José Sacristán protagonitza un homenatge íntim i emotiu a l’actor, director i escriptor Fernando Fernán-Gómez
Sinopsi
Si l’escriptor Delibes em va ensenyar a mirar, el còmic Fernán-Gómez, a escoltar.
Durant uns quants anys vaig tenir el privilegi d’estar a prop seu i escoltar-lo.Escoltar-lo, entre altres coses, la història de Fernanda López, “la rossa”, la seva besàvia, de qui va heretar el color de cabell i que era de Valdelaguna, un poble al costat de Chinchón, el meu. I de Carolina Gómez, modista, l’àvia que va cuidar la seva infantesa com Natividad López, amb les seves feines, va cuidar la meva.
Vam intercanviar i compartir coincidències en tantes altres històries.
Històries de supervivència, d’absències, pors, esperances, somnis: de llibertat, de “arribar a ser algú”, de ser —per què no?—Jackie Cooper, “el de La isla del tesoro”, i també “escriptor de novel·les de Salgari”.
Ferma, orgullosament resolta en la seva melangia, sonava la veu de Fernando en recordar aquells temps, en recordar-se.
Ecos de Baroja, Galdós, Barea… rondaven per aquella memòria.
També, a través de la de Fernando, se m’apareixien les veus de la seva àvia i de la meva, la llunyana de Carola, la seva mare, la de María, la criada analfabeta aficionada a la poesia, la de Florentina i el “joder que piernas” del seu nòvio.
La veu del nen somiador, la del meritori amb el seu grapat de castanyes pilongues a la butxaca, la del jove enamorat i amb pressa, amb molta pressa…
Veus en una sola veu.
Confio que m’escolteu amb la mateixa o semblant emoció amb què jo l’escoltava a ell,el nét de la modista,el fill de la còmica.
José Sacristán
