Gràcies, Rigola!

Gràcies, Rigola. Mil gràcies per oferir-nos aquesta bogeria, aquest experiment màgic. Quin privilegi, poder gaudir-lo.

Abans que aparegui cap bosc, ja hi ha una festa. Abans que Shakespeare desplegui els seus encanteris, ja intuïm un altre tipus de màgia: la de la nit que promet llibertat i acaba revelant fragilitats, la d’un espai on tothom sembla actuar fins i tot quan diu la veritat. Factory (Somni d’una nit d’estiu), que aquests dies es pot veure al Heartbreak Hotel, no entra en el clàssic per la porta solemne, sinó per una escletxa més incòmoda i estimulant: la de la Factory d’Andy Warhol, convertida aquí en mirall contemporani del desig, de la confusió i de la necessitat de ser mirat.

Àlex Rigola no utilitza aquest univers com una simple disfressa estètica. El fa servir com a territori dramàtic. La Factory, amb la seva barreja d’art, exhibició, festa i decadència, funciona com un equivalent modern del bosc shakesperià: un lloc apartat de la norma, on els personatges poden perdre el control, equivocar-se, estimar malament i, durant una estona, escapar de la identitat que els empresona.

El text conserva l’arrel de Somni d’una nit d’estiu, amb la traducció de Salvador Oliva com a base verbal, però l’adaptació el fa respirar en una altra freqüència. Rigola retalla, desplaça i concentra el material per convertir-lo en una peça de setanta minuts que avança amb ritme de somni accelerat. No sempre busca explicar-ho tot; prefereix suggerir, provocar friccions i deixar que l’espectador completi els buits. Aquesta aposta dona moments de gran intensitat, tot i que alguns passatges poden semblar més dependents de l’atmosfera que no pas de la progressió dramàtica.

La direcció és precisa en el control del to. L’humor no anul·la la foscor, i la brillantor pop no amaga la melancolia que travessa l’espectacle. El repartiment coral, format per dotze intèrprets, és un dels encerts de la proposta. En un espai tan pròxim com el Heartbreak Hotel, la presència física dels actors i actrius adquireix una força especial. No hi ha distància còmoda entre qui mira i qui s’exposa. Aquesta proximitat encaixa amb la trajectòria de la companyia, que ha anat consolidant una manera de fer teatre basada en la intimitat, el treball actoral i la revisió contemporània de textos literaris i escènics.

Els aspectes tècnics tenen un paper determinant. L’escenografia i el vestuari construeixen una iconografia clara, platejada i recognoscible, però sense convertir l’obra en una postal warholiana. La il·luminació, més atmosfèrica que decorativa, transforma la sala en un espai mental, entre la festa privada, el plató i el malson suau. També el so contribueix a aquesta sensació d’irrealitat controlada, com si l’obra avancés sempre una mica suspesa. Les peces i l’acompanyament en directe hi aporten un ritme i un context propis de l’atmosfera de la Velvet Underground.

Factory no és una lectura complaent de Shakespeare, sinó una apropiació lliure, nerviosa i visualment poderosa. Potser no totes les seves capes arriben amb la mateixa contundència, però el resultat té una virtut poc freqüent: fa que el clàssic sembli menys intocable i més viu. I això, en teatre, ja és una forma de risc. La combinació de realitats tan allunyades fascina i resulta molt efectiva per provocar una hora llarga d’immens plaer teatral. De nou, gràcies!