Portar Permagel a escena implicava afrontar una dificultat evident: com teatralitzar una novel·la que viu, sobretot, en la intensitat de la seva veu. El resultat no opta ni per la simple fidelitat narrativa ni per una relectura, sinó per una tercera via molt més interessant. La paraula es converteix en matèria escènica i la interioritat fa acte de presència. És aquí on l’espectacle troba la seva veritable força.
El text original d’Eva Baltasar, que va situar l’autora en un lloc central de la narrativa catalana contemporània, continua impressionant per la seva capacitat de fer conviure duresa i precisió gairebé poètica. Baltasar, que venia de la poesia, va traslladar a la novel·la una escriptura tallant, condensada i molt física. A Permagel, la protagonista observa el món amb una lucidesa que no busca agradar ni justificar-se. El text posa damunt la taula desig, ideació suïcida i una relació conflictiva amb la família, i rebenta la mateixa idea de vida normativa. Desmunta convencions familiars, afectives i socials perforant sense esforçar-se en argumentar. I aquesta és una de les seves grans virtuts. El llibre va rebre reconeixements merescuts, com el Premi Llibreter de Literatura Catalana i el Premi Ojo Crítico de Narrativa, a més de ser finalista del Médicis Étranger, que reconeix anualment les millors obres estrangeres traduïdes al francés.
L’adaptació escènica recull aquesta qualitat i entén que el repte no és explicar una història, sinó preservar una temperatura. La feina dramatúrgica de Victoria Szpunberg i Albert Pijuan no domestica el material, ni el fa més amable. Al contrari: en reté l’espina, la ironia, la violència seca, i sap donar a la paraula el moviment necessari perquè allò que a la novel·la és pensament aquí esdevingui conflicte viu. L’adaptació, tot un repte, és intel·ligent sobretot perquè no trenca la singularitat del text d’origen, però tampoc no s’hi sotmet.
La direcció de Szpunberg hi aporta una mirada especialment adient. La seva trajectòria, sempre atenta als desplaçaments íntims, a les fragilitats que no es presenten com a feblesa sinó com a forma de resistència, la convertia en una elecció gairebé natural per habitar aquest univers. Aquí treballa amb contenció, amb un gran respecte pel material i una confiança cega en la intèrpret, i evita qualsevol excés demostratiu. El muntatge no busca subratllar la ferida, sinó que la deixa aparèixer. Aquesta contenció és, probablement, una de les seves decisions més encertades.
Maria Rodríguez Soto assumeix el pes del muntatge amb una seguretat admirable. Amb una trajectòria sòlida en escena i davant la càmera, i després d’anys demostrant una gran ductilitat interpretativa, aquí fa un pas especialment exposat. Obra un veritable prodigi interpretatiu al protagonitzar sola una peça que depèn del ritme intern, del matís i de la capacitat de sostenir el llenguatge sense caure ni en l’èmfasi ni en la neutralitat. La seva composició és precisa i porosa alhora. No converteix la protagonista en un símbol ni en una víctima, sinó en una consciència viva, contradictòria i tallant.
També els elements tècnics hi juguen un paper determinant. La il·luminació, el tractament sonor, l’espai i els recursos visuals no operen com a decoració, sinó com a extensions del clima mental de l’obra. Tot contribueix a construir una sensació d’aïllament, de tensió subterrània, d’opacitat emocional. El títol, en aquest sentit, ens posa en situació. El permagel és la capa dura que protegeix i preserva, però alhora immobilitza, impedeix sentir i moure’s en llibertat. L’espectacle entén molt bé aquesta ambivalència i la converteix en forma.
El resultat és una proposta exigent i neta, que obliga a escoltar una veu que incomoda perquè diu allò que sovint queda fora del relat compartit. I és precisament aquí on rau la seva potència. Un treball admirable i valent, dins i fora de l’escenari.