Casa Calores

Casa Calores és una obra que Pere Riera va escriure fa gairebé 20 anys. Com és que no se n’havia fet cap escenificació fins ara?

L’obra és deliciosa. Ens parla del pas nostàlgic del temps. De com aquest temps empeny les persones endavant, ferint-les i també guarint-les, gairebé sempre, fins a precipitar-les, sovint sense avisar, per un abisme del què ningú no pot escapar.

En tot allò concret, l’obra excel·leix. Les escenes són emocionants, divertides i belles. Molts moments textuals, brillants. Com brillants són les interpretacions de tots i cadascun dels sis actors i actrius que ens porten de viatge per aquella època analògica de finals dels 90, inicis del 2000, quan ens trobàvem (presencialment) a terrats, places, carrers i passejos per petar la xerrada, fer-nos els guapos, dir ximpleries o fer passar el temps.

Em permetran, els joves, que fan una feina també excel·lent, destacar les meravelloses interpretacions dels no tan joves Rosa Renom i Jordi Boixaderes, per allò entranyable i bell, per l’elegància, dignitat i resignació amb la què dibuixen la maduresa dels seus personatges.

També és cert, però, que és en allò global on l’obra no aconsegueix lluir tant com se’n podria esperar. Tot i que tenen lloc esdeveniments impactants per les vides dels personatges, cap d’ells compta amb l’extraordinarietat, potser, que justifiqui un esdeveniment tan extraordinari com ha de ser una obra de teatre. O potser l’objectiu de Riera, en el seu text i en la seva direcció, és parlar d’allò tan extraordinari i comú com és el pas del temps; de l’indefugible abisme que s’albira —si ens atrevim a mirar— a l’horitzó, o del camí, preciós i pedregós, sempre ple de sorpreses, que ens en separa.

Pere Riera va escriure aquesta obra fa 17 anys i, sense ser atemporal, no es marceix amb el temps ni s’allunya gaire d’una situació que podria ser molt actual. Pere Riera s’inspira en el moment en que veu com ensorren la casa on va néixer a Canet de Mar. Amb la casa desapareixen els records d’infància i adolescència, i tota la peça té aquest to nostàlgic que pot interpel·lar a tothom.

És també gràcies a la naturalitat que desprèn el text, les interpretacions, l’escenografia (un elogi especial a Sebastià Brossa que situa tota l’obra en un terrat de poble de costa, on no hi falta detall: el terra inclinat cap al forat del desaigua, una petita habitació per la rentadora, un filat per estendre, unes plantes mig marcides per la calor) que podem connectar i sentir-nos nostres tant les festes del jovent com les converses aparentment innocents entre la mare, i un amic de sempre que li arregla els petits desperfectes i entre els que existeix una gran i eterna complicitat.

Aquests són principalment els dos fils argumentals que hi trobem. L’un explica els vincles dels joves, l’altre el vincle entre els dos adults. La connexió entre aquestes dos mons és la relació mare-fill. Podem delectar-nos veient com aquestes relacions quotidianes evolucionen (d’una manera lineal però amb salts temporals de set en set anys): els desitjos, els somnis, els contratemps i, sobretot, allò que cada personatge amaga, els secrets que es van destapant al llarg dels anys.

El to general de la peça és d’un naturalisme tal que podríem dir que és costumista, trencat molt encertadament per petites dosis poètiques que fan volar encara més les meravelloses interpretacions de les dues grans bèsties del teatre Rosa Renom i Jordi Boixaderas ben acompanyats pels quatre joves però també ja sòlids intèrprets, Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas i Eudald Font.

Pere Riera és un dels autors més interessants i exitosos de la seva generació. Potser no és dels més prolífics, ni tampoc dels més innovadors dramatúrgicament parlant, però el seu estil arriba sempre al públic de forma directa i encertada. Èxits com Desclassificats, Barcelona, Infàmia o La dona del 600 així ho avalen. Aquest cop ens presenta un text ja antic, del que s’havien fet diverses lectures dramatitzades però que mai havia arribat a l’escenari. Casa Calores és un text nostàlgic que gira entorn una casa i, per descomptat, de la família que l’habita. Un text costumista que ens recorda les primeres èpoques de Benet i Jornet o alguna de les obres de Jordi Casanovas, com per exemple Vilafranca.

La gran virtut de Casa Calores és la facilitat que té per acostar-nos uns personatges, i fins i tot uns paisatges i uns olors, que reconeixem de seguida. Qui més qui menys ha somniat i ha fet plans de futur en un terrat, s’ha enamorat de qui no tocava o ha comès errors de joventut que tard o d’hora han acabat passant factura. Però el preu de tot això és que un espectador o espectadora experimentats endevinaran ràpidament els possibles girs de la història, que al cap i a la fi no deixen de ser els habituals de moltes vides quotidianes. Per tant, estem davant d’una obra càlida, emotiva, però també previsible i força convencional.

El que més m’ha sobtat de l’obra és la diferenciació entre el món dels adults i el dels joves. Com si fossin gairebé dues obres paral·leles, anem descobrint la vida d’una colla de nois i noies mentre una mare i un amic de la família van apareixent entre escena i escena com si fossin els testimonis o els narradors involuntaris de tot el que ha de succeir. El fet que s’hagi escollit a dos esplèndids veterans com Rosa Renom i Jordi Boixaderas per interpretar aquests personatges encara engrandeix més la distància, ja que per bé que ho facin els quatre joves (Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas i Eudald Font) hi ha un tema d’experiència –i fins i tot de ritme intern- que no acaba d’encaixar del tot.

Tot i que s’hagués pogut treure més partit a una trama com aquesta, podem assegurar que Casa Calores funciona en molts sentits i quasi segur que aconseguirà una bona resposta del públic. Només per veure l’escena final entre mare i fill, amb una magnífica i subtil interpretació de Renom, ja val la pena pagar el preu de l’entrada.