The Producers, el musical

The producers ha arribat amb molt soroll per a res. Un musical embolicat amb lluentons i purpurina que aconsegueix distreure a estones, i moltes d’altres avorreix per gags allargats i sobretot per cançons que duren en excés per la poca lletra que tenen.

O potser sí que el soroll servirà per a molt, perquè ha reobert un debat que en una societat amb cultura democràtica no s’hauria ni de tenir: quan tu exposes el teu art, hi ha d’haver sempre opinions argumentades del que observen altres ulls que no són els teus. Si no vols que ningú opini de les expressions artístiques que crees, llavors potser hauries de representar l’obra tal com vol viure un ermità, amb solitud.

I, ara, al gra, a l’obra. El musical en castellà té una escenografia preciosista: decorats, vestits, esfectes especials (n’hi ha i força), que aconsegueixen que constantment estiguin passant coses a l’escenari i fora de l’escenari. La interpretació de l’elenc també és de nivell, i especialment destaquen pel seu nivell els papers principals (els dos productors i l’Eva Hitler).

Per continuar, la interacció amb el públic d’un moment del musical enllaça amb la millor tradició de La Cubana, i la tria dels homes a l’atzar (o és el que ens fan creure al públic) és divertida, i és dels moments que més somriures aixeca entre el públic. I just aquí, en aquest moment mig improvisat i mig preparat és quan apareix el català, la llengua que no ha estat triada per a un musical a Barcelona, que (és clar, com ara es diu) vol arribar als grans públics. Ai, malaguanyat pensament! Si els amants dels musicals viatgen a països estrangers només per veure’ls sense dominar-ne l’idioma! Si els musicals en català omplen a casa nostra (Llàcer, tu mateix ho saps amb “El petit príncep”, i no pensem que només hi van famílies perquè els musicals trenquen fronteres d’edat). I més botons de mostra: preguntem-ho a Dagoll Dagom amb la seva “Alegria que passa”. I encara més, parlant de Dagoll Dagom, pensem en “Maricel”.

Per acabar, i malgrat tot, The producers és un musical per a un vespre que vulguem distreure’ns per distreure’ns. I de vespres d’aquest tipus segur que n’hi ha molts al calendari.

L’any passat vaig començar amb “Cantando bajo la lluvia” i amb força èxit i jo encantat de veure-la. Aquest any he vist “The Producers” i m’ha passat el mateix, m’ha encantat. No sé si és el musical de la temporada, però crec que és molt problame. Tenim en ment, que comença la temporada teatral.

Armando Pita i Ricky Mata genials, en els seus papers protagonistes. A més teniem a Mireia Portes, que amb el seu paper eclipsa en alguns moments divertits i atrau tots els somriures. És un musical per passar-ho bé, per riure, per oblidar-se dels problemes. I gaudir-ne,

No s’ha d’oblidar que és una obra amb un gran pressupost. I tenim la música en directe, un joc de llums perfecte, una escenografia totalment móbil que enlluerna i modifica en cada escena. Crec que el que s’ha gastat, ho han fet amb molt bon ull.

Com altres vegades, no vaig veure l’Àngel Llacer i vaig veure el gran paper de l’Oriol. Sempre que l’he vist, supera les previsions que tinc sobre l’obra. Un gran còmic i actor de musicals.

La meva opinió podeu veure-la a l'enllaç

La fórmula Llàcer

Quan Mel Brooks va escriure The Producers el 1967 i va estrenar-se en la seva faceta de director cinematogràfic, pretenia mostrar una forma elegant i intel·ligent de derrotar els grans dictadors: per abatre la seva falsa seducció, calia l’humor, la ridiculització, mostrar com en són de bojos, realment. Aquesta era la intenció de Springtime for Hitler, la idea primigènia, sorgida gairebé com una broma entre amics. Davant la por d’una acollida hostil, va pensar que convenia emmarcar-la en una altra representació. Una obra dins d’una altra obra, d’alguna manera. I la comicitat continuaria amb el protagonisme de dos productors desastrosos. L’un, un fracassat, i l’altre, un comptable somiatruites. Per crear Max Bialystock, Mel Brooks, en una de tantes picades d’ullet a l’entorn que tan bé coneixia, es va inspirar en un personatge real, que acostumava a finançar les seves obres allitant-se amb iaies riques. Tot plegat, demostra la capacitat irònica (més encara, satírica) d’una peça que ha esdevingut el musical més premiat de la història.

A The Producers, dos productors poca traça pretenen enriquir-se fraudulentament: produirien el fracàs més gran de la història del teatre musical i s’apropiarien dels diners dels inversors. Escullen el pitjor guió (Flores para Hitler, una mena d’homenatge sense sentit creat per un antic soldat nazi), el pitjor director i el pitjor repartiment possible. Però el resultat, paradoxalment, no és l’esperat, i les proporcions de l’atzucac acaben essent gegantines.

La direcció escènica de l’espectacle corre a càrrec de l’Àngel Llàcer i l’Enric Cambray, mentre que en Manu Guix i en Gerard Alonso el dirigeixen musicalment. Després de La jaula de las locas, La tienda de los horrores i Cantando bajo la lluvia, el nou projecte persegueix clarament omplir sales i arribar al més gran nombre d’espectadors possible. La fórmula és eficaç. La posada en escena, impecable. L’escenografia, inoblidable, un autèntic privilegi. L’elenc és fantàstic, realment. L’Armando Pita en el paper de Max i el de Ricky Mata en el de Leo es complementen i ofereixen uns intercanvis gairebé tan coreogràfics com els balls en escena. La qualitat musical del darrer, però, és tan excel·lent que fa evidents petites limitacions dramàtiques, més encara quan es contrasten amb el talent camaleònic del primer o la fantàstica interpretació de la Mireia Portas. Punt i a part per aquesta tremenda actriu, que serveix en safata a la direcció un recurs mimètic utilitzat ja a Cantando... i que afecta, en la meva opinió, el muntatge. La seva comicitat, propera al clown, captiva l’audiència amb facilitat, i se li reserven moments, com en un parèntesi en els que tot s’atura, i es perd dinamisme. Aquestes escenes i, encara més, el pseudocàsting d’actors, són moments gratuïts, com instants de distensió, de cara a la galeria. Tenen èxit segur, perquè provoquen riallades i una divertida incertesa, però s’esfuma la continuïtat i apropen l’espectacle, en aquests instants, (perdoneu l’exageració) a un gran i luxós show de festa major, i desmereixen el conjunt.

Tres apunts en calent que no (em) convencen i que, d’alguna forma, poden treure de polleguera l’espectador (vaja, que a mi m’hi treuen, una mica). Ú, els crits. El to de qualsevol conversa és exageradament alt i el ritme crea escenes histèriques. Dos, la ploma. Cal? Tant? Sí, el director escollit, ja amb Mel Brooks, és transvestit, i l’encàrrec és “keep it gay!”, però l’ús de la ploma és molt més exagerat que l’obra original i arrenca riallades sense sentit, fàcils, i, d’alguna forma, estereotípiques. I el resultat no fa pels nostres dies. I tres... en català no, oi? Probablement, la fórmula Llàcer per assolir l’eficàcia total era aquesta: un producte més gran, més car i, sense complexes, per omplir butaques com sigui. Mar i cel, no devia omplir-les, oi? Ho considero una falta de sensibilitat. Envers la nostra llengua, envers la tradició del nostre teatre i, per suposat, envers tots els amants de l’art i, en el fons, de la cultura (qualsevol). Però imagino que aquests intangibles no omplen butxaques...

L’estrès i la rutina atabalen i desgasten el dia a dia de qualsevol, especialment quan hi ha hagut una etapa de molta feina o de moments complicats i plens de situacions que saturen i sobreexposen. És per això que de vegades s’ha de parar, respirar i relativitzar-ho tot.

Max Bialystock és un productor de Broadway a qui l’últim espectacle que ha portat a terme l’ha deixat a la ruïna. El seu comptable Leo Bloom, que sempre ha volgut convertir-se en productor, innocentment li planteja una estratègia que el faria ric sense haver de treballar-s’ho gaire: muntar una producció que sigui un fracàs des del primer dia i quedar-se amb els diners dels inversors sense que hisenda li demani comptes. El pla va agafant forma al cap de Bialystock, l’únic que han de trobar és la pitjor obra escrita mai, el pitjor director i un repartiment nefast. Així és com arriben a Flores a Hitler. Com passa amb les comèdies esbojarrades creades per Mel Brooks, tot agafarà un camí inesperat.

Aquesta producció és una festa de llum, color, bona música i grans veus. Un musical en gran format que instal·la al públic un somriure perpetu durant tota l’obra. És divertida, caòtica i segueix al peu de la lletra allò de no existeix el límit per ser més gran i més esbojarrada.

L’escenografia és una autèntica obra d’art amb unes transicions ràpides i naturals que no deixen que l’espectadora respiri ni un moment, l’aguanta expectant i amb el pols accelerat preguntant-se què passarà a continuació. La feina que hi ha darrera de tot el muntatge escènic és impressionant, demostrant que les grans produccions es poden fer a tot arreu sempre que hi hagi visió -i pressupost-.

El repartiment, encapçalat per Armando Pita, Ricky Mata, Mireia Portas i Oriol Burés es deixa la pell en les interpretacions, però sobretot en els números musicals. La dupla Pita-Mata funciona molt bé, un engranatge molt orgànic. Portas amb la seva presència ja provoca rialles i bon humor, encara que potser en algun moment podria rebaixar la intensitat d’Ulla. Burés és un huracà que comença ja destrossant motlles i va a millor amb cada escena en la qual intervé. La resta d’intèrprets i ballarins estan magnífics també, creant un marc potent per la bogeria que es crea dalt de l’escenari.

És una obra que permet desconnectar al públic, oblidar-se d’allò que passa fora de les portes del teatre durant les gairebé tres hores que dura l’espectacle. L’espectadora s’abandona a l’alegria i el bon humor que transmet la producció. Sortir per la porta ballant i cantant ja és un senyal que la felicitat, almenys per uns minuts, s’ha instal·lat al públic.

Mel Brooks és un d’aquells genis indòmits que a vegades apareixen a Hollywood, i també a Broadway. Són artistes amb un estil molt marcat, incòmodes per a la indústria en determinats moments però també molt rendibles en d’altres. No són aquells artistes que reben premis i homenatges massa sovint, però cal dir que en el cas de Brooks els seus pocs reconeixements en més de 60 anys de carrera venen precisament per The Producers: Òscar al millor guió original per la pel·lícula del 1967 i tres premis Tony per l’adaptació musical en el 2001. Enguany també serà recompensat amb un Òscar honorífic per tota la seva trajectòria.

The producers, com ja hem dit, parteix d’una pel·lícula protagonitzada per Gene Wilder i Zero Mostel que explicava la història de dos productors que volen fer una estafa produint un fracàs. Tot igual que en la versió musical d’unys anys més tard, però sense cançons. L’únic tema que es conserva de l’original –gairebé idèntic- és el número de Springtime for Hitler, que era un dels moments culminants de la pel·lícula. En el 2005 es va fer una versió cinematogràfica del musical, amb Nathan Lane i Mathew Broderick, però l’èxit ja no va ser el mateix...

Després de La jaula de las locas o Cantando bajo la lluvia semblava que la idea de tornar a un musical còmic de gran format era una aposta segura. I de fet ho és, perquè el públic busca en els musicals de Nostromo Live un moment d’evasió, diversió i, si pot ser, de plomes i lluentons. És a dir, un musical que et faci sortir amb l’ànim canviat i que, per altra banda, estigui produït i executat amb tot el rigor de les grans produccions. A The Producers això torna a ser així, però potser en aquest cas a mi m’ha semblat que s’havien excedit una mica en les intencions. Sóc conscient de l’estil d’humor que gasta Brooks, però també penso que no cal afegir-hi molt més... ja que si no pot carregar en excés. Per a mi no feia falta la pujada d’espectadors en un determinat moment, ni subratllar la comicitat d’alguns personatges o l’absurditat d’algunes situacions, ni fer petites improvisacions o comentaris fora d’obra... Crec que amb la paròdia de Brooks n’hi ha més que suficient.

Però deixant de banda aquest incís, The Producers llueix en molts sentits: per la producció, per la seva estètica (excel·lent el vestuari de Marc Udina), per tota la part musical que porten Manu Guix i Gerard Alonso, i també per un encertat càsting. Armando Pita i Ricky Mata fan una parella molt compenetrada i eficaç. De la resta de secundaris destaca sobretot el polivalent Oriol Burés en el paper de Roger de Bris (l’alterna amb l'Àngel Llàcer) i també Mireia Portas, que potser podria mesurar alguns moments però que diverteix a tot el personal des de la seva primera aparició. Per tant, els elements hi són tots, i la diversió està assegurada... Només hagués calgut rebaixar un pèl el to perquè fos perfecte.