Cor del Gran Teatre del Liceu

Quan Dvorák va tornar dels seus viatges a Amèrica, l’any 1895, era un home diferent. Després d’abandonar la simfonia com a gènere, va dedicar l’última dècada de la seva vida a dues exuberants formes musicals, el poema simfònic i l’òpera.

Les obres que en van resultar, extraordinàriament poètiques, van ser l’intent de Dvorák d’arribar al cor de l’esperit txec, descrivint en la música i el teatre els relats que tant apreciaven els seus compatriotes. Una d’elles va ser Rusalka.

Obra mestra de la lírica del Romanticisme, parla de l’ondina que adopta naturalesa humana i en paga cruelment les conseqüències.

Benjamin a Portbou és una òpera encàrrec del Gran Teatre del Liceu al mestre Antoni Ros-Marbà. Escrita en dos a actes i 13 escenes a partir del llibret d’Anthony Carroll Madigan, està centrada en la vida del filòsof i crític literari Walter Benjamin.

Leonard Bernstein (1918-1990), compositor, director d’orquestra, imprescindible pedagog sonor per a les noves generacions, és considerat un dels noms emblemàtics de la història musical dels Estats Units. És un pont necessari entre la gran tradició clàssica europea i la proposta americana que desplega, en una veu pròpia, les seves múltiples influències culturals, socioeconòmiques i fins i tot racials.

La seva obra més celebrada és West Side Story, un musical estrenat el 1957 amb llibret d’Arthur Laurents (1917-2011) i lletres del traspassat Stephen Sondheim (1930-2021).

La guineueta astuta és un espectacle imprevisible que ens fa viure la urgència d’una reflexió sobre com la humanitat es relaciona amb el planeta.

Òpera de maduresa del txec Leoš Janáček, està escrita a partir d’un llibret del mateix compositor basat en unes populars tires de còmic publicades al diari local Lidové noviny de Brno, lloc on es va estrenar la partitura l’any 1924. Partitura en tres actes, Janáček descriu la vida del bosc, l’instint vital dels animals i la relació dels homes amb la natura amb una fantasia tímbrica i un tractament vocal absolutament enlluernadors.

Philip Glass, compositor nord-americà molt influent amb un catàleg que inclou bandes sonores de pel·lícules, música de cambra, música per a dansa, simfonies, peces teatrals i diverses formes d’òpera, va decidir consagrar una trilogia d’òperes a grans figures revolucionàries de la història. Després d’Einstein on the Beach (1976), que tractava les nocions del temps i l’espai, i Satyagraha (1980), en què explorava a partir de Gandhi la revelació espiritual i política de la no-violència, va arribar Aknathen (1984), la culminació d’aquest imponent projecte de retrats.

La comèdia de Donizetti L’elisir d’amore és una de les òperes més estimades del bel canto, com el terratinent i el camperol a la cerca de l’amor. Les brillants sopranos Pretty Yende, Serena Sáenz i Marina Monzó s’alternen com a l’astuta i intel·ligent Adina, al costat de la innocència i la timidesa de Nemorino en les veus dels tenors Javier Camarena, Michael Spyres (en el debut en aquest paper) i Filipe Manu, guanyador del Concurs Viñas 2024.

El mestre Diego Matheuz torna al Gran Teatre del Liceu després d’un exitós Don Pasquale en la temporada 2014-2015. Completen el repartiment Huw Montague-Rendall i Carles Pachon com a banal i pompós sergent Belcore, i Ambrogio Maestri, Fabio Capitanucci i Simon Orfila encarnaran el xerraire i carismàtic Dottore Dulcamara: les seves pocions ho poden curar tot, fins i tot un cor trencat.

Tristan und Isolde és un immens poema dramaticomusical; una cançó infinita d’amor i mort inspirada en la llegenda medieval d’origen celta del segle XII, recopilada per Jofré d’Estrasburg, que va esdevenir una de les referències culturals de l’edat mitjana i, en mans de Wagner, una revolució cultural.

La Gioconda d’Amilcare Ponchielli sobre llibret d’Arrigo Boito és l’única òpera italiana, juntament amb Mefistofele del mateix Boito, no escrita per Verdi que es manté en el repertori de les partitures creades en el període comprés entre l’estrena de Don Pasquale de Donizetti (1843) i l’eclosió de la “Giovane Scuola” integrada per Puccini i els veristes.

Manon Lescaut, òpera en quatre actes estrenada l’any 1893 al Teatro Reggio de Torí, està basada en l’obra L’histoire du chevalier des Grieux et Manon Lescaut (1731), de l’abat Prévost, que també va ser la inspiració per a l’òpera Manon, de Jules Massenet.

“Manon és una heroïna en la qual crec i, per tant, no pot deixar de guanyar-se el cor del públic. Per què no hi poden haver dues òperes sobre Manon? Una dona com Manon pot tenir més d’un amant”, escrivia el mateix Puccini al seu editor.

Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart se’ns mostra com un monument extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc (el castell del Comte, a prop de Sevilla), de temps (segle xviii) i d’acció.

Any 1893: Verdi, amb 80 anys, assisteix a l’estrena de Falstaff a la Scala. Com a gran esdeveniment, entre el públic hi ha la princesa Letizia Bonaparte i els compositors d’òpera italians Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. El mateix compositor va sortir a saludar a l’escenari ovacionat al final de cada acte.

Només un geni de l’alçada de Giuseppe Verdi es podia acomiadar de la lírica exclamant amb sarcasme i sornegueria “Tutto nel mondo è burla”: la moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què el compositor mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent en la seva estructura musical.