L'última cinta de Krapp

Podríem dir que aquest cap de setmana he fet dues grans descobertes, per un costat l'espai escènic Dau al Sec i per un altre una de les obres menys conegudes de Samuel Beckett, “L’última cinta de Krapp” .

Per situar-nos, “L’última cinta de Krapp” és la història d’un escriptor que repassa la seva vida amb l’ajuda d’unes gravacions magnetofòniques que ha anat enregistrant de jove fins a vell.

Es tracta d’una obra de teatre escrita en un sol acte, interpretada per un sol actor en forma de monòleg. 

Es diu que podria ser una obra autobiogràfica en la que Beckett transporta les seves pors a través del personatge de Krapp, el protagonista principal de l’obra.

El pes de l’obra recau sobre tot en el treball d’interpretació de l’actor Sergi Mateu, qui dona vida i visibilitat a aquest personatge. Una interpretació magistral, ja que amb tan sols la seva presència i sense necessitat de parlar, només amb la mirada i l’expressió de la seva cara, ens mostra quin personatge tenim al davant, quins són els seus sentiments, els seus dubtes, les seves manies, el que li agrada o desagrada. La comunicació no verbal és un dels punts en comú dels textos de Beckett. A “L’última cinta de Krapp” els silencis són tan important com les paraules. Silencis que veurem repetidament al llarg de l’obra.

Podríem dir que l’obra es mou entre pauses, silencis, abstraccions i reflexions.

El que no m’ha acabat de convèncer és la caracterització del personatge, ja que des del meu parer, no correspon del tot amb el que hi ha descrit en el text. Beckett ens descriu a Krapp com un home d’aspecte malgirbat, que vesteix roba vella, bruta i descolorida.

La posada en escena de Boris Rotenstein és minimalista. Ens trobem davant d’un lloc fosc i solitari que ens convida a imaginar quin tipus de persona hi habita. La proximitat entre l’actor i l’espectador convida a endinsar-nos dins l’espai on transcorre l’acció.

La il·luminació, el so i els efectes especials són elements essencials en aquest muntatge. La il·luminació va acord amb el personatge i l’espai on transcorre l’acció. La llum delimita l’espai. La làmpada que hi ha sobre l’escriptori dona calidesa a la fredor de l’espai obscur i auster que l’envolta. El so i els efectes especials donen realitat al muntatge; el so de les gravacions, l’acció de rebobinar o avançar les cintes, o el fet destapar ampolles de vi, trenquen el silenci que envolta l’acció.

 “L’última cinta de Krapp” és una obra pessimista amb passatges hilarants, commovedors, romàntics, irònics i fins hi tot poètics. I tot i l’absurditat d’algunes escenes, la repetició de situacions, diàlegs o accions, moltes d’elles aparentment  “sense sentit”, tenen en el fons un perquè. Crida especialment l’atenció el fet de guardar plàtans dins d’un escriptori, o la mania d’obrir i tancar els calaixos amb clau, tot i està totalment sol.

Les obsessions, manies i rutines formen part de la vida diària de Krapp.

Pel que fa a la temàtica de l’obra és molt variada. Es toquen temes com la soledat, la mort, l’existencialisme, el buit, el temps, els records, el silenci, l’amor i el desamor. Temes que li produeixen plaer i dolor alhora.

Un fet a destacar, és que es tracta d’una obra on les accions i pensaments passen en diferents temps i espais simultàniament (el temps real de l’acció (escenari), el de la cinta i al del moment que fa referencia la cinta).

També m’ha cridat força l’atenció com la mirada i els ulls són molt importants per a Krapp, possiblement perquè són el punt de connexió entre dues persones. En la mirada busca la resposta. “...els ulls es van obrir. Em van deixar entrar”  

Pel que fa a la narrativa, estem davant d’un text genial. La descripció d’alguns passatges són tan precisos que em van fer viure, sentir i imaginar tot allò que descrivien. (L’escalfor del sol, el va i ve de la barca,...)

“L’última cinta de Krapp” és una obra imprescindible per a tot apassionat del teatre.

Si teniu oportunitat llegir-vos el text.

***/****

Tres vides conflueixen a Dau al sec per portar a escena el monòleg de Samuel Beckett. Tres vides dedicades al teatre, a la lluita i al treball escènic.

Samuel Beckett va escriure aquest text per un actor, Patrick Magee.

Boris Rotenstein la va dirigir a la URSS, quan Beckett estava prohibit, als 22 anys.

Sergi Mateu, amb 18 anys, la presentava de final de carrera a l’Institut del teatre.

El teatre té aquestes coses. Els projectes, les persones, les històries es troben, de vegades sense buscar-les. Així doncs, l’última cinta de Krapp, és per els seus protagonistes, d’una banda i l’altra de l’escenari, la primera cinta de les seves vides. O en tot cas, alguna cinta de les seves vides. L’escolten amb la saviesa de qui ha viscut, de qui ha crescut fent teatre, de qui ha patit i gaudit fent teatre. L’última cinta de Krapp és la vida. Aquella vida que de vegades reconeixem i de vegades no. Una vida amb èxits, per alguns, amb fracassos per a Krapp. Krapp és algú real assegut a la taula d’algú, menjant plàtans com algú i “menjant-se el tarro” com tants.

En un moment molt a l’inici de l’obra Krapp diu que torna amb ell, i aquesta obra és aquest retorn a la direcció i la interpretació del Krapp, de Mateu i de Rotenstein. Tornar. Tornar on no es pot tornar. Però tornar de totes maneres. Tornar a l’escenari. Tornar al personatge. Tornar a ser qui modela un text, un home, una història.

Dau al sec sempre aposta, per la joventut i per l’experiència. Per la contemporaneïtat i pels clàssics. Aposta per noms coneguts i per noms per conèixer. I la seva aposta és un bàlsam pels qui el teatre ens fa viure més enllà de la vida.

L’última cinta de Krapp, és creences, vida, foscor, felicitat possible i impossible. És silenci. És reflexió. Sobre la vida i sobre la mort.

Carme Canet i Capeta

Periodista Cultural

Companyia de teatre i altres cultures