Quan parlem amb Julio Manrique es fan evidents les ganes que té d’estrenar El barquer. El director del Lliure torna a aixecar una peça del dramaturg anglès Jez Butterworth, de qui ja va estrenar amb èxit Jerusalem al Grec del 2019. Serà a partir del 5 de febrer a la Fabià Puigserver.
Què et porta a muntar El barquer?
He anat seguint un autor com Butterworth, de qui també he llegit les peces més petites. A part de Jerusalem, la seva altra superobra és El barquer, que es va estrenar vuit anys després, el 2017, al Royal Court i sota la direcció de Sam Mendes.
És una peça, a més, multipremiada.
Sí, a Londres i a Broadway, també amb la posada en escena de Mendes. A Irlanda n’hi va haver una altra versió, que vaig poder veure a Dublín. Vaig constatar aleshores que el text era molt poderós, encara que aquella no em va agradar tant. I és que vaig flipar en llegir-la. Volia fer alguna cosa que m’interpel·lés i em vaig dir: vinga, tirem-nos de la moto.
I ho fas amb una obra situada en l’època dels Troubles, a inicis dels vuitanta, durant el conflicte nord-irlandès.
L’acció passa el 1981 en un comtat rural d’Irlanda del Nord. Era un any molt calent, amb les vagues de fam dels militants de l’IRA, que reclamaven ser considerats presos polítics. Van arribar a morir deu membres; el primer va ser Bobby Sands, el més famós. En aquest context, la peça presenta una família enorme, republicana, catòlica, que viu en una granja. Hi ha diferents generacions, des de gent gran fins a nens petits. La família està travessada pel conflicte.
És, per tant, més coral que Jerusalem, on sobresortia el personatge de Pere Arquillué?
Allà tot passava al voltant de Johnny Byron, el Gallo, però també hi havia personatges ben escrits. Butterworth té aquesta cosa de la coralitat que tant m’agrada, com passa amb Txékhov. Aquí també hi ha unes figures més o menys protagonistes, com la de Quinn Carney (Roger Casamajor) i potser la de la seva cosina, Caitlin Carney (Mima Riera). Però és una obra amb molts personatges i tots molt ben escrits. I això, gairebé sempre, és la senyal que hi ha un gran autor darrere.
“Hi ha celebració, ritual, drama familiar, tragèdia… Hi ha moltes obres en una”
Michael Billington, crític prestigiós de The Guardian, també li va donar cinc estrelles. Suposen aquests elogis una major pressió?
Sempre la pots cagar o no; per a uns ho faràs i, per a d’altres, no. Qui sap? Però és molt més difícil fer alguna cosa bona amb un mal text que una cosa que valgui la pena amb un bon text. És un avantatge que vingui avalada.
Billington destacava la barreja entre el naturalisme estricte i una altra esfera més misteriosa.
Butterworth aconsegueix aquest miracle. D’alguna manera et fa pensar en Shakespeare, fins i tot. Hi ha situacions que estan molt arran de terra i d’altres que volen alt. Comença com una festa i acaba com una tragèdia; entremig hi ha tots els tons, fins i tot el de la comèdia, negra de vegades. Hi ha celebració, ritual, drama familiar, tragèdia… Hi ha moltes obres en una.
‘El barquer’
Parlem ara de la teva direcció del Lliure. Aquesta és la teva segona temporada: s’està complint el que pensaves abans d’arribar?
Va bé. És una feina absorbent i estressant en moments. Sempre hi ha alguna cosa per resoldre o una decisió per prendre. Crec que el teatre va en una bona direcció. La gent està connectant amb el que estem fent com a teatre públic, i no només en la programació. Tenim un bon programa educatiu, amb el nostre enfocament social i mirada cap a la diversitat, des d’un punt de vista artístic i no condescendent ni paternalista. Crec que estem fent coses que valen la pena.
T’ha tocat en sort estar al capdavant d’un teatre a punt de fer cinquanta anys.
És una efemèride molt rodona. Ja hi estem treballant des de fa un temps. Només puc avançar que se celebrarà entre setembre i desembre del 2026, al llarg de l’últim trimestre. El Lliure va començar a caminar el 2 de desembre del 1976 i em va semblar bé tancar la celebració al desembre.
“Intento ser un espectador obert”
Com valores la resposta del públic?
Estem en molt bones xifres d’abonats. L’any passat vam batre el rècord amb 3.800. L’abonament sempre et dóna una idea de fidelitat i confiança. I també estem fent la nostra feina com a teatre públic, una cosa que significa arriscar, donar oportunitats i sortida als llenguatges nous. Ho fem fugint una mica dels cicles.
Era una cosa que es qüestionava amb la teva arribada: si apostaries per aquests nous llenguatges.
La gent sempre pressuposa coses. Però més enllà dels meus gustos o dels materials que trii per dirigir, intento ser un espectador obert. M’agraden peces que em sorprenen molt i que no faria mai, potser perquè senzillament no sabria com. El que sí que m’interessa és creuar públics, com ha passat amb Little Women, de Lucía del Greco, a Gràcia, que ha convocat gent diferent. I fer-ho sense necessitat de programar-ho dins d’un cicle.
Més informació, imatges i entrades:
