Comprar entrades per a El Firmament

Quan s’està immers/a en una societat que ha marcat unes pautes i uns comportaments estrictes i inamovibles és molt difícil sortir-ne. Hi ha una estructura molt ben creada per a què el ramat no surti de la zona delimitada i no vegi més enllà de les quatre parets que s’han establert com a límits. En el moment que una persona decideix tan sols mirar per sobre de la tanca que l’encercla, aquesta és jutjada i sentenciada sense cap mirament. El poder de la comunitat és indiscutible per desafiar els rols imposats i per lluitar per la llibertat.

Gara Roda adapta aquest text de Lucy Kirkwood i trasllada l’acció de l’Anglaterra rural a Catalunya: quan una dona afirma que està embarassada per impedir que la pengin a la forca, el jutge convoca a un grup de 12 dones que determinaran, en una habitació tancada, si el que aquesta noia diu és veritat. Aquesta trobada servirà per decidir el destí d’aquesta mossa i també per desvetllar alguns secrets d’aquestes dones afogades per una societat que les oprimeix.

El text de Kirkwood és una meravella i Roda aconsegueix adaptar-lo de manera senzilla i potent. El relat i els diàlegs van dansant a l’escenari d’una manera orgànica, implicant al públic a cada pas, provocant somriures i rialles en més d’un moment còmic, al mateix temps que també fa contenir l’alè en moments inesperats i colpidors. Potser la primera part de l’obra és més compacta i rodona que la segona, però de manera unificada encaixa perfectament de cara al públic.

El muntatge sobre l’escenari és increïble i encaixa totalment amb allò que es vol explicar i transmetre. L’escenografia aporta tots els elements que necessita la història per a ser narrada i dona l’espai ideal per aquest relat passional i reivindicatiu. El disseny sonor i de llums, a més dels efectes, creen una atmosfera intensa i distesa a parts igual, de manera molt intel·ligent s’adapta al to que necessita la producció en cada segment. És veritat que hi ha alguna elecció musical que sorprèn i no se sap si encaixa bé, però és igual perquè el conjunt funciona.

El repartiment és una autèntica bestialitat. Totes les intèrprets juguen majestuosament amb els seus personatges i s’impliquen fins al final amb les seves personalitats i paper concret dins d’aquesta voràgine d’emocions, traïcions i veritats revelades. Especial menció per a Anna Castells que arrasa a l’espectadora amb el seu magnífic treball donant vida a Sansa, l’acusada. Castells hipnotitza i atrapa al públic amb una interpretació visceral, plena d’una barreja d’amor i dolor, amb un pòsit de por que la va envaint i va traient capa a capa a una suposada indiferència que té molt més fons. D’igual manera, sorpresa majúscula amb Sílvia Abril a la qual tenim la costum de veure en format humor i que aquí torna a demostrar que és una actriu amb moltes cares –totes molt interessants-. El pes del seu personatge impregna i influeix en la resta del repartiment. La seva tenacitat, decisió i valentia fa remoure el relat i transporta al públic a la seva lluita interna.

Una producció impressionant que es passa volant tot i les gairebé tres hores que dura. Sense adonar-se, l’espectadora que està descobrint aquesta història i els seus personatges, es troba al precipici del desenllaç final, que sorprèn i sacseja a parts iguals. Proposta imprescindible d’aquest final de temporada.

De la barreja de dues obres tan dispars com Les bruixes de Salem i Dotze homes sense pietat surt aquest petit miracle de Lucy Kirkwood (Els fills), una visió femenina i feminista dels jurats populars i dels abusos dels homes, a diversos nivells. La història ens parla d’una dona condemnada a la forca per haver comès un infanticidi. El problema és que ella diu estar embarassada, i tocarà a les dones del poble aclarir l’assumpte i disposar sobre la vida de la noia... Un text bell i tremendament humà que potser carrega les tintes cap al final, però que aconsegueix moments de gran profunditat i de gran comunió amb el públic.

De totes formes, crec que el text de Kirkwood ha trobat una gran aliada en Gara Roda. La direcció de la també coreògrafa i intèrpret és d’una brillantor absoluta, tant pels recursos formals que troba com per la direcció d’actrius, totes superbes, de la pimera a la última. És cert que Sílvia Abril i Anna Castells destaquen per tenir els papers més compromesos de la funció, tot i que no es pot obviar el treball de veteranes roba-escenes com Teresa Vallicrosa, Mont Plans o Montse Esteve. Un autèntic festival interpretatiu que farà les delícies de qualsevol amant del teatre.

El fet que la directora vingui sobretot del camp del musical (Ànima, Golfus de Roma, Ella era Anita, Un amor particular) fa que el muntatge tingui un ritme i una sèrie de recursos que resulten molt imaginatius i juganers. És cert que a la segona part es prenen decisions un pèl discutibles (el personatge del doctor, l’aparició de la mare de la víctima o la tan comentada cançó de Mecano) però ningú podrà negar que El firmament és una de les grans sorpreses d’aquesta temporada. Un exemple de com es pot fer bon teatre amb un domini complet dels actors i de l’espai escènic, encara que sigui amb decisions senzilles i eminentment teatrals.