El boca-orella va ser un dels grans aliats d’Et vindré a tapar quan es va presentar al 2014 a La Vilella. Espai en Construcció començava a caminar i aquella història de tres dones que buscaven un desaparegut de la Guerra Civil va connectar amb el públic des de la proximitat, l’humor i una posada en escena que confiava en la imaginació. Més d’una dècada després, el primer muntatge de la companyia torna a Barcelona: del 12 al 22 de novembre es podrà veure al Dau al Sec, amb Maite Bassa, Alba Rosa i Blanca Solé, sota la direcció de Roger Ribó.
La història ens porta al 1940. La Maria fa un any que no sap res del seu marit, el Joan, i decideix anar-lo a buscar acompanyada de dues amigues, la Lluïsa i la Nuri. Cadascuna ha viscut la guerra de manera diferent i afronta el viatge amb expectatives pròpies. Al darrere d’aquesta ficció hi ha una troballa familiar que va arribar el 2004, després de dècades de silenci.
Una llista que va arribar massa tard
Aquell any, una tieta del Roger Ribó va trobar a internet una llista de desapareguts durant la Guerra Civil a Manresa. Hi figurava el seu tiet avi, a qui l’avi havia buscat sense èxit. La descoberta va ser una de les llavors de l’espectacle i va despertar una indignació en el director: “Per què el 2004 i no el 1979 o el 1980, quan ja hi havia democràcia?”.
Durant el procés de creació, els membres de la companyia van descobrir que tots tenien algun vincle familiar amb els desapareguts de la guerra. Aquelles experiències els van refermar en la necessitat de parlar-ne. “A vegades ens diuen ‘altre cop el mateix tema’. Sí, és el mateix tema, perquè no s’ha tancat mai”, defensava Ribó en aquella conversa.
Les històries van anar prenent forma als assajos, a través d’un treball col·lectiu entre el director i les actrius. “Fèiem improvisacions, el Roger marxava a casa, ho escrivia, i ho tornàvem a provar. Són petites peces que hem anat enganxant”, explica Bassa. D’aquí va sorgir una estructura d’escenes curtes que permetia avançar en el viatge i suggerir allò que els personatges no sempre sabien com expressar.
Riure amb elles per poder acompanyar-les
La Maria, la Lluïsa i la Nuri comparteixen el camí, però no la manera d’entendre el que els ha passat. La Maria es resisteix a donar el marit per mort; la Lluïsa s’ha quedat vídua, i la Nuri, que ha pogut retrobar-se amb el seu, creu que ha arribat el moment de reprendre la vida. La convivència entre aquestes tres mirades dona gruix a una història en què l’amistat també implica afrontar allò que l’altra encara no pot acceptar.
Per a Ribó, les companyes de viatge expressen alhora les contradiccions de la protagonista: “La Lluïsa i la Nuri són dues parts de la Maria que l’acompanyen […]. Una és la part més innocent i l’altra la més realista. Són tres, però són una”. La construcció dels personatges va passar per fugir dels papers més previsibles. La Maria havia de ser el motor de l’acció, una dona que pren decisions i empeny les altres a moure’s. I la Nuri necessitava créixer més enllà del contrapunt còmic. Bassa recordava que havien treballat per trobar-li “la part entranyable” i perquè anés madurant al llarg de l’obra.
En aquest equilibri, l’humor té un paper essencial. “Volem que l’espectador senti, que s’emocioni, i per això també és necessari que rigui”, explica el director. La complicitat amb el públic es construeix en els petits moments compartits, en les friccions i en la manera com aquestes dones es relacionen. “Empatitzem amb els personatges que ens estimem, i normalment és a través del riure que t’acabes estimant les persones”, afegia. La proposta també s’atreveix amb el surrealisme i l’humor negre. Segons Ribó, una de les dificultats del procés va ser trobar com fer conviure els passatges més grotescos amb el dolor de la protagonista, sense que uns desactivessin els altres.
Ja durant les primeres funcions, la companyia explicava que alguns espectadors els descrivien els rius i les muntanyes que havien imaginat mentre veien l’obra. Havien fet el viatge amb elles. Era la resposta que buscaven quan afirmaven: “Volem que l’espectador entri a l’obra per l’estómac i no hi pensi fins que surti”.
Més informació, imatges i entrades:
