L’últim àtom és un espectacle que combina dol, humor i joc verbal per parlar d’un món que sembla haver entrat en fase de descomposició. Jordi Oriol hi planteja una situació extrema sense tractar-la amb solemnitat: una parella viu la desaparició de la seva filla mentre, al seu voltant, el llenguatge, la memòria i la realitat comencen a esquerdar-se. El resultat és una peça inquieta, plena de capes, que converteix la pèrdua en una matèria escènica viva.
El text, escrit pel mateix Oriol, parteix d’una idea potent: què passa quan allò que ens permet entendre el món també es comença a desfer? La desaparició de la filla és el centre emocional de l’obra, però no l’únic. També hi pesa la fragilitat de la paraula, especialment a través de la figura de l’àvia, i una sensació general de final d’etapa. Oriol no escriu una història lineal ni tancada, sinó una mena de mecanisme poètic i teatral on les idees, les bromes i les ferides es van contaminant les unes a les altres.
La direcció, també a càrrec de Jordi Oriol, manté aquest equilibri entre pensament i escena. L’espectacle no es limita a explicar un conflicte familiar, sinó que el desplega amb ritme, música interna i una certa voluntat de desordre controlat. Hi ha moments de comicitat molt clara, però mai no anul·len el fons dolorós de la peça. Aquesta tensió entre lleugeresa i gravetat és una de les seves virtuts principals.
La interpretació és clau perquè el muntatge no quedi només en l’enginy verbal. Els intèrprets sostenen un material exigent, que demana rapidesa, precisió i capacitat per transitar entre registres molt diferents. El dolor no apareix aquí com una emoció subratllada, sinó com una presència que travessa els cossos, les rèpliques i els silencis. Aquesta manera de dir el text, sense convertir-lo en una demostració d’habilitat, permet que l’humor no desactivi la ferida i que la part més abstracta de la proposta continuï tenint una arrel humana. El repartiment, encapçalat per Joan Carreras i Mia Esteve, es completa amb Carme Milán, Carles Pedragosa, Rubén Ametllé i la presència —tan explícita com enigmàtica— de Lara Segur, un nom que sembla dialogar amb el joc d’incerteses que travessa tota la proposta.
La proposta connecta amb el recorregut d’Indi Gest, companyia fundada el 2007 i vinculada a un teatre que sovint juga amb la llengua, els clàssics, la música i la deformació del sentit. En treballs anteriors com La caiguda d’Amlet, Europa Bull o La mala dicció, Oriol ja havia explorat aquesta manera d’entendre l’escena com un espai on la paraula no només comunica, sinó que també falla, s’encalla, es transforma i genera acció.
Un dels aspectes més originals del muntatge és la manera com la posada en escena converteix els elements escènics en part activa del relat. L’espai, el vestuari, la llum, la música, el so i les projeccions no funcionen com a simple acompanyament visual, sinó com a peces d’un mateix organisme. Tot sembla participar d’aquesta idea de món inestable, a mig camí entre allò quotidià i allò que ja s’ha començat a desfer. La llum modifica la percepció dels espais; el so obre zones d’inquietud; les projeccions amplien el camp mental de l’obra; i la música hi introdueix una pulsació que ajuda a sostenir el ritme intern de l’espectacle. Per altra banda, el ritme és discontinu, potser massa oscil·lant, i la introducció s’eternitza. Això crea espais de certa confusió, que part del públic nota (i manifesta) per la complexitat conceptual de l’eix dramàtic.
L’últim àtom representa un teatre intel·ligent i arriscat, capaç de parlar del dol, del col·lapse i de la necessitat de continuar imaginant, sense renunciar al joc ni a l’humor.