Podem passar-nos mitja vida intentant trobar la paraula exacta que expliqui què ens passa. I, quan pel camí algú la pronuncia amb autoritat, amb un diagnòstic, amb una etiqueta, de vegades no arriba l’alleujament sinó una altra mena de claustrofòbia. Boja arrenca en aquest punt incòmode, allà on la necessitat d’entendre’s conviu amb la por de quedar reduïda a un nom. I des d’aquí construeix un monòleg que no demana permís. Observa, ironitza, s’enfada i s’emociona amb un pols teatral que evita tant la complaença com el dramatisme fàcil.
El text és de la Mariona Esplugues, que també l’interpreta. El material de partida és autobiogràfic: un recorregut llarg per la relació amb la psiquiatria i amb les paraules que intenten descriure què et passa quan, precisament, no saps què et passa. Ara bé, Boja no és un relat lineal ni una successió d’anècdotes de consulta. Esplugues escriu amb sentit d’estructura. Tria episodis, els posa en fricció i construeix una progressió dramàtica que va de l’humor a la incomoditat, i de la incomoditat a un esclat emocional que arriba sense avisar. El mèrit és doble: d’una banda, posa a escena el vertigen d’haver d’explicar-se contínuament; de l’altra, arriba a qüestionar, no pas de manera gratuïta, el llenguatge clínic.
La direcció escènica és d’Andrea Castellanos, i el treball conjunt Esplugues–Castellanos es percep en el fet que el monòleg no queda mai estàtic. Hi ha una posada en escena que pensa el cos, l’espai i el ritme com a dramatúrgia. El muntatge sap quan convertir un record en gag i quan tallar-lo de sec perquè aparegui la zona fosca. I administra un mecanisme delicat quan permet que el públic rigui sense que la rialla serveixi d’excusa (què perilloses que són, aquestes rialles, quan el públic pot ser ple d’experiències similiars…). Cada moment còmic té ressaca, perquè el que s’hi ventila és ser interpretada per altres.
Com a actriu, Esplugues sosté la peça amb una precisió espectacular. No representa una categoria, sinó algú que passa de la lucidesa al desconcert, de l’autoironia a la vulnerabilitat, i que sap modular el to perquè el relat no caigui ni en l’exhibició ni en el victimisme. Hi ha una habilitat especial per fer emergir el ridícul de certs rituals (preguntes repetides, receptes, tòpics) sense deshumanitzar ningú. És una crítica al sistema de categories, no a les persones.
Els elements tècnics completen el dispositiu amb intel·ligència. L’escenografia i el vestuari treballen amb una austeritat funcional que facilita els canvis de registre i evita el realisme tancat; la il·luminació actua amb precisió, delimitant focus mentals i tallant l’escena quan cal un canvi de capa; l’espai sonor sosté l’impuls del relat i, en moments clau, el desestabilitza; i el suport audiovisual apareix quan la paraula sola ja no pot contenir el que s’està obrint. Res d’això no és ornament: tot és part del mecanisme emocional.
En conjunt, Boja és un espectacle que captiva, hipnotitza i commou, que canvia el punt de vista sobre el dolor, sobre les etiquetes, i sobre qui té dret a posar nom al que cadascú viu. Una peça alliçonadora, trencadora d’estigmes, corprenedora… imprescindible. I tot, gràcies al talent de la Mariona Esplugues. Perquè no és pas fàcil parlar d’una mateixa d’aquesta manera. Cal ser molt valenta.