es deixen emportar per allò que necessita el personatge.

Anar a veure qualsevol obra d’aquesta companyia és tota una experiència i aquesta no n’és l’excepció. És possible que el llistó de les anteriors no se superi en aquesta ocasió, però igualment és imprescindible descobrir-la sense saber gaire res i deixar-se emportar per aquesta meravella que respira i viu teatre per totes les seves arestes.

La Calòrica té una habilitat especial per convertir una situació aparentment quotidiana en un laboratori on esclaten, amb humor i mala bava, grans preguntes. La brama del cèrvol, una experiència única en un marc incomparable, parteix d’un punt de trobada tan comú com carregat de promeses (un hotel de muntanya perdut, d’aquells que venen silenci, natura i desconnexió) i hi fa confluir personatges que hi pugen buscant alguna cosa que no sempre saben anomenar. El que podria ser una comèdia d’embolics esdevé, escena rere escena, una radiografia punyent sobre el desig d’experiències transformadores, la necessitat de relats compartits i la facilitat amb què tot això es pot convertir en mercaderia emocional.

L’argument s’organitza com un mosaic de línies que s’entrecreuen amb un ritme gairebé matemàtic. Hi ha qui hi veu una oportunitat per tancar tractes i convertir el paisatge en plusvàlua; hi ha parelles que intenten salvar-se buscant en l’escapada una experiència catàrtica, i, com a contrapunt, un grup de creadors discuteix sobre el sentit del teatre polític amb una barreja deliciosa de convicció, vanitat i vulnerabilitat. Paral·lelament, dues joves s’endinsen al bosc perseguint el rumor d’una festa antiga, i aquest fil més nocturn i iniciàtic posa en circulació una altra energia: la de la recerca d’alguna cosa real en un món que ho empaqueta tot.

Aquesta arquitectura dramatúrgica no seria possible sense la mà d’en Joan Yago, autor habitual de la companyia i una de les plomes més fines del teatre català contemporani. El seu text combina l’enginy verbal (rèpliques ràpides, contradiccions que esclaten en el moment exacte, humor que desarma) amb una construcció de situacions que avança per acumulació i xoc. Yago sap escriure personatges que són, alhora, tipus socials fàcils de reconèixer i individus ferits, gent que fa servir paraules grans per tapar buits petits, o que es protegeix amb la ironia perquè dir el desig a pèl és més arriscat. I, sobretot, sap fer una cosa molt difícil: que l’obra parli del teatre (i dels seus discursos, litúrgies i autojustificacions) sense convertir-se en un joc endogàmic; al contrari, la mirada sobre el sector és un trampolí per tornar a la pregunta essencial: què esperem que ens passi quan anem a viure alguna cosa?

El text gira al voltant d’una idea central: la brama del cèrvol, un so que hauria de ser natura, apareix com a promesa de revelació. I, tanmateix, el que veiem és com els personatges projecten sobre el bram allò que necessiten, és a dir, esperança, pertinença, una excusa per canviar, o simplement una història per explicar en tornar. La dramatúrgia combina diàlegs àgils, canvis de focus i situacions que es carreguen de comicitat fins al límit; però quan la rialla arriba, sovint ho fa acompanyada d’una fiblada. És un humor que no perdona, però que tampoc humilia. Et fa entendre per què aquests personatges s’aferren al seu relat encara que s’estigui esquerdant.

La direcció d’Israel Solà ordena el caos aparent de trames i personatges amb una conducció molt fina del ritme. Fa córrer l’acció quan cal que la comèdia agafi velocitat i la deixa respirar quan el que interessa és que s’hi vegi la fissura, el dubte o el vertigen. També destaca la cura en la composició del conjunt: el repartiment es mou com un cos col·lectiu, amb mirades i desplaçaments que expliquen tant com els diàlegs, i així la peça guanya densitat sense perdre agilitat. La direcció que no il·lustra el text, sinó que el fa passar pel cos, l’espai i el temps escènic. El conjunt es mou finalment cap al caos més absolut, cap a la bogeria, i tot s’accelera d’una forma incòmoda, a una velocitat difícil de pair. Massa, potser. Però… què vols? És la gramàtica de La Calòrica. És el seu joc.

Parlar de La Calòrica és parlar d’una companyia que, des de fa anys, ha fet del treball coral i de la sàtira intel·ligent una manera d’interrogar el present. Les seves peces acostumen a desmuntar discursos solemnes (polítics, mediàtics, culturals) amb una ironia que no és frivolitat, sinó mètode. Riure per veure-hi millor.

Els aspectes tècnics no són decoració, sinó dramatúrgia en acció. L’espai escènic funciona com una arquitectura flexible que permet passar d’una sala d’actes a un passadís, d’un menjador a un entorn imaginat. Aquesta mobilitat sosté la idea que el sentit també es reconfigura constantment. La il·luminació talla atmosferes amb precisió, del realisme domèstic a una densitat gairebé ritual, i el so converteix la brama en un element que obliga els personatges a posicionar-se.

La brama del cèrvol és un gran espectacle que et deixa una inquietud persistent. Què busquem realment quan perseguim autenticitat? I quantes vegades, en realitat, només busquem una història que ens tranquil·litzi? L’espectacle no dona respostes còmodes, te les fa escoltar, com un bram, des d’un lloc on es fa impossible desconnectar.

Dins de l’ADN de La Calòrica sempre ha existit la voluntat de parlar del declivi dels valors humans i socials, ja sigui a l’actualitat (Fairfly, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda o la sèrie Sala Polivalent) o en determinats moments històrics (Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, Le congrés ne marche pas). La brama del cérvol no és cap excepció, sinó la conseqüència d’una llarga i fructífera carrera que enguany compleix 15 anys i que sempre s’ha centrat en l’humor i en una mirada crítica i política. Precisament ara, amb la perspectiva del temps, s’atreveixen en fer una obra que en el fons parla una mica d’ells mateixos, o més ben dit d’un grup de creadors escènics que es reuneixen en un hotel de muntanya per parlar de com fer un teatre que aconsegueixi transformar la societat. A partir d’aquí, un allau de situacions estrambòtiques, el creuament de diverses històries i una desfilada de personatges al límit que ho deixaran tot cames per amunt.

Un dels temes que planteja l’obra és que qualsevol petit canvi pot produir un canvi més gran, que tot està connectat i pot tenir conseqüències. Fins i tot els personatges acaben saltant d’un a l’altre actor, creant un joc de miralls realment inquietant. I és precisament aquí, en aquest garbuix salvatge, on l’obra comença a perdre part del seu encant i comença a fer-se cada cop més críptica. Fins abans d’arribar al bosc tot rutlla i tot funciona, però crec que la rave espiritual que apareix del no res només acaba aportant més confusió. Una confusió que fins i tot gaudeix d’un fals final (o un doble final, segons es vulgui veure) i una resolució metateatral que potser no calia.

Potser no serà dels espectacles més rodons de La Calòrica, però està clar que aporta idees molt interessants, un plantejament original i un guió que diverteix... i també fa pensar. Això sense parlar del nivell interpretatiu, que com sempre és d’una gran qualitat i d’una exigència ben destacable.

No oblidarem mai el primer contacte amb La Calòrica. Va ser Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel, sàtira històrica sobre el poder y la decadència. Després  vam veure, Els ocells, Fairfly, De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda o Le congrés ne marche pas, sempre crítics amb un tema concret. En aquesta ocasió ens planteja la gran pregunta: com podem cada ú de nosaltres canviar el món? Ells ho fan de la manera que saben: fent teatre i trencant totes les barreres que facin falta per fer prendre consciència del que sigui i fer crítica de tot utilitzant l’humor i la ironia.

En un hotel en un lloc perdut de muntanya s’organitza una activitat que consisteix en sentir la brama del cérvol quan es vol aparellar. Allà es reuneixen gent de diferents llocs i ambients: uns empresaris que van a tancar un tracte amb l’alcalde de la Vall Fosca per omplir-la d’apartaments i zones de lleure, dues amigues que van a una festa rave al mig del bosc, una parella amb les seves dificultats relacionals, un grup de gent de teatre a qui els han organitzat una taula rodona amb un director, una dramaturga, una escriptora i un actor.

Ja coneixem als intèrprets de la Calòrica: Xavi Francès a qui li ha tocat el paper més ridiculitzat i graciós del muntatge, Aitor Galisteo-Rocher, és el director de teatre arrogant i jactanciós, Júlia Truyol és la dramaturga descreguda que passa de tot, Esther López és la dona de Xavi Francès que lluita per mantenir la relació. En aquesta ocasió s’hi ha afegit Mel Salvatierra i Oriol Casals. Cada un dels actors i actrius interpreten dos personatges. Tots ells es van trobant en les situacions més estranyes i rocambolesques que ens puguem imaginar que fan riure per esperpèntiques i insòlites. És com si el text de Joan Yago i de la resta de la companyia se’ls hagués escapat de les mans i l’Israel Solà s’hi trobés a gust dirigint aquesta disbauxa.

Per mi, el millor de la peça és la taula rodona sobre teatre, en la que fan al·lusions a gent de les arts escèniques de casa nostra i en fan crítica amb bon coneixement de causa. Hi ha una segona part de la taula rodona en la que després d’una rave i de tot el que ha passat al llarg de l’obra, els mateixos intèrprets en roba interior han quedat abatuts i exhausts. Així ens ha deixat aquesta obra de La Calòrica.