Jordi Bosch Argelich

L’últim àtom és un espectacle que combina dol, humor i joc verbal per parlar d’un món que sembla haver entrat en fase de descomposició. Jordi Oriol hi planteja una situació extrema sense tractar-la amb solemnitat: una parella viu la desaparició de la seva filla mentre, al seu voltant, el llenguatge, la memòria i la realitat comencen a esquerdar-se. El resultat és una peça inquieta, plena de capes, que converteix la pèrdua en una matèria escènica viva. El text, escrit pel mateix Oriol, parteix d’una idea potent: què passa quan allò que ens permet entendre el món també es comença a desfer? La desaparició de la filla és el centre emocional de l’obra, però no l’únic. També hi pesa la fragilitat […]

Dinamarca situa l’espectador davant d’una escena aparentment senzilla: una mare i un fill comparteixen un pis modest a Copenhaguen. Ella és gran, arrossega el cansament d’una vida que ja no ofereix gaire marge. Ell ha tornat o no ha acabat de marxar mai del tot, atrapat en una existència fràgil, amb més passat que futur. A partir d’aquest vincle tens, incòmode i ple de zones fosques, Lluïsa Cunillé construeix una obra seca, precisa i inquietant, que evita qualsevol facilitat sentimental. El punt de partida pot fer pensar en una història familiar de convivència difícil, però l’obra avança cap a un territori més ambigu. El que pesa entre aquests dos personatges no és només la pobresa, la dependència o la soledat, […]

Portar Permagel a escena implicava afrontar una dificultat evident: com teatralitzar una novel·la que viu, sobretot, en la intensitat de la seva veu. El resultat no opta ni per la simple fidelitat narrativa ni per una relectura, sinó per una tercera via molt més interessant. La paraula es converteix en matèria escènica i la interioritat fa acte de presència. És aquí on l’espectacle troba la seva veritable força. El text original d’Eva Baltasar, que va situar l’autora en un lloc central de la narrativa catalana contemporània, continua impressionant per la seva capacitat de fer conviure duresa i precisió gairebé poètica. Baltasar, que venia de la poesia, va traslladar a la novel·la una escriptura tallant, condensada i molt física. A Permagel, […]

Podem passar-nos mitja vida intentant trobar la paraula exacta que expliqui què ens passa. I, quan pel camí algú la pronuncia amb autoritat, amb un diagnòstic, amb una etiqueta, de vegades no arriba l’alleujament sinó una altra mena de claustrofòbia. Boja arrenca en aquest punt incòmode, allà on la necessitat d’entendre’s conviu amb la por de quedar reduïda a un nom. I des d’aquí construeix un monòleg que no demana permís. Observa, ironitza, s’enfada i s’emociona amb un pols teatral que evita tant la complaença com el dramatisme fàcil. El text és de la Mariona Esplugues, que també l’interpreta. El material de partida és autobiogràfic: un recorregut llarg per la relació amb la psiquiatria i amb les paraules que intenten […]

Hi ha obres que arriben amb el posat discret d’una conversa domèstica i acaben convertint-se en un judici sense toga, no perquè acusin ningú de manera explícita, sinó perquè et col·loquen davant d’una pregunta que no admet escapismes. Els fills és exactament això. Un text que comença amb gestos petits (netejar, racionar, ordenar, fer veure que la normalitat encara existeix) i que, sense fer soroll, va estrenyent el cercle fins a obligar els personatges a mirar de cara el cost real de les decisions que es prenen en nom del progrés. L’autora, Lucy Kirkwood, té una virtut molt poc habitual: parlar de responsabilitat col·lectiva sense convertir-la en consigna. Ho fa a través d’una situació concreta i versemblant. Després d’un accident […]